Els pares han mort, la parella ha deixat de ser-ho, els fills han crescut i ja fan la seva. Aquestes absències omplen el nou llibre de contes de Sergi Pàmies, L’art de portar gavardina (Quaderns Crema). El fill de Teresa Pàmies i de Gregorio López Raimundo prefereix parlar d’autoretrat que d’autoficció. I s’autoretrata sense concessions en tretze relats tan precisos que tallen l’alè.
Foto: Quaderns Crema
A la majoria dels contes hi ha una mena de balanç vital. Has arribat a l’època de fer balanç?
Faig balanços parcials, gairebé quinquennals. Cada llibre és el reflex d’una època. Per sedimentació, resulta que aquests cinc anys han sigut conclusius de moltes coses. S’ha tancat el tema dels pares, s’ha tancat el tema de l’amor –havent estat mil vegades avisat que potser la cosa no acabaria bé– i he constatat que has de fer molts passos enrere quan tens els fills grans i ja no has d’intervenir tant en les seves vides. Aquestes tres circumstàncies no s’havien donat en els llibres anteriors, potser per això aquest fa més efecte de balanç. Els llibres de contes que he publicat des del Si menges una llimona sense fer ganyotes intenten reflectir els anys en què han estat escrits. La gràcia de fer balanços parcials és que et permet ser més precís i inclús més just. Si jo ara entrés en una espiral depressiva, només he de tirar dos llibres enrere per saber com anaven llavors les coses. Em va molt bé, és com un àlbum de fotos que em permet veure com era jo a cada moment.
Quin balanç global fas dels anys viscuts?
Bo. Molt sorprenent. El balanç global és molt més positiu que el parcial d’aquests cinc anys concrets. No ha passat res del que em podia imaginar que passaria, entre d’altres raons perquè jo era de poc imaginar, era de deixar-me arrossegar per l’atzar i a veure què. He pogut treballar en coses que m’han agradat. Fa molts anys que tot el que faig m’agrada. Les circumstàncies extraprofessionals o extracreatives ja són les mateixes que les de tothom, estàs sotmès a les mateixes lleis que la caixera del Mercadona o que el premi Nobel de la pau. Però el que em defineix –la feina, la vocació– ha sigut fantàstic. És fantàstic.
Dius que eres de poc imaginar. Per més que juguis a embolicar realitat i ficció, sospito que en tens més aviat poca, d’imaginació.
En tinc poca però la utilitzo tota. És com quan parlàvem de sexe i dèiem “petita però juganera”. La realitat per si mateixa i la fantasia per si mateixa no m’interessen, i constantment jugo a fer-ne un híbrid. I aquest híbrid és el que em fa funcionar, també a la vida real. Abans, per no dir que una persona era avorrida, dèiem que tenia una rica vida interior. Doncs jo tinc una rica vida interior.
Ets introvertit.
Sí, tirant a avorrit. I sempre m’he mogut entre els eixos de la realitat i la fantasia perquè cadascun per si sol em resulta insuficient.
Les absències i la solitud planen per tot el llibre.
Sí, perquè el que passa amb l’absència és que mires enrere i no hi ha ningú.
Al conte Bonus Track, parles de la solitud com la conseqüència de no haver sabut fer feliç algú. Com t’hi portes, amb la solitud?
Amb una gran esportivitat. Com que soc molt pessimista, moltes de les coses que em passen ja les havia vist venir.
Pessimista o neuròtic?
Pessimista. He pensat “passarà això, per tant més val que em vagi preparant”. Soc molt responsable, m’organitzo. M’he preparat mentalment per a coses amb deu anys d’antelació. Quan m’acaben passant, almenys ja m’he creat un fals coixí. No és ben bé neurosi, és un fatalisme molt literari. A mi m’ha ajudat saber que moltes de les coses que m’han passat les havia previst. Però les més importants que et passen, les més definitives, no les has previst mai: això també és collonut, perquè et fa baixar del pedestal de creure’t massa savi.
La família (els pares, els fills, l’exdona) hi té molt pes, a L’art de portar gavardina. Com més gran et fas, més importància dones a la família?
La família acaba sent una part importantíssima dels que no tenim una vida aventurera. Els fills t’ocupen molt. Hi ha una època brutal en què estàs educant els fills petits i estàs cuidant els pares grans, és l’època dels llibres Si menges una llimona i La bicicleta estàtica. Ara hi ha moltes coses que ja no hi són, i sembla que m’hauria d’anar millor, però no, perquè quan desapareix la família hi ha l’absència de la família. La família deu ser un ressort ancestral per donar sentit a les vides dels qui tenim vides convencionals. Perquè la teva vida no et sembli tan convencional, s’ha inventat la família, que és com un reality show. La família és una màquina de crear situacions, problemes, obsessions, eufòries, decepcions, grandeses…
La família que t’ha tocat, amb uns pares coneguts i reconeguts, ha estat un avantatge o un inconvenient?
