Vint-i-cinc anys després de la mort de Montserrat Roig, com a homenatge i reivindicació d’una autora necessària, recuperem cada setmana un article de l’escriptora, il·lustrat per Cristina Losantos.


Il·lustració: Cristina Losantos

Em sembla que era la novel·lista anglesa Doris Lessing qui deia que, en tot grup polític o ideològic, cal esbrinar sempre d’on surten els calés per sostenir-lo. És cert: si algú us defensa una idea que us sembla justa, si surt un nou grup que parla de valors idealitzats i de pressupòsits ètics, mireu, abans, d’on surten els calés. És clar que la Doris Lessing és marxista i aquest és un dels principis fonamentals del marxisme. Un principi net i clar que tothora rebutgen de deixar tan net i tan clar els pretesos demòcrates.

Tot això m’ho fa pensar aquest guirigall metafísico-polític en què la recent història desballestada ens ha ficat. Si algú té la barra de desempallegar-se de les “asociaciones” per a formar un partit —per què no ho feia abans, quan repartien castanyes?— pregunteu-vos qui el finança. Si algú que abans de la guerra fou un ardent republicà i ara va cuita-corrents a reinscriure’s al “seu” partit —després d’haver fet servir la ploma per a col·laborar amb tots els reaccionarismes possibles—, pregunteu-vos quins interessos econòmics defensa. En pensar en qualsevol partit polític, en qualsevol nou dirigent o possible líder “patriòtic”, pregunteu-vos de què viu, amb què es guanya la vida. Us endureu sorpreses molt divertides.

No vull fer apologia de la resistència, de la clandestinitat de tots aquests anys, encara que parlar-ne no és pas una trampa literària. Però hi ha noms que em vénen a la memòria i que hi ha molta gent que ignora —o vol ignorar a l’hora de fer acusacions defensives—, penso en els germans Miret Musté, assassinats tots dos pels nazis, en Facundo Famanda, que morí de tísic al Brull després d’haver estat a Dachau, en Puig Pidemunt, afusellat cap a final dels quaranta, penso en tots els qui han passat gana durant aquests anys perquè volien un futur que ara tothom creu previsible i que aleshores semblava senzillament utòpic. La paraula democràcia embadaleix i omple les boques de farfolles. Hi ha demòcrates de debò i altres que només creuen en la democràcia del vot i de les urnes però no en la participació del poble —paraula que és suada, de tant dir-la, però que s’acompleix ben poques vegades. L’autèntic test per a creure’t, d’ara endavant, els polítics, és saber d’on treuen els calés. De què viuen.
Mundo Diario, 8-7-1976




Article inclòs en el llibre
Montserrat Roig
Diari d’uns anys (1975-1981)

© dels articles: hereus de Montserrat Roig
© foto coberta: Pilar Aymerich
© d’aquesta edició: A Contra Vent Editors, 2008

14 pensaments de Montserrat Roig, aquí.

Nou comentari

El piano

Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Last Dance

It's my last chance/ For romance tonight
Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

La Gymnopédie de Satie

Escoltem una de les peces més conegudes del compositor francès

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix