El llibre L’amor després de l’amor (Bridge) mostra en què es converteix el sentiment més fort del món quan es trenca. La periodista Laura Ferrero i l’il·lustrador Marc Pallarès obren la porta de la intimitat d’artistes que han convertit el dolor en art. En aquest cas dels escriptors Ted Hughes, Sylvia Plath i Assia Wevill.
Il·lustració: Marc Pallarès
Es van conèixer el 1956 en una festa de la universitat de Cambridge. Hi havia, suposem, música de fons. La dringadissa de les copes i la xerrameca distesa dels estudiants que fan un descans. Ella, potser, es devia passar un ble de cabells per darrere l’orella en veure’l. Devia somriure, coqueta, davant les seves maneres seductores.
Sylvia i Ted. Ted i Sylvia.
Ell era la gran promesa de la poesia anglesa; ella, el seu equivalent nord-americà. Ell provenia de la classe baixa rural de Yorkshire; ella, de la intel·lectualitat jueva de Boston. Ell parlava de les forces obscures de la natura; ella, de la presó en què s’havia convertit el seu cap. Menys de dues hores després de coneixe’s a Cambridge, ja se n’havien anat al llit i s’havien dedicat un poema l’una a l’altre. Quatre mesos més tard, encara sota l’influx d’aquell rampell, es van casar, i el seu matrimoni va durar sis anys.
Semblava que aquella unió havia estat beneïda per les muses. Malgrat tot, com va dir el poeta Seamus Heaney, «quan dos poetes tan originals s’uneixen, cada línia que escriu l’un provoca en l’altre la sensació que ha estat extreta del seu crani. A un cert nivell d’intensitat creativa, el fet que la musa sigui infidel a algú amb la seva parella ha de resultar més insuportable que veure-la embolicada amb un exèrcit d’amants».
Il·lustració: Marc Pallarès
El poema que va escriure-li Sylvia quan el va conèixer era estrany, com si es tractés d’una premonició o d’una manera de viure.
Un jaguar em ronda, em persegueix:
un dia d’aquests em matarà.
L’encapçalava una citació de Racine que diu «Dans le fond des forêts votre image me suit».
Del fons del bosc la teva imatge em segueix, com si aquella introducció fos la metàfora de tot el que havia de venir.
La imatge de Ted era sempre allà. Però mai no era el Ted que ella desitjava, perquè ell era fora. En altres mons, en altres conquestes. Amb altres dones. Van tenir dos fills (Frieda i Nicholas) i una convivència tempestuosa, angoixant, que es reflecteix en l’obra poètica de Sylvia.
Ella patia.
Després d’anys de relació turmentosa, Ted Hughes els va abandonar. A Sylvia, Frieda i Nicholas. Va anar-se’n a viure amb una dona casada, la també poeta Assia Wevill.
Sola, enmig d’un hivern duríssim i amb escassos mitjans econòmics, Sylvia Plath, que tenia tendència a la depressió, es llevava a les quatre de la matinada per concebre els seus poemes abans que els seus fills es despertessin.
Escrivia i tenia a prop aquella ombra anomenada Ted o abandó-de-Ted que donava forma a alguns dels seus poemes, com aquell «Cançó del matí», en què mostra la seva desesperació perquè el seu marit se n’ha anat.
Il·lustració: Marc Pallarès
Un dia, Sylvia, que s’havia intentat suïcidar altres vegades, va perdre la batalla contra els seus dimonis. «Morir/ és un art, com tota la resta», va escriure.
Tenia trenta anys.
Fou l’11 de febrer de 1963, quatre mesos després que Ted se n’anés de casa. Va preparar l’esmorzar als seus fills, va obrir la clau del gas i va ficar el cap dins del forn.
No hem pogut llegir els seus diaris. En el moment del suïcidi, tot i que ja havia posat en marxa el divorci, encara era, legalment, la dona de Hughes, el qual va destruir el quadern que contenia les entrades fins a tres dies abans de la mort de Plath. Ho va fer, va dir, per protegir els seus fills.
Però la història no s’acaba aquí.
Tots tres, Sylvia Plath, Ted Hughes i Assia Wevill, van compondre un triangle de la mort. Perquè l’ombra de Sylvia Plath va minar la relació d’Assia i Ted. I la tragèdia va tornar a repetir-se la nit del 25 de març de 1969, quan l’amant de Hughes també va deixar oberta la clau del gas del seu pis de Londres, va
morir i es va emportar també la vida de la filla de tots dos, Shura: «Sylvia està creixent en Ted, enormement, esplèndida. Jo m’encongeixo dia a dia, rosegada per tots dos. Se’m mengen», va escriure Assia al seu diari.
«La mort de la meva primera dona fou complicada i inevitable. En seguia la pista gairebé tota la vida. Però la d’Assia s’hauria pogut evitar. La seva mort estava totalment sota el seu control, i va ser el resultat de la seva reacció a l’acte de Sylvia», va afirmar Hughes.
En l’escriptura de Hughes no hi ha empremtes de la seva relació amb Assia.
Però amb Sylvia va ser diferent. Ella és el motor que va impulsar Cartes d’aniversari, publicades el 1998 per un Ted malalt de càncer que se sabia a prop de la mort. Es tracta d’un diari poètic adreçat a la seva dona, en el qual havia estat treballant des del dia que ella es va suïcidar. Considerat el seu millor llibre, se’n van vendre mig milió d’exemplars, una xifra insòlita per a un llibre de poesia, tot i que això no va ser prou per esborrar l’estigma que pesava sobre seu.
Hughes escriu a Plath des del silenci, repassant la seva vida junts, aprofundint en les seves contínues depressions i en la difícil relació de Sylvia amb el seu pare. El llibre no és una justificació ni una disculpa, sinó el testimoni d’algú que només ret comptes a una persona: a Plath. Aquell grapat de poemes oferien tot el que Hughes podia revelar sobre Plath i ell i Assia Wevill («Quant de la teva mort fou per les meves insanes decisions?/ I quant de la seva mort, per les meves insanes indecisions?»).
És difícil llegir Ted separadament del dit que l’assenyala com el seductor tirànic que infligí un grau tan alt de patiment a aquelles dues dones que van estimar-lo.
A la làpida de Sylvia Plath hi apareix amb el seu nom de casada: Sylvia Plath Hughes, i la pedra va ser atacada diverses vegades durant les dècades dels vuitanta i els noranta amb la intenció d’esborrar el cognom de Ted.
Com si traient-lo es poguessin esborrar també l’estigma i el dolor, el forn, el gas i l’orfenesa d’aquelles altres vides que van acabar al mateix lloc que Sylvia.
L’amor després de l’amor
© Laura Ferrero, pel text.
© Marc Pallarès, per les il·lustracions.
© de la traducció: Joana Castells.
© Bridge, 2018.