Guanyen els avantatges per vint-i-cinc a zero. La família que m’ha tocat és fabulosa, és el component insòlit, aventurer, ho té tot.
Tenir un pare mitificat va ser un problema, quan eres adolescent.
Rere la mitificació del pare hi ha l’absència del pare, només pots mitificar els que no hi són. Un cop mitificat, arriba l’adolescència i, com tots els adolescents, has de matar el pare. Matar un pare mitificat vol dir que has de fer un doble esforç. Però després ja va arribar la normalitat. A diferència dels meus germans, jo he tingut l’oportunitat i el privilegi de poder ser a prop dels meus pares (uns pares grans, això sí). I és molt més interessant tenir uns pares públics que uns pares no públics. Viure uns pares públics és collonut, dona vidilla. En convertir-se en públics, va continuar viu l’element insòlit i extravagant que tenia la meva família.
Dius que la mare no havia tingut el privilegi de ser mitificada pels fills. Sembla que facis les paus amb ella, que finalment l’entenguis.
És una comprensió literària, i no val perquè és pòstuma, totes les comprensions pòstumes són tramposes. La mare va haver de fer de policia dolent i de policia bo, els dos papers. Però nosaltres teníem la percepció que només feia de policia dolent. La vaig viure molt, la meva mare. Me’n vaig anar de casa als 18 anys però me’n vaig anar al pis de sota. Que no és gaire lluny, però sí que et dona tota la independència. Ens va anar molt bé als dos. Durant gairebé dotze anys vaig ser un veí de la meva mare, érem mare i fill en unes circumstàncies molt bones, en què el ciment era el respecte en lloc de l’autoritat. No sabíem la vida que feia l’altre, però estàvem molt units. Això coincideix amb uns anys que la meva mare va tenir una activitat pública i literària molt gran. Vaig poder accedir a un punt de vista sobre el món molt estimulant. Aquest és un patrimoni meu. Ara m’està passant amb els meus fills el que em va passar amb la mare: desapareix l’autoritat i, si has creat les condicions perquè els fills siguin responsables per si mateixos, apareix el respecte. És un altre punt de vista de la paternitat i la filialitat.
Que els teus pares passessin de l’anonimat clandestí a una popularitat creixent no et va generar certa incomoditat?
Devia haver-hi algun moment… però no, no, la resposta és no. No em va provocar cap problema, al contrari, era un privilegi. Quan el meu pare es va legalitzar el 1976, la meva mare ja feia sis anys que era un personatge públic. No va ser d’un dia per l’altre, no va ser Operación Triunfo. Ara és un, ara és l’altre, ara són els dos… Si estigués en un divan segur que sortirien coses, però la percepció meva és que això no va ser un problema. Sí que ho era haver viscut en la clandestinitat i no haver tingut un pare present. Però la dimensió pública dels meus pares no deixava de ser també una protecció, sobretot la de la mare, perquè a principis dels setanta Franco encara era viu. El fet de ser una persona pública li donava un petit marge de llibertat que no tenien la resta de ciutadans.
No és el primer cop que expliques que els teus pares, consagrats a la política, et van regalar l’oportunitat de distanciar-te’n.
Jo em pensava que cap dels germans havia tingut inquietuds explícitament polítiques, però ara estic descobrint que això no ho vam viure igual els meus germans i jo. En el meu cas, a mi em va alliberar, i a més a més jo vaig tenir sort d’anar a rebuf de la personalitat cultural de la meva mare. A casa hi havia dues grans forces que confluïen: la política i la cultura. El meu pare formava part només de la política, la meva mare tenia la política i la cultura. I jo vaig descobrir en la cultura el refugi. A més, hi vaig afegir el futbol. Vull dir que a casa meva hi havia pla B. Podies dedicar-te al tema principal o al secundari. El meu germà es va fer dibuixant i mig guitarrista, jo era escriptor… No és casual. La meva mare era una bèstia política amb una gran passió per la cultura, la doble personalitat de la meva mare era potentíssima. El llegat polític no depèn estrictament d’ells, i a més el seu projecte polític va fracassar. El gran llegat de la mare va ser el cultural.
Suposo que vas tenir la temptació i la necessitat de distanciar-te també dels seus referents literaris.
