Un bosc, un conte d'amor i destrucció de Sebastià Alzamora

“S’accepten encàrrecs” és un recull de deu contes de Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972), publicat per Ensiola. Us n’oferim “Un bosc”. Tal com ell explica a l’inici del llibre: «És el text més antic: va sortir dins el volum col·lectiu Set claus, publicat per Edicions Proa l’any 2001. Recollia els textos sorgits de la Trobada d’Escriptors al Pirineu, sota la batuta i l’empenta d’Isidor Cònsul, i el dedico a la seva memòria.»

Un bosc

Come closer and see
see into the trees
The Cure

Objectes requisats dins l’habitació de la víctima
Un ordinador portàtil PC Pentium Toshiba Satellite 200CDS, dins el seu estoig.
Una maleta grossa, rígida, de cuiro de color vermell fosc, que contenia les peces de roba i els efectes personals que es detallen en el llistat adjunt.
Dues tasses de cafè brutes.
Un paquet i mig de cigarrets Marlboro.
Dues botelles buides i una altra mig buida de tequila El Jimador.
Una tassa d’alumini amb restes de tequila a dins.
Un pot d’alumini que contenia tres bolígrafs, un llapis, una goma d’esborrar, dues gomes elàstiques, un marcador de tinta color vermell fosforescent i un encenedor.
Una carpeta de cartó, marcada amb l’epígraf manuscrit «Una vida millor», que contenia cent sis fulls de paper de format DIN A4 en blanc.

Documents
Escampades pel terra de l’habitació, van ser trobades quatre cartes manuscrites de la víctima, adreçades a la seva dona. En segueix la transcripció.

«Hotel Les Fonts (Canillo), dijous, 30 de maig de 2000
»Com veus, començo de bon principi a complir la meva promesa d’escriure’t una carta diària. Vaig arribar aquí ahir vespre, sense retard. Es tracta d’un hotelet de muntanya, situat molt a prop de Canillo, a la carretera que va cap a Ordino. Un hotel modest, però acollidor, amb una vintena d’habitacions i regentat per una família que fa l’efecte de ser agradable, especialment la iaia, un encant de senyora que deu estar a prop dels noranta, però que no descansa ni un moment. Menuda, nerviosa i seca, atén la recepció i el telèfon, mou conversa i fa broma amb els clients, et demana si necessites alguna cosa i sembla que es fa càrrec de la bugada. Amb la fosca, no vaig poder fer-me una idea exacta de l’indret, però ara, amb la claror del matí, m’adono que la tria ha estat un encert. Des de la finestra de la meva habitació, es domina una vall preciosa, atapeïda per un gran bosc d’alzines, avets i roures. Veig també brillar, sota el sol, la superfície de dos estanys, i m’arriba la remor (màquines, algun crit) d’uns llenyataires que deuen treballar no gaire lluny d’aquí. Sota la finestra, hi ha la taula des de la qual ara t’escric. Estic segur d’haver vingut al lloc que em calia. Aquí podré concentrar-me i treballar: ara, quan enllesteixi la carta, em capficaré en la novel·la. Saps que no desitjo res més que superar l’angoixa, i sobretot no fer-vos més mal, ni a tu ni a na Valèria (com està el nostre confitet? Fes-li moltes besades de part de son pare. Moltes besades, quan la colguis dins el bressol, quan l’aixequis, quan li donis el pit o li cantis cançons, quan plori i quan rigui). Espero que, amb el temps, puguem arribar a oblidar-ho tot. A distància, en aquesta petita habitació des d’on us enyoro a tu i a la nena, sento que comença una nova vida per a nosaltres. Serem una família com cal, amb un pare com cal.
Fins aviat. T’estimo».

