Secrets

Us oferim un conte inèdit de Jaume Ferrer, autor de la novel·la Unsex me! amb Club Editor.

Tenia els ulls blaus quan mirava només blaus. Tenia els ulls verds quan mirava només verds. Tenia els ulls marrons quan mirava només marrons. Per la resta, quan mirava o només veia d’altres colors, tenia els ulls d’aquells colors, absolutament de tots aquells colors.

Tenia una cartolina blava, una de verda i una de marró que, de tant en tant, es plantificava davant dels ulls per tenir els ulls d’un sol color. Havia de situar les cartolines tan a prop dels ulls que, els ulls d’un sol color, no els hi havia vist ningú mai.

¿I de quin color tenia els ulls quan els aclucava?

Hi havia qui s’ho preguntava.

¿Negres, potser? ¿Blancs, potser? ¿Qui ho podia saber? Ni ell mateix.

Ell deia que no en veia de colors quan aclucava els ulls.

Però jo no m’ho creia que tot fossin negrors, blancors o grisors. I us puc dir que no ho eren, de debò.

És que ell i jo érem amics i jo l’havia vist adormit amb els ulls mig aclucats i us podria dir que els seus ulls mig aclucats eren de color… Bé, perquè ho vaig dir em va deixar de ser amic.

Dius una cosa que no has de dir i tot comença a anar malament.

Vam tornar a ser amics, amb el temps. No era ben bé com abans. No em deixava que me’l mirés adormit. Tampoc que me’l mirés mig adormit.

Vam tornar a ser amics perquè vaig dir una cosa i tot va començar a anar bé novament. ¿Què vaig dir? Bé, no ho puc repetir. L’amistat és així.

Jo no ensenyava mai les mans. Sempre les duia a la butxaca, així que era, bona part del temps, quan estava amb d’altra gent, com si no en tingués. No les ensenyava perquè les meves mans eren diferents a les altres mans que veia. Les mans de l’altra gent eren cobertes de pell i les meves de molsa.

Ara ja ho puc dir. Ara ja no és cap secret. Ara les ensenyo, vull dir que no les fico sempre a la butxaca, que les faig servir per les coses que s’han de fer servir, que no són tantes, perquè no sempre calen les mans, no, no calen per a moltes coses que ens pensem que calen. Això us ho puc assegurar jo.

Un dia, quan ja tornàvem a ser amics, però no com abans, ell estava despert, ell passejava amb mi i els seus ulls eren de tots els colors que veia i, aleshores, jo em vaig atrevir i vaig treure la mà dreta de la butxaca i vaig agafar la seva mà esquerra i ell ho va notar, ho va saber de seguida, sense mirar, que les meves mans eren cobertes de molsa.

I no em va dir res.

Va continuar caminant sense deixar anar la meva mà.

Ara em torna a deixar dormir al seu costat i mirar-lo quan té els ulls mig aclucats. I encara que ara a ell no li faria res que digués de quin color són els seus ulls quan els té mig aclucats, jo no ho diré perquè, en el fons, ¿què importa?

* A les llibreries podeu trobar Unsex me!. En aquest llibre Jaume Ferrer explica com el primer dia d’escola els companys de classe decideixen que en Jacob és una nena i que és intocable. El narrador és en Nemi, l’home que al cap dels anys s’estima en Jacob. Ell voldria venjar-se d’aquells infants. Venjar-se dels que decideixen què és el que correspon a un gènere i a un sexe. Però l’amor es menja en Nemi de viu en viu. Què importa conèixer algú al cruising de Montjuic o al MNAC, davant d’un quadre? Unsex me! és la primera novel·la de Jaume Ferrer. És una venjança i una declaració d’amor. Com ser dues coses contràries alhora? Aquest llibre tracta d’això.