No només la temptació: ho vaig fer. Vaig triar una editorial que no tenia res a veure amb les de la meva mare, vaig triar un estil i un univers literari que no tenien res a veure amb els seus… Aquí sí que el divan és elemental. Vaig fugir completament de la mare, em posava sempre als antípodes d’ella. És una reacció diria que normal, i gairebé diria que la meva mare la fomentava.
Escrius com escrius per no assemblar-te a la Teresa Pàmies?
Al principi el que vaig haver de deixar clar és que no escrivia perquè fos el fill de Teresa Pàmies. Després ja et defenses tu mateix, ja et defensen –o no– els teus llibres. Però de seguida em vaig distanciar d’ella, entre el que jo escrivia i el que escrivia la meva mare no hi havia ni un punt de confluència. Això m’alliberava a mi però també l’alliberava a ella. I cadascú tenia un gran respecte pel que feia l’altre.
Ha anat creixent, el teu respecte cap a l’obra de la teva mare?
No. Era molt alt ja d’entrada.
Si haguessis de valorar l’obra de Teresa Pàmies, què en diries?
Soc el menys indicat per fer-ho, no soc objectiu, no podria fer-ne una crítica. El meu punt de vista seria el de la persona que en té tota la informació. He tingut sempre la percepció que la meva mare va triar un camí literari molt especial, molt popular, molt propi, i que intentar jutjar-lo amb ulls acadèmics, pedants, sofisticats, és precisament el que ella combatia. I això jo ho he entès des del primer dia. Jo els seus llibres me’ls he llegit tots, me’ls he acabat tots. Quan no hi havia una motivació estrictament literària, hi havia una motivació personal. Això em converteix en una de les persones menys ben situades per poder-los analitzar. No puc ser un crític literari de la meva mare.
Dius que el teu oncle Joaquín dividia els supervivents dels camps nazis entre els que havien escrit i conferenciat amb molta profusió sobre la seva experiència perquè no hi havien passat prou anys i els que, com ell, hi havien viscut tantes privacions i horrors que van sortir-ne amb l’únic propòsit d’oblidar-los, convençuts que els seria impossible parlar-ne mai.
Era una de les seves maldats preferides. Ell reivindicava molt el seu privilegi, entre cometes, d’haver estat cinc anys a Mauthausen, és una mena de rècord mundial que tenia. El van agafar quan tot just havia començat la guerra. Tenia uns quants aforismes malèvols, un dels quals era aquest: desconfia dels que en parlen molt perquè normalment hi han estat poc. El meu oncle va optar per un model de supervivent molt lúdic, sense deixar de tenir les seves idees. No es va convertir en un excombatent, sempre tenia aquesta reserva.
La digestió de l’absència dels teus pares no l’has pogut fer privadament perquè eren personatges públics.
Aquest ha estat un altre privilegi. Porto tres llibres donant la tabarra amb això.
I no tens la sensació que el món de fora envaeix un procés que hauria de ser íntim?
Qualsevol escriptor que et parli d’un procés íntim és un estafador. Els escriptors ens dediquem a escriure perquè no tenim intimitat o perquè la volem compartir. Escriure és un acte d’exhibicionisme, i aquí segur que hi ha grans motivacions psicològiques o psicoanalítiques. Des del moment en què vaig començar a parlar de coses familiars i em va agradar i em va reconfortar…
Des que t’hi vas posar, no has deixat de fer-ho.
Tens raó, ara potser hauria de parar. Però seria trampós queixar-me d’això si ho estic utilitzant del tot. En un conte parlo d’aquesta necessitat de convertir en literatura tot el que et passa, bo i dolent. Això és un truc d’escriptor, com ho és dels músics. El blues neix del dolor, la poesia també. Les formes de creativitat més ancestrals consisteixen a vehicular el dolor i les emocions fortes per compartir-les. Si jo no hagués sigut escriptor, segur que estaria en un grup tocant el Baby Please Don’t Go. Segur.
En això sí que coincideixes amb la teva mare. Segons expliques a Nadala maternofilial, és ella la que repetia sovint que l’avantatge de ser escriptor és que tot el que vius és susceptible de convertir-se en literatura.
Sí, a mi em feia ràbia quan ho deia però faig exactament el mateix. En aquest conte faig un retrat de com era la meva mare, explico la importància que tenia per a ella escriure-ho tot.
Un cop morts els teus pares, has hagut d’aprendre a “esquivar homenatges amb elegància”.
Això té a veure amb la gestió del llegat dels meus pares. Encara no tinc mètode per fer-ho, estic improvisant. He de prendre decisions –amb els meus germans, que tendeixen a delegar-m’ho– i em puc equivocar.
