Som les paraules que ens fan volar

Foto: Amanda Tipton

El 4 d’agost d’un any que no vull recordar era dimarts. Un dimarts d’estiu com tants dies d’estiu en què donem per descomptats el sol i el cel blau i el bon temps. Jo ja sabia que aquell dimarts se’m podia trencar la vida, però vaig fer com si no. De bon matí me’n vaig anar a nedar al mar, perquè mira, així almenys hauria nedat. Aquell vespre havien de venir a sopar a casa uns amics, l’Ester i en Saül. Vaig decidir que faria crema de meló i albergínies farcides. Però es van complir els pitjors presagis i, en efecte, a les dotze del migdia va arribar una trucada de les que et trenquen la vida en mil bocins.

Aquell mes d’agost vaig plorar molt, vaig maleir els déus en què no crec, vaig intentar treure forces de no sé on… i vaig deixar de llegir. No podia. Em passava allò que agafes un llibre i el cap se te’n va a una altra banda. Em va amoïnar bastant, no poder llegir: si els llibres m’abandonaven, no em podria refugiar enlloc i la intempèrie, llavors sí, seria absoluta.

La paràlisi lectora em va durar un mes. Un mes terrible per tot plegat, però també per la meva incapacitat d’entrar dins dels llibres, de fer-me’ls meus, de quedar atrapada entre paraules i frases i paràgrafs. Em vaig sentir tan desemparada, aquell mes d’agost. Però el calendari no s’atura: van passar els dies i va arribar el setembre. Va arribar el setembre i un altre dimarts, en una sala d’espera d’un hospital bastant saturat, vaig començar i acabar una novel·la curta d’un autor que fins aleshores desconeixia. El llibre en qüestió es deia El nedador del mar secret. L’havien escrit el 1975, però connectava amb el meu present com només ho fa la bona literatura.

A la primera frase d’El nedador del mar secret, una dona trenca aigües. Ja es veu que serà un relat intens. I sí, és un relat molt intens, molt poètic, molt dur, estranyament serè. Amarat de quotidianitat, perquè fins i tot el dia que la quotidianitat se’n va a fer punyetes, fins i tot el dia que se’t trenca la vida a trossos, no te’n pots desprendre per complet, de les coses del dia a dia.

Quanta veritat que transmet aquest petit gran llibre. Quanta emoció continguda. Hi entres de cop, com el nedador que no s’ho pensa gaire abans de tirar-se al mar. Hi entres de cop, te’l llegeixes d’un glop i te l’emportes posat. La història que ens explica William Kotzwinkle ens commou però no ens ofega. Els ingredients hi són en la dosi justa. I nosaltres, lectors, en sortim transformats. Tan transformats com la parella protagonista del llibre quan surten de l’hospital on han anat a tenir una criatura.

Per a mi, El nedador del mar secret sempre serà el llibre que em va permetre tornar a llegir. Durant una hora llarga, en aquella sala d’espera tan plena i tan freda, vaig fugir d’un món que m’ofegava (aquell, sí) i vaig patir un dolor que no era meu, o no ben bé. Quin alliberament, poder patir una estona per algú que no era jo. Quin alliberament i quina sort, saber que sempre ens queden els llibres. Que sempre ens queda la possibilitat de viure altres vides, tant quan la nostra gira rodona com quan perd el nord.

Com deia l’enyorat Emili Teixidor, “llegir ens fa sortir de nosaltres mateixos i ens allibera, llegir omple i afegeix valor a la nostra vida, llegir és viure molt més i molt millor”. La lectura, afegeixo jo, ens brinda un regal paradoxal: ens empeny a sortir del món per poder trobar-li cert sentit.

No recordo la primera vegada que vaig llegir un llibre i vaig pensar la felicitat és això. Sí que recordo que els pares anaven a uns grans magatzems del centre de Barcelona a comprar vés a saber què, i a mi –que era una nena de nou o deu anys– em deixaven aparcada a la planta baixa, a la zona de llibreria. Allà em vaig empassar mil volums de l’Enid Blyton, l’un darrere l’altre durant uns quants dissabtes, mentre mirava de reüll les escales mecàniques i suplicava en silenci que els pares triguessin una mica més a aparèixer.

També recordo que, de petita, vaig participar amb insistència en un premi escolar en què hi havia en joc un tresor: els guanyadors rebien 50.000 pessetes que s’havien de gastar en llibres. El vaig guanyar dues vegades, aquell premi. La primera em vaig comprar, a la llibreria Ona de la Gran Via de Barcelona, la novel·la Quan un toca el dos, de l’autora sueca Anna-Greta Winberg. Una escriptora que de seguida va desbancar l’Enid Blyton en el rànquing de les meves addiccions. Jo tenia tretze anys. La novel·la d’Anna-Greta Winberg començava així: “Vull que ho sàpigues des de la primera ratlla: aquest llibre tracta d’una catàstrofe”. La Madde, la narradora, explica que una catàstrofe et fa plorar a llàgrima viva. I segueix: “Tot d’una, però, és com si tot hagués ja passat; estàs contenta, piques de mans al compàs d’una bona música de la ràdio o et mires al mirall del bany per veure com et queda el pentinat nou. Són coses d’aquestes que fas quan deixes de pensar durant un moment que en el fons estàs molt i molt trista. Durant un moment; fixa-t’hi bé: he escrit que no hi penses durant un moment”.

