Setembre, octubre i novembre

En el seu nou llibre, Joan Miquel Oliver (compositor, lletrista i guitarrista dels Antònia Font: els enyorem com segles de glaceres solitàries davallant mil·límetres cap als oceans) es converteix en l’ombra de l’escalador mallorquí Miquel Riera, amb la intenció de fer-li una biografia. Però el resultat és tota una altra cosa. El resultat són tres mesos d’apunts al natural, dels quals us regalem uns quants retalls que permeten anar fent boca. ‘Setembre, octubre i novembre’ sortirà al setembre amb el segell de L’Altra Editorial.

2. En Jaume i jo som els fundadors i primers socis d’un club de ciclosofia, un esport que ens hem inventat. És una mescla entre filosofia i ciclisme. Ens vàrem conèixer parlant de bicicletes, ens encanten les bicicletes. Jo en tenc cinc, sense comptar les dues de la meva dona i les dues dels nostres dos fills. Ell n’ha tengudes també moltes, que les va comprant de segona mà o trobant, les arregla, les usa una temporada, i les regala quan ja no l’hi caben a la casa. Trobar parella en ciclisme és tan difícil o més que trobar parella a la vida, per això es veuen tants ciclistes sols rodant per la carretera, més que individus a peu. Parlant un dia, semblava com si en Jaume i jo fóssim els únics a haver reparat que els equipaments de molts esports, però especialment d’aquest, són ridículs. I en els cas d’una activitat quotidiana, que ho sol ser per norma general, exageradíssims.

Sortíem els primers dies en texans, ell amb una Gitane antiga de carretera que havia comprat per vint euros, i jo amb la meva Focus un poc més ‘professional’. Ara vaig amb una Brompton, però sempre vestits de carrer. Improvisam la ruta, param si un lloc ens agrada, parlam amb la gent, no ens marcam cap objectiu, no tenim en compte el calendari, deixam passar el temps i no ens preocupa fins on arribarem. Ens movem, però vivim el present i ens agrada ser on som en cada etapa del viatge. S’hi varen afegir en Guillem Cortès i en Mané Capilla. Una frase. En Guillem és llicenciat en filosofia, com jo. Va ser ell qui va definir la nostra activitat com a ciclosofia, i qui la va situar entre la ciclofòbia i la ciclofília. Quaranta i pico. Partidari de tenir més en compte la visió que la previsió com a font d’informació en qüestions climàtiques. En Mané és el bateria de Sunflowers –cinquanta mil discos venuts als anys noranta–, dels mítics Reggae Lex, dels històrics Furnish Time i dels llegendaris Wonkhai Palma. En deu tenir prop de cinquanta, si no els ha fet ja. Protagonista real del meu llibre Un quilo d’invisible.

El cas és que estàvem fent una prova d’uns quaranta quilòmetres tots quatre. En Mané volia saber si era veritat tot el que explicàvem o si després ens engoril·laríem i acabaríem pedalant tot el que donàs de si el nostre esperit vigorèxic. Va ser veritat, una passejada llarga per ses Salines, fins al far, es Llombards, s’Almunia, Santanyí… tot allò. Fent-nos fotos, reparant les bicicletes, aturant-nos a pixar, etc. Ens havíem parat a dinar a la terrassa elevada d’un restaurant de Portopetro. En Jaume no parava de llegir missatges, d’enviar-ne i de provar de telefonar. Era en Miquel Riera, que circulava per aquella zona i que passaria a fer un cafè. Jo encara no sabia qui era. Trigava i trigava.