«Hotel Les Fonts (Canillo), divendres, 31 de maig de 2000
»Tinc al meu costat la carta que et vaig escriure ahir. No te l’he enviada per la peresa de baixar al poble: s’està tan bé aquí! Però avui te les enviaré totes dues juntes, no passis pena. Només he d’allargar el meu passeig fins al poble. Perquè ahir vaig inaugurar un costum que penso mantenir tot el temps de la meva estada: passejar. Passejar per aquest lloc és una delícia: surts de l’hotel, respires una alenada fonda d’aquest aire i sents que tot dins el teu cap torna transparent, i a la vegada concret, tangible, com un cristall. Camines bosc endins, i admires la varietat dels cants dels ocells, els capricis de les escorces dels arbres, el vermell inquiet d’un grapat de formigues al voltant d’un escarabat moribund, i sents que tot comença a prendre sentit una altra vegada. Ahir vaig caminar una bona estona, fins que vaig arribar al lloc on treballen els llenyataires. Es tracta d’una zona del bosc que ha estat envaïda pels pins. Per un encàrrec del comú de Canillo, els llenyataires es dediquen a eliminar aquesta pineda per aprofitar-ne la fusta i repoblar l’indret amb arbres de més rendiment ecològic. Són una brigada de quatre que hi treballen, i ho fan amb tanta cura, dedicació i tenacitat que no vaig poder evitar mirar-me’ls una estona embadalit: la voracitat de la serra elèctrica, la precisió del xerrac, la paciència de les barrines, l’eficiència seca de les destrals, el relleu de les venes i els nervis damunt mans i braços… M’hi vaig estar no sé quin temps, fins que em vaig adonar que no era jo l’únic espectador. A poques passes d’allà on jo m’estava dempeus, asseguda damunt una pedra, hi havia una nena que també es mirava atentament la feta. No devia tenir més de cinc anys i era molt bonica, amb la pell clara i els ulls verds. Tot d’una em va robar el cor, sobretot perquè no vaig poder evitar que em fes pensar en na Valèria passejant potser per aquest mateix bosc, en la teva companyia i la meva. Aquella nena no havia notat la meva presència, absorta com estava en el tràfec dels llenyataires i, en particular, en l’enèrgic destraleig d’un d’ells, un home de cos menut que ja devia tenir una seixantena d’anys, però que conservava una força i una habilitat més que evidents, a jutjar per la rapidesa i la contundència amb què enllestia les soques —no gens petites, per cert— amb què treballava. Tot i que es veia que l’home estava concentrat en la seva tasca, m’hi vaig acostar i li vaig demanar per la nena, que devia ser, presumia jo, una neta seva. Em va clavar una mirada que de primer va ser desconcertada i després, esquerpa, mentre jo completava la meva salutació fent-li saber que recentment també havia estat pare d’una nena meravellosa. En fi, ja m’havia adonat que la meva intrusió no havia estat ben rebuda, però, tot i això, no esperava que em respongués que no en sabia res, de la nena aquella, que prou l’emprenyava tenir-la allà cada dia, i que fes el favor de tornar-me’n per allà on havia vingut i deixar-lo treballar tranquil. Ho vaig trobar una grolleria. Al cap i a la fi, jo potser l’havia interromput, però ho havia fet amb bones maneres, interessant-me per ell i la que em pensava que devia ser la nineta dels seus ulls. Vaig girar cua cap a l’hotel, intimidat, i vaig adreçar encara una mirada a la nena, que romania asseguda damunt la pedra, contemplant impassible l’escena.