I això, de fet, és semblant al que passa quan et submergeixes en un bon llibre: mentre dura la lectura, deixes de pensar que estàs molt i molt trista. O, si més no, hi trobes frases que t’ajuden a conviure amb la tristesa infinita. En aquesta novel·la juvenil que comento, Quan un toca el dos, la protagonista diu: “Perquè una catàstrofe, tota la vida la tens present. I no obstant això, la majoria de vegades acabes sortint-te’n”. No m’havien passat gaires catàstrofes, quan vaig llegir el llibre per primer cop, però en algun racó del meu cervell adolescent devia quedar arxivada aquesta informació: que les catàstrofes les tenim presents tota la vida, i que la majoria de vegades ens n’acabem sortint.

Torno a l’Emili Teixidor. Ens deia, l’Emili, que el futur de la humanitat depèn en bona part de la capacitat d’imaginació dels que avui, ara, aprenen a llegir. “La lectura –afirmava– no és tan sols un joc intel·lectual, sinó que és l’única manera d’entendre el món, l’única que permet posar-se «les ulleres de la complexitat» en un món que tendeix a la simplicitat i la banalitat”.

A veure, desdramatitzem una mica el tema. Tampoc passa res si no llegim. Res de mortal, vull dir. Es pot sobreviure sense acostar-se als llibres. Es pot respirar, ens continuen funcionant els òrgans vitals. La prova és que la majoria de persones compren un llibre per Sant Jordi i para de comptar, i bé que van tirant. Van tirant, però elles s’ho perden. I el dia que se’ls trenqui la vida, potser no tindran on refugiar-se. No sabran on adreçar-se per mirar de buscar algun sentit al món.

Com diu l’escriptor francès Daniel Pennac a l’assaig titulat Com una novel·la, el verb llegir no admet l’imperatiu. No pots obligar ningú a llegir, com no pots obligar ningú a estimar, i encara menys a estimar-te. En tot cas, el desig de llegir –el desig, aquesta és la paraula– s’ha d’encomanar, i la millor manera de fer-ho és l’exemple. Llegim, si ens ve de gust. Que els nostres fills vegin o intueixin que llegir ens proporciona plaer. I que actuïn en conseqüència. I amb llibertat.

Una altra estratègia (però, ep, no es pot notar que és una estratègia) és fer veure que no volem que llegeixin. Això ho feia molt bé l’Emili Teixidor, i m’ho havia explicat moltes vegades: quan anava a fer una xerrada en una escola, s’hi presentava carregat de tres llibres. De dos d’ells en cantava les virtuts, i del tercer deia que no, que aquell llibre no l’havien de llegir, que encara no era per a ells, que tocava temes massa compromesos per a la seva edat. Què passava? Que s’acabava la xerrada, deixava els tres llibres damunt la taula i tots els nanos s’abocaven a descobrir el llibre proscrit. Que, és clar, era el llibre pel qual l’Emili volia despertar-los la curiositat.

En la mateixa linia, Daniel Pennac recorda que els seus pares li deien que no llegís tant, que sortís a jugar a fora, o que apagués el llum i dormís. Què feia ell aleshores? Llegia d’amagat, i llegir es convertia en un acte subversiu. Ho explica així de bé:

“Al descobriment d’una novel·la s’hi afegia l’excitació de la desobediència familiar. Doble esplendor! Oh, el record d’aquelles hores pispades sota les mantes a la llum de la lot! Que de pressa-de pressa que galopava Anna Karénina cap al seu Vronski en aquelles hores de la nit! S’estimaven, aquell parell, això ja era molt, però s’estimaven contra la prohibició de llegir, i això encara era millor! S’estimaven contra el pare i la mare, s’estimaven contra els deures de mates per acabar, contra el treball de llengua francesa que s’havia d’entregar, contra l’habitació encara per ordenar, s’estimaven en comptes d’anar a taula, s’estimaven abans de les postres, es preferien al partit de futbol o a la recollida de bolets… S’havien triat l’un a l’altre i es preferien a tot… Mare de Déu Senyor, quin amor més bonic! I que n’era, de curta, la novel·la”.

Ben mirat, la literatura per si sola ja és subversiva, perquè dona importància a la veritat artística, a la imaginació, a la creació, a la llengua sotmesa a la voluntat d’estil, a la bellesa (amb be alta) de les paraules, a la poesia. A tot de coses que només cotitzen als mercats de l’ànima.