Va pujar per les escales un home menut, de mitjana edat. Ara sé que en té cinquanta, però tothom diu, i és veritat, que pareix més jove. Em va semblar de la meva edat, que en tenc trenta-nou, o un poc més. És moreno i duia aquell dia els cabells curts tallats a màquina, no n’hi falta ni un. Amb expressió d’al·lot content, cap petit i proporcionat, però amb les faccions dividides per unes arrugues fondes que xapen una cara colrada que necessita afaitar segurament cada dia. Els ulls negres, petits, podria no tenir pestanyes, un poc amagats i tristos, contràriament a la resta. Els mou, i el cap també, com un ocellet, com una cadernera o un rupit. És com si sempre estigués pensant i a punt de verbalitzar la frase i la frase següent la trepitgés, però una tercera idea o imatge volgués botar per damunt les anteriors i col·lapsàs el sistema. Tenc la sospita que el cervell li va a mil, i que no dóna l’abast de tot el que pensa i vol dir contínuament. També podria ser timidesa: fa el gest per obrir la boca, mans, cap, i al final no diu res. Això, però seguit. Com un gorrió que ha sentit un renou i busca l’atacant en totes direccions just abans d’alçar el vol, després veu que no hi ha perill i queda a la branca. Si algú pensa amb aquesta descripció que en Miquel és un personatge estressant, és que ho he explicat molt malament. Sempre està content, i és una persona exageradament agradable. Té la veu aguda però gens estrident, és dolça i està ben timbrada.

L’expressió «estàs fet una pedra» que se li diu a un que està molt fort, és perfecta per explicar com és tot ell. La concatenació coll, espatlles, braços, avantbraços i mans, és un entramat rígid de fibres tendinoses i musculars. T’hi has de fixar un poc, a la primera no ho veus perquè va tot embolicat en una pell moderadament peluda que ho dissimula. Tret dels avantbraços, que els té dividits per la part de dedins en dues o tres seccions musculars, no hi ha cap part extremament voluminosa, però a la tercera vegada que t’hi fixes, penses, si no saps que du trenta-cinc anys escalant ininterrompudament, que et falta alguna informació important. Ara ja està passat de moda, però en Miquel és d’una època en què els escaladors es matxucaven bastant al gimnàs i es preocupaven d’estar fortíssims. Ara figura que han de ser més prims i flexibles. Forts, evidentment, si no, no fas res, ho sé perquè ho he provat, però no tan grossos. Té lògica. Ell és prim i flexible però té aquest aspecte de tio catxes i, segons en Jaume, abans l’hi tenia més.

Aquell dia va comparèixer en Miquel i ens va explicar per què s’havia torbat tant a arribar. Havia trobat un control de la Guàrdia Civil i no té la ITV de la furgoneta passada. S’havia ficat a l’aparcament d’un supermercat en una maniobra perfectament antireglamentària, com no podia ser d’una altra manera si tenim en compte que els policies no es posaran allà on els puguis evitar una vegada que ja els has vist. Així que en Miquel estava esperant que partissin per poder sortir, una eternitat. En Jaume, que ha viscut per allà i que s’ha mogut molt per la zona, havia mig intuït i li havia explicat per telèfon una solució que desembocaria només en algunes petites infraccions extra com travessar una vorera elevada i, de regal, un tram en sentit contrari que tampoc feia falta al cent per cent. Això que ens va fer tanta gràcia, estic descobrint que és la tònica habitual en el tarannà d’aquest home. Com diu en Jaume: «Hi ha un bon pajarito amb en Miquel».

7. En Miquel Riera és una espècie de Robin Hood que roba als rics per donar-ho als pobres. O per ser més exactes, per vendre’ls-ho a meitat de preu. Quan era petit li encantava robar però mai va prendre res d’una botiga. En aquella època començava a haver-hi supermercats, que és on iniciaria la seva activitat furtiva. Diu que no li sabia greu perquè allà dedins no hi coneixia ningú. No tenia doblers i s’equipava com podia per anar d’excursió. De gran, continuava amb el mateix sistema: «Escalant, viatges molt, sa quantitat que treus des espònsors te paga quinze dies d’estada. Si te dediques a robar, ho pots estirar fins a un mes». Si la meca del psicobloc és Mallorca, la del bloc és Fontainebleau, a seixanta quilòmetres de París. Aquesta població és més coneguda per haver estat la segona residència del Rei Sol, però també és el paradís dels escaladors de boulder. En Miquel i en Joan Sintes –escalador menorquí i company d’en Riera– hi anaven bastant sovint ja fa un bon grapat d’anys. Dormien damunt del crash pad, al costat d’un bloc que tengués un poc de sostre perquè no els pegàs la rosada i l’endemà se’l passaven sencer escalant. Després anaven als supermercats a pillar menjar. Productes cars i petits que després bescanviaven als altres escaladors per pa o productes d’aquesta relació mida-preu, per coses grosses i barates poc interessants de ser manllevades. En Miquel posa un exemple: «Ocupen igual uns Quesitos que un Rocafort, s’han de robar coses petites i molt cares». S’hi passaven tant de temps, a Fontainebleau, que els havien arribat a preguntar per què hi anaven tant, a Espanya.

