“Tenim la sensació de viure desficiats, empesos per una força que no sabem d’on ve i projectats cap a un destí que tampoc no coneixem amb certesa. Mentrestant, una munió d’ocupacions i de maldecaps omplen la nostra activitat mental i emocional”. Ho diu el filòsof i teòleg Francesc Torralba en el llibre El sentit de la vida (Ara Llibres). En llegim un recull de 14 idees que giren al voltant de les grans preguntes de l’existència.
Foto: Heather Katsoulis
1. Si tinguéssim la certesa de ser-hi sempre, de disposar d’un temps indefinit, d’una eternitat per a poder recomençar una i altra vegada la nostra existència, per a veure coronats els nostres projectes i anhels, el sentit deixaria de ser problemàtic. Aleshores no experimentaríem el neguit de la incertesa, l’angoixa del temps que passa, perquè sabríem, de bell antuvi, que qualsevol tasca per difícil que fos, podria realitzar-se al llarg de tota l’eternitat.
2. La pregunta pel sentit de la pròpia vida no sol plantejar-se, mentre tot va bé. Aflora –dèiem– quan apareix una fractura en la continuïtat de les coses. Quan es trenca una il·lusió, quan passa quelcom que no havíem esperat, quan es frustren les expectatives, quan fracassem, quan emmalaltim, quan la vida rebenta el dic de la racionalitat, ens preguntem pel sentit que té l’esforç.
3. Pensar en la pròpia mort és enfilar el camí cap a una vida plena de sentit. Sembla de mal gust haver-hi de pensar; però és l’ocasió per redissenyar, de nou, el projecte vital. Meditar sobre la pròpia absència és l’ocasió d’or per valorar, més a fons, aquesta presència que ara i aquí gaudim. No serveix de res lamentar-se a posteriori de tot allò que no es va fer o no es va dir quan es podia fer i dir.
4. Viure amb sentit és cercar instants de bellesa, de bondat i de reconciliació; significa vetllar perquè la pròpia vida sigui una obra d’art meravellosa. Cadascú és el responsable d’aquesta obra. No és pot imputar a l’altre el fracàs propi. No es pot responsabilitzar els altres del tedi de viure.
5. Qui viu amb sentit no espera, amb ansietat, el divendres a la tarda; no centra la substància de la seva vida en les pauses, en les vacances, en les fuites. No té l’anhel d’evadir-se, de marxar, d’oblidar-se a si mateix. Viu cada jorn amb harmonia, com una possibilitat única, com una tasca que té encomanada.
6. Per trobar sentit a la vida no cal, necessàriament, proposar-se grans horitzons, emprendre gestes heroiques i, menys encara, hipotecar el present amb el futur. Cal trobar sentit a cada ara, perquè l’ara és, de fet, l’únic que existeix. L’ahir ja no hi és i el demà és pura expectativa. […] La vida té sentit quan cada ara té sentit.
7. La resposta a la pregunta pel sentit no és estàtica. És dinàmica i narrativa. Podem assajar de dir el que ara i aquí omple de sentit la vida, allò que fa que sigui valuosa, però no podem anticipar el que la dotarà de sentit en el futur. El sentit es construeix al llarg de la pròpia biografia.
8. El sentit de la vida no rau, primàriament, a rebre, sinó a donar. No consisteix, originàriament, en ésser estimat, sinó en estimar. No és ser acollits el que ens omple, sinó acollir activament els altres.
9. Per dotar de sentit la vida, no cal tenir moltes interaccions, ni conèixer moltes persones, ni gaudir d’una gran vida social. L’únic que cal és aprofundir en els vincles, anar a fons i adonar-se dels misteris que amaga l’altre i que, solament, si s’exploren amb delicadesa, voldrà mostrar-nos. No és la quantitat de relacions el que dota de sentit una vida, sinó la qualitat dels vincles, l’exquisidesa del tracte que som capaços de dispensar.
10. No es tracta de convertir la vida en allò que els altres esperen que fem amb ella. No es tracta de viure-la com quelcom sabut, predeterminat, com una tirallonga de dies completament previsibles. Per a viure una vida amb sentit, cal estar atent a la pròpia interioritat i escoltar què és el que estem cridats a fer en aquest món.
11. Es critica i es qüestiona la vida dels altres, però rarament s’examina a fons la pròpia vida, la manera com es destil·len les hores, els dies, les setmanes i els mesos. S’estudia amb detall la vida dels altres, els seus encerts i desencerts, els seus exabruptes i excessos i, mentre es tafaneja impúdicament per la casa del veí, la pròpia vida s’escorre entre els dits.
12. Trobar sentit al treball: heus aquí el repte. Pot esdevenir una manera d’expressar el propi jo, de manifestar la pròpia singularitat en el món, un mode de construir el món. Fer la feina ben feta, acabar bé l’obra són actituds que omplen intensament la persona.
13. La vida té sentit quan l’autenticitat es converteix en l’horitzó prioritari. I viure amb autenticitat és viure conforme al jo, esforçar-se per fer de la vida un projecte personal, traduir en fets la crida que s’ha escoltat en el dedins. La vida és, al capdavall, la gran (i única) possibilitat per a realitzar el projecte personal.
14. De vegades, el que dota finalment de sentit les nostres vides no és el que hem cercat amb tenacitat, constància i esforç, sinó el que s’ha esdevingut sense buscar-ho, atzarosament.
El sentit de la vida
© Francesc Torralba
© Ara llibres, 2008
11
1
