“Segurament, aquest llibre l’estic perpetrant en defensa pròpia. I, per si serveix d’atenuant, em declaro culpable i alço les mans enlaire. Les de les metralletes, si voleu, ja podeu començar a disparar”. L’actriu i traductora Cristina Genebat es presenta com a dona, mare, feminista, femenina i romàntica. “Romàntica enmig d’una revolució on l’amor romàntic ha xocat amb un iceberg i s’enfonsa”, admet. L’agressivitat d’algunes formes de feminisme ha acabat desdibuixant el seu, i per això s’ha decidit a escriure el llibre Som iguals o no?, publicat per Rosa dels Vents. Us n’oferim un tast en catorze punts.
Foto: Catorze
1. La meva intuïció em diu que en l’acceptació i en la integració de les diferències hi pot haver una clau important per fer quallar aquesta revolució feminista del nostre segle que a estones se’m revela tan agressiva. Que potser cal un feminisme conscient, raonat i raonable. Un feminisme optimista. Un que, en comptes de demanar la igualtat a qualsevol preu, assumeixi les diferències per fer-ne virtuts. Que sumi. Que no torni rígids els posicionaments ni caigui en els pitjors vicis del masclisme. Que ens faci lliures. Que ens permeti forjar una carrera potent i ser mares a la vegada. I estimar molt, i estimar fort, i estimar els homes, també.
2. Jo em pensava que era feminista i, per un moment, vaig sentir que les feministes eren les altres. Les que han escrit abans que jo. Les que es revolten fort a les xarxes. Les que es queixen. Les que exigeixen paritat arreu. Les que inventen paraules noves que no surten als meus diccionaris. Les “empoderades”. Les modernes. Per un moment, la meva identitat trontolla. […] Llegeixo l’afirmació següent: “Si ets heterosexual, monògama i mare, ets esclava del patriarcat”. […] Hi discrepo. Confesso que l’afirmació m’inquieta. M’interpel·la.
3. Em sorprèn una mica la negació del fet que hi ha una orientació sexual que és la més comuna. Perquè encara és així, em sembla, oi? De veritat, em sento fatal escrivint això, perquè en cap cas vull que sigui llegit des d’un punt de vista retrògrad, només són preguntes que em faig. […] Està bé admetre que encara hi ha una orientació sexual que és majoritària i ningú no s’hauria de sentir agredit ni amenaçat per aquest fet.
4. Pel que fa a teixir unes xarxes d’amor i d’afecte més enllà de la parella, ho compro, sí. M’agrada. Però, parlant en plata, follar-se tothom ho trobo poc pràctic. No dic que no pugui ser molt divertit, però no veig la manera que no desemboqui en malentesos, incomoditats, dolors emocionals i, per tant, un desgast extra d’energia al qual no acabo de trobar-hi el sentit.
5. Em resulta un pèl molesta, també, la criminalització de la monogàmia. […] Per favor, respectem-nos i respectem els altres, però, un cop més, no cal que la parella home/dona sigui vista com una aberració social exclusivista i classista; de veritat, no exagerem.
6. L’heteropatriarcat és una bona merda, sí. Però ho és per a tothom. Els rols són frustrants en totes dues direccions.
7. Per què estan tan enfadades? Em refereixo a les dones occidentals, les que m’envolten, les que segueixo a Twitter. […] Per què tanta agressivitat? Què els passa? Què els han fet? Què m’he perdut? Per què volen treure les metralletes? Per què tanta ràbia?
8. Intueixo una resposta: juraria que estan reaccionant a una involució. […] La nova onada feminista reacciona als símptomes d’aquesta involució sense percebre-la com a tal i massa sovint acusa de reaccionàries les dones que no s’animen a sumar-se a segons quins discursos, en comptes de preguntar-se les raons per les quals no s’hi sumen o s’hi sumen amb matisos.
9. Seria important que el feminisme no ens fes agre el caràcter, de veritat. O vulgar. O mal educat. Els homes, en general, no són l’enemic; són l’altra meitat de la població mundial amb qui hem de compartir el planeta, i el millor que podem fer és conèixer-nos bé i aprendre a conviure en pau.
10. És el moment de fer la revolució, és cert, però és el moment de fer-la junts.
11. Hi ha un sector intransigent del feminisme que afirma sense cap vergonya que qualsevol qüestionament de les maneres de la causa feminista va en contra del feminisme en si. Són les que no estan disposades a escoltar cap crítica. Les que no dialoguen. Les fanàtiques. Les que adopten, sense saber-ho, les pitjors maneres del patriarcat que tant critiquen.
12. Sovint, quan sento o llegeixo l’agressivitat amb què es reivindica actualment la causa feminista, no puc evitar pensar que s’estan adoptant rols molt masculins per fer-ho. Aquesta és una forma de feminisme que no m’interessa gaire, perquè trobo que corre el risc de reproduir els pitjors vicis del patriarcat però a la inversa.
13. Parlem una mica de les hormones que tenen a veure amb la predisposició al comportament femení o masculí. […] Crec que és responsabilitat dels homes conèixer la seva predisposició a ser invasius i a aprendre a inhibir-la quan sigui necessari.
14. Prenguem-nos seriosament l’economia, la sostenibilitat i l’ecologia, l’educació en les cures i l’educació sexual, la cultura, la protecció de les mares, la de les prostitutes, la de la infantesa, la de les minories…, que la nostra revolució tingui temps d’ocupar-se de les coses importants i vitals, que sigui alliberadora més que prohibitiva, que sigui generosa i educada, inspiradora, justa i bonica, també. Que sigui des de l’amor i el respecte. Que sigui forta, raonada i raonable. I que sigui femenina, sobretot això.
Som iguals o no?
© 2020, Cristina Genebat Carcasona.
© 2020, Penguin Random House Grupo Editorial, S.A.U.
4
7