Si t’equivoques, potser tergiverses la imatge pública dels teus pares, que al final és el que en queda.
I he de ser coherent. He d’intentar mantenir la mateixa coherència que la mare i jo teníem per no interferir-nos durant els vint-i-molts anys en què vam publicar junts. La feina d’un no interferia mai en la feina de l’altre. Un exemple: l’altre dia em van enviar un mail d’un club de lectura sobre Testament a Praga. Em demanaven que hi anés. No hi aniré, perquè si estiguéssim els dos vius i digués “m’han convidat a fer això”, la mare em diria: “I tu què hi has d’anar a fer?”. Ara la meva mare no hi és, i a mi m’agrada que es faci aquest club de lectura. Però crec que anar-hi jo és una interferència i una confusió. Aquest és un dilema nou. La gestió del llegat públic dels pares és una altra conseqüència no prevista d’haver tingut uns pares públics. He d’intentar pensar com tractàvem aquesta mena de coses quan tothom podia decidir per si mateix.
“Jo soc bàsicament els meus fills”, diu el narrador d’un dels contes. Fins a quin punt t’ho creus, això?
El narrador del conte s’ho creu del tot, perquè els fills tenien sis anys i eren dos. Bessons. En aquella època, jo era els meus fills. Totalment. I tant de bo pogués durar més del que dura, perquè això d’haver de ser només els teus fills et resol moltes coses. No has de pensar en res més.
No t’has de preocupar per donar sentit a la teva vida.
Exacte. De fet, probablement tenim fills per això, per ser els nostres fills. És un puto privilegi que tens, no entenc allò de “tenim fills però hem de continuar tenint el nostre espai”. Porti’m el manual d’instruccions, perquè no ho he entès mai. I sí, l’afirmació “jo soc els meus fills” té molt a veure amb el context aquell. L’impacte que representa tenir dos fills de cop ho arrossega tot.
Una altra frase teva sobre els fills: “La paternitat és un noranta per cent d’improvisació i un deu per cent de pànic”.
És un aforisme creatiu. Escriure et permet la llibertat de dir boutades, de dir coses que no són científiques, de buscar la complicitat a través de l’exageració. Aquesta frase és irònica, no és científica. Són bromes que amaguen veritats.
Et refereixes a “això que ara en diem empatia i que abans era compassió i misericòrdia”.
Ara tot és empatia. Al canviar-li el nom sembla que sigui més guai, però fixa’t que canviant-ne el nom li han tret significat. Això és molt habitual a la nostra època: inventem neologismes que treuen significat a coses que ja existien. L’empatia sembla més guai que la compassió i la solidaritat, conceptes que sabem exactament què volen dir.
Es digui així o d’una altra manera, crec que hi ha empatia, en el llibre. Cap als pares, però també cap a l’exdona i cap als fills.
El que hi ha és respecte, amor. Parlo de la conclusió de l’amor –els amors s’haurien d’acabar amb un gran acte d’amor–, de la manera d’estimar els fills –hi has de ser però has de deixar-los viure, perquè si no els arruïnaràs la vida– i de les carpetes que tanquem sobre la relació amb els pares. Soc molt tímid i no puc tenir la pretensió de vendre el llibre com un triple acte d’amor, però és el que és. No dic per pudor que aquest llibre és un acte d’amor, però és un triple acte d’amor.
M’han quedat alguns dubtes de xafardera. Vau arribar a adoptar un gos?
És ficció pura, no n’hem tingut mai.
Et refereixes a un problema de salut del teu fill.
Quan va néixer, el metge em va dir una frase memorable que em va ajudar molt: “No és un drama, és una llauna”. I s’ha complert al cent per cent. Ara és una llauna perfectament assumida, però la llauna hi ha sigut.
T’automediques amb antidepressius a la ficció o també a la realitat?
Només a la ficció. La ficció és un antidepressiu, de fet. Escriure és antidepressiu i antieuforitzant. És un compensador. I la ficció sobretot és un espai de màxima llibertat: no has de donar explicacions, pot fer el que vols. Que no vol dir que no hagis de ser responsable, jo he escrit aquest llibre i l’he passat als meus fills i a la meva exdona abans de publicar-lo. Més legal no es pot ser. No pots dir el que et surti dels collons. Bueno, pots dir-ho, com el noruec aquell, però la meva idea és no fer-ho. És un espai de llibertat tan gran que jo l’aprofito tot.
L’aprofites sobretot en format conte. La gran novel·la sobre Barcelona no l’escriuràs?
