D’on surten els calés?

Vint-i-cinc anys després de la mort de Montserrat Roig, com a homenatge i reivindicació d’una autora necessària, recuperem cada setmana un article de l’escriptora, il·lustrat per Cristina Losantos.

Il·lustració: Cristina Losantos

Em sembla que era la novel·lista anglesa Doris Lessing qui deia que, en tot grup polític o ideològic, cal esbrinar sempre d’on surten els calés per sostenir-lo. És cert: si algú us defensa una idea que us sembla justa, si surt un nou grup que parla de valors idealitzats i de pressupòsits ètics, mireu, abans, d’on surten els calés. És clar que la Doris Lessing és marxista i aquest és un dels principis fonamentals del marxisme. Un principi net i clar que tothora rebutgen de deixar tan net i tan clar els pretesos demòcrates.

Tot això m’ho fa pensar aquest guirigall metafísico-polític en què la recent història desballestada ens ha ficat. Si algú té la barra de desempallegar-se de les “asociaciones” per a formar un partit —per què no ho feia abans, quan repartien castanyes?— pregunteu-vos qui el finança. Si algú que abans de la guerra fou un ardent republicà i ara va cuita-corrents a reinscriure’s al “seu” partit —després d’haver fet servir la ploma per a col·laborar amb tots els reaccionarismes possibles—, pregunteu-vos quins interessos econòmics defensa. En pensar en qualsevol partit polític, en qualsevol nou dirigent o possible líder “patriòtic”, pregunteu-vos de què viu, amb què es guanya la vida. Us endureu sorpreses molt divertides.

Article inclòs en el llibre
Montserrat Roig
Diari d’uns anys (1975-1981)