»A l’hotel, em vaig trobar la iaia rere el taulell de recepció, que em va treure dels meus pensaments preguntant-me, ansiosa, si necessitava res. Li vaig contestar que no, però vaig aprofitar per explicar-li l’incident, amb l’esperança que em proporcionés alguna clarícia sobre el llenyataire intractable o sobre la criatura que li feia d’espectadora. Però, en acabar el meu relat, a la iaia, li agafà una mena d’atac de riure, amb unes rialles fresques i llargues, massa agudes. Va riure fins que en va tenir ganes. Després, recuperant el posat seriós, em demanà disculpes i em suplicà que no li fes cas, però que trobava molt graciosa la manera en què nosaltres, la gent de ciutat, ens indignàvem de vegades amb el capteniment dels homes de muntanya, que de natural —segons ella— acostumen a ser secs i rondinaires, i aleshores em contà no sé què sobre el seu difunt marit. Per altra banda, es confessà intrigada per la presència d’aquella nena, ja que, em digué, no tenia notícia de cap infant com el que jo descrivia, a pesar que ella, la iaia, presumia de conèixer bé els habitants de la contrada, tant els qui hi resideixen tot l’any com els qui hi venen de cap de setmana i vacances. Molest, li vaig donar les gràcies i vaig pujar a l’habitació. El fet va servir perquè se m’accentués la nostàlgia de tu i de la nostra Valèria. Malgrat la bellesa espectacular d’aquests paratges, visc amb la necessitat de tornar aviat, amb la serenitat restablerta, per abraçar-vos, a la nena i a tu. Mentrestant, l’únic que em distreu és l’escriptura. Definitivament, la novel·la es titularà Una vida millor, crec que aquest és el títol. Amb el que treballaré avui, en tindré unes quaranta pàgines redactades. I res més. D’aquí a una estona baixaré a enviar-te aquestes dues cartes, i demà, una altra. T’estimo».

«Hotel Les Fonts (Canillo), dissabte, 1 de juny de 2000
»Amor, ja ho sé, que encara no t’he enviat les cartes, però no t’has de preocupar, d’avui no passarà. És que em fa tanta vessa, baixar fins al poble! Aquest solet, aquest aire que sembla que l’hagis de poder tocar amb les mans, de bona olor que fa i aquest cel tan blau són ansiolítics: enmig d’aquesta placidesa, em passa un dia com si res, i, quan te n’adones, ja fa fosca i ja no és hora de res. De res, excepte d’escriure: faig avançar la novel·la a un ritme que crec que t’agradarà. Això també fa que em descuidi de baixar al poble, és clar.

Però avui —si és que Correus obre aquí en dissabte— te les enviaré totes juntes. De debò. Ja m’imagino la cara que poses, les idees que et passen pel cap en no tenir notícies meves des que vaig partir… Però, prou, res de tot això: d’avui no passa que te les enviï. Aquesta, també. O no te n’adones, que avui també t’escric? Una carta cada dia, com et vaig prometre. No n’hi ha prou amb això? No n’hi ha prou per fer-te comprendre que aquesta vegada va de ver, que compliré els tractes, que sabré tractar-te com et mereixes? No, no n’hi ha prou, Clàudia, ja ho veig. Ja puc veure’t amb les celles aixecades, amb un punt de crispació als llavis, preparada per deixar anar d’un moment a l’altre el teu enfilall de retrets, la teva col·lecció de greuges. Això sí, sense abandonar ni un instant la teva elegant discreció, l’altivesa. Apuntant directament on fa mal, tergiversant els fets per fer-me trontollar i encendre la meva culpabilitat. Exagerant els meus defectes per fer-me sentir com un miserable. Ja ho sé, Clàudia, ho sé de sobres, que no he estat l’home que et pensaves, el que esperaves de mi. Però, ho intento: no ho veus, que ho intento, no veus que m’esforço a escriure’t una carta diària per repetir-te que t’estimo? No veus que m’he aïllat enmig d’una puta muntanya per mirar de fer taula rasa i recomençar, per tornar a oferir-te el millor de mi? Sí que ho veus, però prefereixes obviar-ho, concentrar-te en la part dolenta, torturar-te, a tu i després a mi, amb el recompte d’errors i ferides. I tu, què? Que ho fas tot bé, tu? Que potser és culpa meva, si et vas fer de mi una idea que no era? Com podia jo saber les fantasies que et passaven pel cap? I com podia jo imaginar que aquestes fantasies s’adreçaven cap a mi, penjaven damunt meu, pesaven damunt meu fins a hipotecar l’amor que senties per mi? Un amor que has desplaçat cap a na Valèria, deixant-me a mi al marge. Sí, senyora: si es tracta de fer-nos retrets, aquest és el primer que et faig. El primer i el principal retret que et faig, però tranquil·la, que n’hi ha d’altres, n’hi ha molts d’altres, senyora perfecta. Set anys donen per a molt, i jo, una altra cosa no, però bona memòria sí que en tinc. Tanmateix, no s’ho paga que comenci a fer-ne l’inventari, sobretot perquè tu ja saps de què parlo i hi ha altres coses que em preocupen més. Com, per exemple, per quin motiu desprenc aquesta atracció per la gent conflictiva? Com és que amb tanta freqüència em trobo amb persones que semblen passar gust de fer-me sentir malament? Sense anar més lluny, avui m’he tornat a ficar bosc endins, esperant tornar a veure aquella nena que em fa pensar en la meva filla (sí, també és la meva filla, i tant que ho és). No l’he trobada, però els que sí que eren allà eren els llenyataires, és clar, i entre ells, no en mancaria d’altra, l’imbècil d’ahir. I jo que li dic: què, avui no ha vingut la nena? I ell que no em respon, fins que al cap d’un minut gira el caparrot i queda mirant-me amb menyspreu, el mateix menyspreu que si veiés una d’aquestes tifes de vaca que abunden per aquí. I jo em mossego la llengua per no engegar-lo a prendre pel sac, i me’n vaig caminant tan de pressa com puc bosc a través, tan de pressa que anava mirant a terra i m’he fotut una hòstia amb la soca d’un arbre. He arribat a l’hotel amb el front sagnant i, quan he acudit a la vella de recepció perquè m’ajudés a curar-me, a ella li ha agafat un altre atac de riure com el d’ahir, amb aquelles rialles massa agudes, irritants. I jo, queixant-me de la mala llet del llenyataire, i la vella, vinga riure, i tornava a explicar-me alguna cosa del seu marit, però no podia, perquè es trencava de riure. I jo no he pogut més, i he llençat un cendrer de vidre a terra i s’ha fet bocins, i una esquerda li ha rebotit a la cara i li ha fet sagnar la boca, però la vella encara reia més. De vegades, tinc la sensació que tothom se’n riu de mi i crec que és una maledicció teva, Clàudia, és un malefici que has llençat damunt meu: sempre has presumit de ser mig bruixa i això, que tots se’n riguin de mi, és la teva venjança. Ja ho sé, no m’ho tornis a repetir: va ser una irresponsabilitat, però jo havia begut i tu em vas confondre, o tampoc no admetràs que em vas confondre? O potser ho fas tot bé, tu? Oh, sí, tu ho fas tot perfecte. Doncs, no et preocupis: a partir d’avui, jo també. Ara mateix, per exemple, t’envio les putes cartes, una per cada dia, i aquesta també te l’enviaré, i que et facin profit».

«Hotel Les Fonts (Canillo), diumenge, 2 de juny de 2000
»De sobte, el temps ha canviat i ara, mentre t’escric aquestes ratlles, cau damunt la vall una tempesta terrible. La nuvolada és tan fosca i densa que, a pesar que són poc més de les tres del capvespre, sembla que sigui negra nit, i únicament les vergues dels llamps esqueixen aquesta negror que amb prou feines em permet entreveure, des de la finestra, els contorns del bosc. Uns contorns que canvien, es retorcen sota l’impuls de la ventada i la pluja que colpeja rabiosa el vidre de la finestra. Fins i tot estant a cobert, aquesta tempesta et fa sentir desprotegit, desvalgut. Però en fi, ja escamparà. Paciència.