Quan en Joan executava un robatori xiulava mentre s’ho ficava a la jaqueta, «fuuu…it!». Tenia controlades les gasolineres on no hi havia càmeres, i tampoc pagava benzina. Tampoc consentia que els seus amics gastassin doblers. «Açò vols? Avam, deixa-ho fer, ja t’hu gaf jo». Però la cúspide de la seva activitat il·legal es va materialitzar un estiu als establiments especialitzats de material de muntanya de la franquícia Au Vieux Campeur. Va arribar un punt que furtaven per encàrrec, feien una llista de la compra personalitzada. En el cas de les sabates era un poc delicat perquè s’havia d’endevinar bé la talla. No hi havia problema, els escaladors interessats entraven amb en Miquel o amb en Joan a la botiga, se les emprovaven i esperaven a la porta. Sortia en Joan o en Miquel amb el gènere recaptat i els ho venien amb un cinquanta per cent de descompte. També tiraven bastant dels Hotel Formule 1. És una cadena d’hotels sense servei, sense bar ni recepció, ni esmorzar, amb unes habitacions que podrien ser el camarot d’un ferri Palma-Barcelona. Llogaven una habitació i els altres companys entraven per la finestra i es dutxaven. Abans de tornar cap a Mallorca passaven pel Decathlon de Perpinyà i agafaven material d’escalada caríssim que després venien als seus amics d’aquí. Després d’aquest relat, en Miquel torna a deixar clar que mai ha robat a un treballador, a cap botiga petita… i rectifica: «Només a s’ermita de Maristella quan tenia dotze anys, patatilles i coca-coles, a part que també és una multinacional, l’Església».

Fa uns anys treballava amb en Jaume a Es Refugi, una botiga d’alpinisme que hi ha al carrer del Sindicat, d’això es coneixen, es passaven el dia junts. Li va fer creure que tenia una beca ImasD amb els diners de la qual podia comprar tot el que li fes falta per equipar vies d’escalada. Anaven a Leroy Merlin i s’assortien de la millor maquinària, arramblaven el berbiquí més potent i se n’anaven tan feliços. Se’n va arribar a endur fins i tot una bastida per poder fer més bona feina. Després en Miquel tornava el material i recuperava els diners. En Jaume es va creure el romanç de la beca una bona temporada, fins que en Miquel va començar a cantar la mateixa cançoneta per vestir-se a El Corte Inglés. Abans de tornar la roba hi posava una altra vegada l’etiqueta amb una pistola que tenien a Es Refugi que servia per a això.

Dins d’aquesta dinàmica, en Miquel també ens explica com funciona el món dels patrocinadors. És molt senzill. Al principi et regalen material: tres cordes, cinc parells de sabates, o el que sigui, una vegada a l’any. Si ja ets més bo, pots anar agafant el que vulguis. El pas següent és un contracte d’imatge. La manera com s’efectua aquest negoci és molt peculiar. Depèn de les fotos que surten a les revistes. Fotos en què llueixis la marca. Al fotògraf li interessa que els logos hi apareguin ben clars perquè així té la teva complicitat. «No me publiquis cap foto que no surti es material». La revista envia un exemplar de cada número als escaladors esponsoritzats. Ho fan perquè saben que la necessites per cobrar. Els escaladors fotocopien les fotos i les envien cada sis mesos a la casa. Depenent de si és portada, interior, esquerra, dreta, pàgina sencera, mitja o un quart, et paguen un tant per cada una. Què fa en Miquel? Un dia prova d’enviar una foto d’un altre escalador d’esquena. Moreno amb els cabells curts i ja està. La veritat és que els escaladors tenen tots el cos molt semblant, sobretot quan estan escalant. La grata sorpresa és que li arriben per aquesta foto quaranta mil pessetes.

