La llar de foc cremava les paraules. Foto: Nelson Pavlosky
En acabar la guerra van voler
arrencar-me la llengua.
La que em parlava l’àvia quan tornàvem dels camps.
A l’escola llegíem en veu alta,
sempre en castellà.
Però igual que les pedres, les flors o el desempar,
arreu ens acompanyen les paraules.
Mutilades i tot,
han acabat dient el que havien de dir.
Encara deu haver-hi, entre esbarzers,
aquella é tancada de Lleida que vaig perdre.
Que vaig perdre per sempre.
La llar de foc cremava les paraules,
però la vida se’m va endur molt lluny.
En acabar la guerra van voler
arrencar-me la llengua.
Però no van poder, i vaig emportar-me
les flames i la casa entre la boira.
Aquest encara és
el lloc on s’inicien els poemes.
No haver perdut la llengua m’ha deixat
a mercè d’una gent que era la meva.
És perillós com mai i sense excuses.
4
0
