La llar de foc cremava les paraules. Foto: Nelson Pavlosky



En acabar la guerra van voler
arrencar-me la llengua.
La que em parlava l’àvia quan tornàvem dels camps.
A l’escola llegíem en veu alta,
sempre en castellà.
Però igual que les pedres, les flors o el desempar,
arreu ens acompanyen les paraules.
Mutilades i tot,
han acabat dient el que havien de dir.
Encara deu haver-hi, entre esbarzers,
aquella é tancada de Lleida que vaig perdre.
Que vaig perdre per sempre.
La llar de foc cremava les paraules,
però la vida se’m va endur molt lluny.
En acabar la guerra van voler
arrencar-me la llengua.
Però no van poder, i vaig emportar-me
les flames i la casa entre la boira.
Aquest encara és
el lloc on s’inicien els poemes.
No haver perdut la llengua m’ha deixat
a mercè d’una gent que era la meva.
És perillós com mai i sense excuses.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: mmss0311 a juny 22, 2014 | 23:13
    mmss0311 juny 22, 2014 | 23:13
    M'agradat aquest regal. Gràcies
  2. Icona del comentari de: Ermessenda a juny 24, 2014 | 15:53
    Ermessenda juny 24, 2014 | 15:53
    Com tots els seus poemes, aquest també és magnific!
  3. Icona del comentari de: J.C. a juny 27, 2014 | 09:58
    J.C. juny 27, 2014 | 09:58
    Aquella "é" tancada de Lleida..., o de L'Ametlla de Mar (per part de mare)?
  4. Icona del comentari de: Tiamoranta a juny 27, 2014 | 21:14
    Tiamoranta juny 27, 2014 | 21:14
    Necesito ajuda per entendre el significat del últim pàrraf del poema: "...No haver perdut la llengua m’ha deixat a mercè d’una gent que era la meva/ És perillós com mai i sense excuses ..."

Nou comentari

Comparteix