Ja ho vaig fer! Vaig cometre el deure patriòtic de resoldre aquest conflicte que tenia el país i vaig escriure La gran novel·la sobre Barcelona. No descarto en absolut que entre les coses que em queden per fer hi hagi una novel·la. No serà una gran novel·la, serà una novel·la meva. Els bars estan plens d’escriptors que et diuen que estan escrivint la gran novel·la sobre Barcelona o sobre Catalunya o sobre el procés. Jo el que sé segur és que no escriuré La gran novel·la sobre Barcelona perquè ja ho vaig fer, i és un llibre de contes. Més maldat no es pot tenir. Aquest tipus de gamberrades també defineixen la meva trajectòria.
Però dius que no descartes escriure una altra novel·la.
En absolut. Ho vaig descartar completament mentre estava en família i amb els fills petits. Ara estic en el mercat, ara veig una novel·la i no canvio de vorera com he fet durant molts anys. Al contrari, me la miro i faig tàctiques d’aproximació. Però sense obligar-me a res. No tindria sentit passar a l’estat invers. Durant molts anys no podia pensar en una novel·la, ara tampoc voldria imposar-me no pensar en contes, perquè m’agraden molt. Ara tinc més temps. Quan totes les energies que has dedicat als pares, als fills i a la parella ja no hi són, descobreixes que tens la tarda lliure. És com jubilar-te o deixar una feina que has fet durant trenta-cinc anys. Començo a entendre algunes depressions.
Té un punt de vertigen.
Exacte, i és quan les novel·les em diuen hola.
L’edat també pot jugar a favor de la novel·la.
Però jo les feia abans, de jove. Les tres novel·les que he escrit les vaig fer entre els vint i els trenta, i em va encantar fer-les. Després em vaig posar a fer llibres de contes, i em van anar bé. Però no podia fer novel·les. Ara, sí.
Ara l’excusa no la tens.
No tinc excusa. Si no la faig és perquè no em surt. No és perquè no pugui o no vulgui, és perquè no m’ha sortit.
També tens més temps per llegir?
N’he tingut sempre. És el que més m’agrada. Llegir i anar al cine. El futbol ve immediatament després. En els meus records primer hi ha el cine i el futbol, quan vaig arribar a la lectura ja duia molt futbol i molt de cine.
Què llegeixes?
Soc molt de novetats, m’encanta saber què s’està escrivint a cada moment. Amb les taules de novetats de les llibreries, jo ja faig. He llegit Permagel, la Natàlia Cerezo, l’Adrià Pujol… i tantes traduccions com puc. I novel·la negra, assajos sobre futbol… Estic llegint Sonríe o muere, una crítica del pensament positiu.
Si et pregunten pels teus referents literaris, quins noms esmentes?
N’hi ha molts. Sempre poso d’exemple motivacional els sud-americans dels anys setanta (García Márquez, Vargas Llosa, Cortázar, Onetti…), John Irving…
…no t’has plantejat mai fer una novel·la extensa a l’estil John Irving?
M’encantaria, però també m’agradaria tenir una piscina. Forma part de les coses que no puc fer. M’encanta llegir les que fa ell, amb això ja em conformo. M’agraden els americans: John Cheever, Capote, DeLillo… I els francesos: Echenoz, Carrère… També he llegit poetes com Ferrater, Vinyoli i Salvat-Papasseit. I, d’una manera molt confusa, Pedrolo, Monzó, Calders, Trabal… Però no me’ls prenia com a referents: els llegia. Soc un lector molt poc acadèmic, molt apassionat, torrencial. I sí que tinc la percepció que vaig començar imitant Cortázar, Vinyoli i Salvat-Papasseit.
Detecto certa eufòria mediàtica al voltant de L’art de portar gavardina.
Jo poso sempre la mateixa velocitat, i tinc la sospita que han canviat els temps. Abans potser la fal·lera perdurava fins Sant Jordi i ara potser d’aquí a tres setmanes ja no se’n parlarà. Ara les coses són més efímeres i més efervescents.
I de llibres, se’n venen menys.
Sí, diuen que un 40 per cent menys. Cada cop hi ha menys lectors. Jo faig tot el que puc i col·laboro tant com puc, però el que passi després ja no depèn de mi.
Et fa mandra la promoció?
No, gens. M’ho passo molt bé. Si jo fos editor, voldria que els autors expliquessin i promocionessin els seus llibres. També em dona molta informació sobre els mitjans, m’adono de la precarietat del periodisme, de les dificultats de l’ofici. Gràcies a la promoció, cada cinc anys poso el termòmetre i veig com està el pati.
15
0