L’abril del 1941, l’escriptora nord-americana Carson McCullers va publicar a la revista Harper’s Bazaar un article que es deia “Llibres que recordo”. Ara el podem llegir en català en el volum Entre la solitud i el somni, publicat per l’Altra Editorial. El cas és que, al final d’aquest article en què repassa les lectures que l’han marcat, la Carson fa una reflexió molt encertada. Diu que el verb recordar és poc adequat si l’apliquem als llibres, perquè implica la possibilitat d’oblit. I que, en canvi, els llibres estimats formen part d’un mateix, com un múscul o un nervi.

És ben bé així, crec: som els llibres que hem llegit. I les cançons que hem escoltat i les obres de teatre que ens han commogut i les pel·lícules que ens sabem de memòria. Els bons llibres se’ns incorporen i passen a formar part de nosaltres, perquè d’alguna manera ens han transformat. No som els mateixos que érem abans de llegir-los. No gosaria dir que els llibres ens fan millors persones, però ens donen les eines per poder arribar a ser-ho, si ens ho proposem. Perquè els bons llibres ens fan avançar en el coneixement moral, i això és un gran què.

L’escriptor en llengua alemanya Elias Canetti va dir que la millor definició de pàtria és una biblioteca, i no seré jo qui el desmenteixi. L’argentí Jorge Luis Borges va obrir el poema titulat Un lector amb aquests dos versos: “Que otros se jacten de las páginas que han escrito;/ a mí me enorgullecen las que he leído”. Això ho deia un dels grans escriptors del segle XX, que tenia motius per presumir també de les pàgines que havia escrit. Però sí que és cert que, si ens fessin triar entre llegir i escriure, suposo que la majoria d’escriptors es decantarien per llegir.

Perquè tots els que escrivim, tots els que en algun moment hem somiat ser escriptors, escrivim perquè llegim. Perquè hem llegit llibres que ens han fet tremolar i ens hem dit en veu baixa que nosaltres volíem provar d’escriure coses semblants. Perquè llegir és el que ens dona la força per escriure i per viure. Llegir, com ja he comentat, és el millor refugi contra la intempèrie moral. Llegim contra la vida que es trenca, llegim contra la mort.

He explicat abans que un 4 d’agost se’m va trencar la vida, i que al cap d’un mes etern vaig aconseguir tornar a llegir. Però us he enganyat una mica. He dit que el títol del llibre que em va permetre capbussar-me de nou en la lectura era El nedador del mar secret, i això és una veritat a mitges. Perquè el setembre d’aquell any, aquesta novel·la encara no s’havia publicat en català. El llibre que jo vaig llegir duia per títol El nadador en el mar secreto. I poc després en va sortir la traducció catalana a càrrec de Yannick Garcia, un traductor de solvència contrastadíssima. Com la immensa majoria de traductors actuals, de fet.

Tenim bons traductors i tenim bons escriptors, en català. Ara ja comença a haver-hi generacions de persones que escriuen en català no pas per militància, no pas per defensar una llengua oprimida, sinó senzillament perquè és la seva llengua. És el meu cas: vaig néixer a finals del franquisme, però els pares em van portar a una escola diguem-ne subversiva, on l’ensenyament es feia tot en català. Escric en català perquè és la meva llengua. És la llengua que faig servir per parlar, per pensar, per estimar, per plorar, per enyorar.

I ara que parlo d’enyor, us he de confessar que jo –que soc neta de menorquí– només havia estat a Mallorca una altra vegada. El 28 de desembre del 2013, al concert de comiat dels Antònia Font. Els enyorats Antònia Font. Sí, els trobo molt a faltar. Els enyoro com segles de glaceres solitàries davallant mil·límetres cap als oceans. I enyoro sobretot aquella època en què escoltava els Antònia Font amb il·lusió, amb la tranquil·litat que després d’un disc en vindria un altre. Aquella època en què ens sobraven paraules gratis i certes, aquella època en què l’univers era una festa. I alegria, ses òrbites en sincronia. Cau es sol de s’horabaixa dins es meu cor, tothom s’estima i jo estim tothom.

Som, crec, insisteixo, els llibres que hem llegit, les cançons que hem escoltat. Deixeu-m’ho dir d’una altra manera: som les paraules que ens fan volar. Els llibres ens enriqueixen i ens engrandeixen i ens multipliquen la vida, ens permeten viure la nostra vida i la de les històries que llegim. Els llibres ens regalen emocions i pensaments, ens alimenten el cervell. Els llibres ens rescaten de la intempèrie més freda: ens acullen amb els braços oberts quan la vida se’ns trenca i ens cal perdre’ns una estona en un altre lloc.

I a sobre, de tant en tant passa el miracle: passa que ens submergim dins d’un llibre i alguna cosa ens diu que la felicitat és això.