Helena de Joan Manuel Serrat, Time de David Bowie, Idiot Wind de Bob Dylan, El setè cel de Jaume Sisa, Clair de lune de Debussy, Moon River de Henry Mancini o Strawberry Fields Forever dels Beatles. A Sona la cançó (Rosa dels Vents) Lluís Gavaldà viatja per seixanta cançons que han marcat la seva vida: les que l’han fet plorar i riure, i també aquelles que li hauria agradat compondre. Us n’oferim el pròleg.
Em dic Lluís Gavaldà Roig i tinc una confessió per fer-vos. Aquest llibre que esteu a punt de llegir no és gaire cosa més que un pretext per revelar el secret que porto guardant tota la vida i que fins avui no he gosat desvelar. No vull que soni a excusa de mal pagador, però em sembla que servirà d’atenuant per entendre la meva patologia irritant. No patiu, no es tracta de pulsions diabòliques ni de perversions difícils de confessar, però si algun cop heu hagut de compartir una estona amb mi potser us ajudarà a entendre el meu comportament tan empipador. La dinàmica és la següent: vosaltres m’esteu parlant –sovint de coses molt importants– i tanmateix noteu que, tot i fer cara de concentrat i assentir amb el cap, no us estic escoltant del tot. És com si el meu cos estigués davant vostre, fent una copa en una terrassa o compartint un sopar regat amb vi blanc sec, però la meva ment fos a cent quilòmetres de distància. Ho sé, és una sensació molt desagradable, venen ganes de sacsejar-me violentament i preguntar-me on coi soc i a veure si em digno a aterrar. Però us asseguro que no és culpa vostra, no té res a veure amb el vostre discurs. El problema és únicament meu. I és que, mentre feu esforços per comunicar-vos amb mi, jo tinc una interferència sonora que em dificulta d’allò més seguir-vos el fil. En el meu cervell, tronant a un volum ensordidor, hi ha una melodia que no em puc treure del cap. Ja ho sé, no és excusa, no justifica el meu posat absent, però no la puc abaixar de volum. Ni tan sols és una cançó memorable, una d’aquelles que et recorden una persona o un instant que no pots oblidar. Què coi, sovint és una cançó insignificant, una peça absurda i molesta que se m’ha enganxat al cap en el mateix moment que m’he llevat i que no hi ha manera d’apaivagar. Us asseguro que ho intento, que miro d’enfocar els meus sis sentits en el que m’esteu explicant, però aquesta remor és més tossuda que la meva pròpia voluntat. M’agradaria parar un moment la conversa i explicar-vos aquest fenomen tan empipador, els mil trucs amb què intento esborrar aquest soroll de fons, però no goso fer-ho. Pateixo pel fet que, si ho faig, no m’entendreu, que encara quedaré més malament, que em mirareu amb una barreja de llàstima i indignació i que tot seguit em deixareu sol, palplantat a la barra del bar amb aquest renou de fons que m’agradaria assassinar.
La culpa és meva. He esculpit la meva vida escoltant melodies d’una manera tan obsessiva que ara ja no ho puc dominar. Per aquest motiu, he decidit explicar-me aquí amb seixanta peces musicals, teixir matusserament un inventari subjectiu i sonor de tot el que em sonava al cervell quan em passaven aquells instants que et queden per sempre. Soc conscient que amb el llibre que teniu a les mans no puc justificar el meu comportament, tots els moments en què us he mirat amb ulls de babau i us he engaltat la frase de rigor «Perdona, què m’estaves dient?». Ho sé, no tinc perdó. Però com a mínim m’agradaria fer-vos saber que quan em parleu us escolto. El que passa és que, al mateix temps, dins el meu cap, hi sona una cançó.
© 2022, Lluís Gavaldà
© 2022, Penguin Random House Grupo Editorial, S. A. U.
Pots comprar Sona la cançó a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