En Miquel és molt fan de Harold Lloyd, l’actor que protagonitza la famosa escena del rellotge, i en aquella època duia unes ulleres iguals que les d’aquest acròbata. De fet, durant molts anys, la imatge d’en Riera estava condicionada per i era inseparable d’aquest complement tan peculiar. Va cercar en una revista la foto d’algun escalador que dugués la seva marca i que pogués passar per ell. Amb un punta fina li va dibuixar les ulleres i la va enviar al seu patrocinador. Va colar, va cobrar, i va viure d’això una temporada.

41. Hem incorporat la Marta com a ciclosofista al nostre club. Els Mussols de Santa Clara ja tenim un número cinc. Es presenta amb shorts negres, samarreta verda sense mànigues i la medalla d’or de la seva àvia. Dins el seu Renault 309 familiar blau fosc comprat de segona mà per mil cinc-cents euros –fa la impressió que a algun mecànic particular–, hi du una bici vella sense marxes, una Hercules grossa d’aquestes que ens agraden tant. És amiga d’en Miquel des de fa molts anys; si la voleu veure, surt a la pàgina cent vuitanta-u de la guia de psicobloc fent boulder; de les dues al·lotes és la que està dreta. A la foto surt mirant, però també ha fet escalada, si és veritat, un poc enganyada com em va enganyar en Miquel a mi per baixar el torrent de l’Ofre. Ha estat ell qui li ha inflat el cap perquè s’apuntàs a ciclosofia. Li ha dit que anam molt tranquils, parlant, passejant, per això ha duit una bici tan senzilla. De fet, avui havíem de ser quatre, en Miquel inclòs, però el seu guru quiropràctic li té prohibit colcar en bicicleta. S’ha desdit amb un whatsapp un minut abans de les quatre de la tarda, que és quan havíem quedat. En Jaume i jo pujam les nostres màquines per la porta del maleter i enfilam l’autopista de Llucmajor. A la carretera de S’Estanyol aparcam a la cuneta i ens posam en marxa. La bicicleta de na Marta és molt guapa però té tots els cables tallats i els pinyons condemnats a una velocitat només, la més lenta. Fem un o dos quilòmetres i param perquè pugui apujar el seient. Un poc més tard ens tornam a aturar i amb una eina aconseguim posar un pinyó més petit, perquè està pedalant a moltes revolucions i no es mou. Després la bici comença a fer renou. Una biela se li està afluixant. Trec una clau fixa de la bossa de la Brompton i l’estrenyem. Fem uns quants quilòmetres més i la biela cau en terra. Ens param i començam a buscar el pern. Tanta sort que el trobam. Anam per unes carreteretes maquíssimes. Podem veure figueres de moro, camps segats, alguns de mig llaurats amb el tractor en plena feina, vaques mallorquines de color marró i porcs. Pel mes que som, el sol ja queda molt baix en aquesta hora, i la llum entra de costat, és fantàstic. Rodar amb la bicicleta i apreciar en silenci un tros de cosmos.