»Ahir vaig patir una crisi. Prefereixo dir-t’ho que intentar fer-te creure coses que no són. De fet, et vaig escriure una carta horrible, que avui no he pogut ni acabar de llegir, perquè m’ha fet plorar. Evidentment, no te la faré arribar (avui és diumenge, però demà baixaré al poble i t’enviaré les altres, aquesta inclosa), però te’n parlo, perquè m’ha fet veure que la meva recuperació no és cosa de quatre dies, i que em durà temps retrobar la tranquil·litat i l’equilibri. Però ho aconseguiré. Per tu i per na Valèria, i pel meu amor per vosaltres. T’agradarà saber que, en els dies que duc aquí, no he begut gens. Pel que fa a la resta, m’hi ajudarà la literatura: Una vida millor progressa, i progressa bé. Potser que, juntament amb les cartes, te n’enviï un disquet amb un fragment.

»Aquesta tempesta és impressionant de bon de veres. Els mallorquins no estem avesats a veure tempestes de muntanya com aquesta! Ara t’enyoro molt, perquè, si fossis aquí, podria abraçar-te (potser podríem fer l’amor) i s’esvairia tot el meu neguit. Sí: els brams de la tempesta neguitegen. I encara més, després d’haver passat una mala nit, de somnis inquiets i voltes dins el llit. Fins i tot em vaig despertar amb la sensació que hi havia algú dins l’habitació, davant el llit, mirant-me mentre dormia. És clar que no hi havia ningú, però m’ha quedat un estat d’ànim estrany, temorós, que s’accentua amb la tempesta i —he de confessar-ho— amb les rialles de la iaia de recepció, que sembla que no atura d’anar amunt i avall de l’hotel pensant en alguna cosa que li deu fer molta gràcia, a jutjar per com riu. Com que ahir vaig tenir una topada amb ella —vol estar massa en tot i es fica on ningú no la demana—, ara no vull dir-li que em molesta. A més, fa la seva feina, pobreta, i, amb l’edat que arrossega, és ben possible que ja no hi sigui tota.

»Allò que em preocupa de veritat és com podré recuperar la teva confiança, i si aquesta mena d’exercicis espirituals al Pirineu serviran per res en aquest sentit. Confio que sí, perquè sé que m’estimes: si no fos així, fa temps que t’hauries allunyat de mi. Sé que no t’he tractat com havia de fer-ho, i mai no podré arribar a penedir-me’n prou, però tampoc no deixaré de demanar-te que em concedeixis l’oportunitat de ser allò que al capdavall m’importa: un bon home per a tu, un bon pare per a na Valèria. I seré també un bon escriptor, tan bo com aquell que et va agradar tant fa set anys. Te’n recordes?

»Ara tinc molta por. M’he aturat un moment d’escriure la carta per aixecar-me a fumar. Estava dret dins l’habitació i de sobte he tornat a tenir la sensació d’anit passada, com si algú m’observés. M’he girat i he vist per un instant, a l’altre costat de la finestra, dins l’obscuritat, el rostre de la nena del bosc que m’observava amb la mateixa intensitat amb què mirava el llenyataire fa dos dies. Era aquella mateixa cara, tan bella, impertorbable. En un segon s’ha esvaït la visió, i a continuació he sentit novament, al passadís, la rialla de la iaia de recepció, que després ha començat a parlar amb algú. Dins la remor de la tempesta, he sentit que li responia un home, però no he pogut distingir-ne bé la veu: he pensat en el seu fill, però també en el llenyataire groller.

»Ara ja m’he calmat una mica i, mentre t’escric, intento destriar una per una, dins la massa negrosa en què la tempesta les subsumeix, les soques dels arbres del bosc, esperant que torni, ni que sigui per poca estona, una mica de llum del sol. Tanmateix, no aconsegueixo deixar d’imaginar renous rere la porta de la meva habitació, com si intentessin obrir-la des del passadís. Abans t’he dit una mentida: la veritat és que encara bec, però et promet que a partir d’avui mateix ho deixaré del tot, perquè és evident que pateixo al· lucinacions, i, a pesar que mantinc el cap fred, he de reconèixer que estic terroritz