Quan érem petits anàvem molt a Ses Covetes. Als anys vuitanta feia la sensació com si el nombre absolut de població que havia d’albergar la trinxa que dibuixa la serra de Tramuntana, fos el mateix que en la resta de l’Illa. Naturalment, no era i no és així, però en partir cap allà, era com si tot s’eixamplés. Quan entraves a pobles com Llucmajor, Campos, Santanyí, els carrers eren molt amples, i les cases, normalment, no passaven de planta baixa i pis. En l’horitzontal, adesiara hi faltava una casa, i es veia un petit descampat amb un poc de ferralla, amb el corral del veí contrari al fons. Després en venia una altra i la línia d’habitatges seguia normal. Aquestes cases en si també eren més amples, hi havia molt més espai entre finestra i finestra, i impressionaven per la manca absoluta d’ornamentació, fetes de marès o pedra de Santanyí. Travessàvem aquests pobles pel centre, encara no hi havia cap ronda per on et fessin desviar, i quan en sorties, tornaves a veure ametllers, camps amb rostoll, i camins perpendiculars que entraven cap a cases amb una palmera.

Quan ens començàvem a apropar a la zona costera feia la sensació que les carreteres anaven directes al seu destí, que cap accident geogràfic havia impedit experimentar des de sempre als habitants d’allà l’instint del camí més curt entre dos punts. El cartell estava corregit a mà: Ses Conyetes, perquè la platja tenia una zona nudista. Aparcàvem bastant enfora i havíem de carregar-ho tot fins al lloc que ens agradava, o que agradava més a mon pare, allà on hi havia un poc de confusió entre si ja s’havia entrat o no a la zona nudista.

Allà, l’aigua no arribava a tapar mai, per més endins que et ficassis, i com que no et podies ofegar, va ser aquí on vaig aprendre a nedar. Com que tampoc no hi havia al fons res viu que es veiés, no dúiem tot l’arsenal de submarinisme, no obstant això, sempre amb el reiterat discurs dels pares perquè no el duguéssim. Si miraves sota l’aigua a ull nu cap a l’horitzó, es veia una franja verd fluorescent que es perdia a esquerra i dreta en quilòmetres, pareixia un desert submarí tropical, només hi faltaven els taurons, i quan treies el cap, tota la llum del món, tot tan blanc que no es veia res. A l’hora de dinar ens ficàvem entre les dunes, on els caminois seguien la ruta tortuosa que la naturalesa crispada de les savines els havia permès només. Caminàvem molt pesadament sobre la gruixada capa d’arena blanca mesclada amb clapes de terra, s’hi veien llodrigueres de conills, i la cussa, n’Estrella, anava loca ensumant-los tots, fent honor de manera col·lateral al nom de la seva raça: ca rater. Cercàvem un pi a l’ombra del qual poder muntar el campament amb el mantell de quadres, i els moscards ens començaven a crivellar. Ma mare, perquè no li picassin, es fregava vinagre per coll, braços i cames, al mateix temps que preparava el trempó, l’amanida que compartim els mallorquins amb molts països del Mediterrani: pebre verd, tomàquet i ceba. Aquí hi posem molt oli, sal i vinagre, que ma mare s’anava tirant alternativament a sobre i dins del tàper, amb un cigarro a la boca. Ens servíem el trempó i un tros de truita de patates al mateix plat perquè absorbís el suquet, també hi mullàvem pa, un dinar un poc auster però lleuger i refrescant, un dinar d’estiu. Tothom esperava, quan arribava el bon temps, que duguessin al mercat els primers pebres verds mallorquins, de color més claret, per poder menjar trempó pràcticament cada dia fins que no n’hi tornàs a haver. Replegàvem i tornàvem a la platja. Passàvem al costat d’una família molt voluminosa de tres generacions, amb una iaia sobant a una cadira plegable, tothom cridant i passant-s’ho bé, i algú de nosaltres deia: «Aquests forasters… cada vegada que dinen han de fer una juerga».

En aquesta platja s’apreciava molt bé el pas del matí a la tarda, el moment just en què tot es començava a il·luminar des del costat oposat. Era com tirar la pilota a l’aire, només la veies pujar i baixar, el punt en què canviava de direcció era zero, i no es podia captar. Aquí passava el mateix amb la llum, jo m’asseia mirant enfora i pensava: «És el matí, és el matí, no? sí, és el matí», i quan em despistava ja era la tarda, però mai vaig experimentar cap sensació de trànsit. Quan tornàvem, passàvem devora un búnquer de ciment pintat amb grafitis, supòs que de la Guerra Civil, amb joves al damunt en conversa eufòrica i sorollosa. Caminàvem abatuts per tantes hores de sol, a les fotos sortim completament negres, mai ens vàrem posar crema, tot això del càncer de pell va ser molt després, i ens rèiem dels nois rosats estrangers que nedaven amb samarreta.

Arribam amb les bicicletes a una cruïlla i decidim anar a Ses Covetes. Hi ha el xiringuito guai on es fa música en directe a l’ombra d’un paracaigudes. Els veïnats ja s’han queixat pel renou, i fillet meu… què vols? Tombam cap a la platja i anam a El Último Paraíso, un bar restaurant obert per davant i amb unes vistes collonudes d’ençà que han esbucat unes cases a mig construir que duien així més de trenta anys. L’amo és un foraster simpàtic d’uns cinquanta anys. Petit i pentinat, que sempre somriu. El logo del bar és la silueta d’una parella davant del sol crepuscular, segurament damunt l’arena d’una platja. Ficció i realitat es mesclen. Hi ha una rossa que va de tia bona jugant amb el mòbil, ulleres molongui i etc. S’aixeca, té un poc de panxeta i és un poc culona, podria ser una participant de Gran Hermano, en el mal sentit. Arriba una guarda de tios catxes depilats sense samarreta. Estan quadrats de gimnàs però també tenen panxa, pareixen actors porno. Saluden amb el protocol sencer, figura que queden per a més tard o per a un altre dia, i un d’ells entra al bar i s’asseu a la taula amb ella. Després de tant misteri es posen cada un a mirar el seu smartphone i no es fan ni puta cas. Han fet veure que estaven enrotlladíssims i quan han quedat sols s’han començat a avorrir. Acabam la segona ronda de cerveses i partim. Per cert, que la cervesa és la beguda oficial del Mussols de Santa Clara. No és conya, després d’un tuti de bicicleta, una cerveseta et fa recuperar bona part dels carbohidrats perduts. La segona ja és vici. Hem estat parlant de les ulleres de sol, de com netejar-les. Jo, gairebé cada dia, les pas per aigua clara. Quan arrib a casa, el salistre me les ha deixat enfitades i les he d’ensabonar, si els passàs el drapet se’m ratllarien. Na Marta em dona la raó, sembla que no sóc un maniàtic, almenys per aquesta obsessió en concret, ella tenia un amic que treballava en una òptica i és el procediment correcte. En Jaume se’n fot. Du unes ulleres de dona que podrien ser de Jane Fonda i se les ben repassa per la samarreta, una que va trobar a la cuneta amb un caragol aferrat i unes lletres que diuen: «Si us plau, tornar a Anglaterra», en anglès.

La biela de na Marta Àgueda va caient cada vegada més sovint. Pedala només amb la cama dreta, hi posa moltes ganes, anam per amunt, està forta. Prova d’usar la cama esquerra i al cap de poc torna a caure. S’està fent fosc. No ho puc estrènyer més perquè el pern s’enfonya dedins la biela i la clau escapa. M’he posat darrere perquè sóc l’únic que du llums, en Jaume davant amb un farol que li he passat i na Marta enmig. Posa la cama que li sobra damunt de la barra horitzontal de la bici i va tirant el pedal dret per avall amb força perquè torni a pujar amb la inèrcia. No sembla que estigui gens preocupada, va fent i aguanta.

42. Arribam a Palma i anam a fer una cervesa i un pinxo a un bar darrere Santa Eulàlia que es diu Ambigú. S’incorpora en Miquel. No hi ha gaire lloc lliure i ens posam a una barreta que hi ha penjada a la paret amb dues mènsules. Demanam unes cerveses, menjam una tapa de truita, tot molt bo, cambrers molt eficients. Sobretot un jove calb que va com una moto. Aquest bar està molt bé, és un dels pocs que pots anar-hi, trobar-lo ple de gent, seure en un raconet, venir un cambrer a demanar-te què vols, servir-te ràpidament i cobrar-te. També faig un gintònic però me’l preparen molt fluixet, al primer glop no tenc aquella sensació de «agh!».

Na Marta no sap música però té oïda absoluta i sinestèsia. Oïda absoluta vol dir que reconeix els sons, les notes, un do, un re, un mi… i sinestèsia que el seu cervell les associa amb colors. Sabeu que el so són ones d’aire que capta el nostre timpà. La freqüència d’aquesta ona és el que dóna l’entonació, per exemple un la 440 significa que l’aire vibra quatre-centes quaranta vegades per segon. Els colors també els percep la retina com a freqüències d’ona, el cervell ho associa, i quan sents un la 440 veus o t’imagines el color que es correspon amb aquesta longitud d’ona, que no sé quin és. Discutim d’això, jo veig la zona del fa, sol, la greus, amarronada, a poc a poc es va ataronjant fins al do, a partir del re és groga, el sol, la i si següents verdegen, i cap a la pròxima octava es comença a tornar cel. Coincidim. Després discutim quina nota ens agrada més. Per a un músic és una discussió un poc absurda perquè una nota no és res més que un interval amb una altra, una nota és el que és per la funció harmònica respecte d’un to. Però ja fa uns anys que vaig començar a intentar percebre les notes en estat pur. Ho vaig fer per escriure melodies. La meva nota preferida és un mi bemoll, el mi que hi ha a la tessitura greu d’un tenor, també és la quarta corda de la guitarra pitjada damunt del primer trast. Na Marta prefereix un fa o no sap si un sol.

La gent pensa que les melodies s’escriuen per inspiració, per motivacions personals, per gust… i és així en la majoria dels casos. Però si ets músic i et pares a pensar com es fa, després d’haver-ne escrit un bon grapat, comences a veure les notes com estrelletes d’una constel·lació que es van encadenant en dues dimensions d’esquerra a dreta, a diferents distàncies i altures. L’altura és l’entonació i la distància és la durada de les notes. Un pentagrama no s’allunya gaire d’això; és, de fet, per molta mania que li puguem tenir al principi, un dibuix que representa la música d’una manera molt senzilla, intuïtiva i eficaç. Un compositor va col·locant notes, intenta que no siguin ni massa llargues ni massa curtes, que no hi hagi res que surti d’un marc determinat, que pugi, que baixi, que mostri tots els graus possibles o n’amagui d’altres, que tengui un límit culminant devers la meitat, o a partir de la meitat, en fi, que s’avengui i que s’enquantri, com una balança romana de molts pesos diferents i braços irregulars que s’equilibrin per pes o per distància. Una melodia ben escrita queda molt guapa damunt del pentagrama, fa la mateixa sensació d’estar mirant una constel·lació perfecta, o potser el nostre ideal de bellesa està tret de la naturalesa, les estrelles pendulen amb cables de gravitons les unes amb les altres i entenem que per força la bellesa ha de ser això. Per això volem que la música sigui com l’univers, que sigui fidel a la seva harmonia, per això l’estudi de l’ordre en la música és diu així, «harmonia». Tot això veu un músic quan fa una melodia. Les matemàtiques no fallen, el principi de la música d’Indiana Jones és una melodia de quatre parts i cada una té correlativament aquest número de notes: quatre, tres, quatre i cinc. La que li falta a la segona frase, la posen al final. És un exemple un poc bast, però un músic les pensa aquestes coses, o jo les pens, vaja. Quan mires les estrelles, potser per familiaritat, no pots evitar tenir un calfred de perfecció. Això és el que cerca un compositor. I en Miquel? En Miquel ha estat escoltant i mirant a l’infinit, crec que li he tocat la fibra.

Joan Miquel Oliver.