El Tarradellas del «Ja soc aquí»

La Diputació de Barcelona commemora els 40 anys del retorn de l'exili de l'expresident

Arxivat a: Propostes, Biblioteca

“Si mirem el passat que sigui amb una mirada crítica, que procuri no idolatrar, però que tampoc critiqui d’una manera gratuïta”. L’avís el fa Joan Esculies, comissari de l’exposició Tarradellas. La legitimitat d’una doble presidència, impulsada per la Diputació de Barcelona, d’on Tarradellas també en va ser el president. La mostra, que es podrà visitar fins al 30 de novembre, explica des de què va comportar el retorn del seu exili, ara fa 40 anys, fins a com es va viure la recuperació de la Generalitat. 

Ens apropem a la part humana del polític a través de 14 idees explicades per Joan Esculies. 


1. Era un home que imposava sense haver d’imposar. Les generacions més joves, quan se’l troben cara a cara, ja entenien que tenia una experiència política més llarga. I que, encara que potser no estiguessin d’acord amb les seves idees, valia la pena escoltar-lo. 

2. No era tant un polític de míting, que ho seria més Companys, sinó de gestió, d’estar darrere. A un primer nivell, però no necessàriament de cara al públic.  

3. Com que era representant de viatjant de comerç tenia molta habilitat per posar-se a la pell de l’altre. Un representant és algú que ha de vendre els productes i ha de saber negociar. Ha de tenir intuïció i conèixer la psicologia dels altres. Això, traslladat a la política, és important. I això el fa un polític atípic, perquè la majoria eren advocats, militars, o venien del camp de les ciències.

4. La majoria de polítics passaven per la universitat. Ell, no. No tenia estudis superiors. Tarradellas va estudiar al Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria.  

5. Amb ell entens que a la política la part humana és molt essencial, és necessària per entendre per què cada personatge fa el que fa. 

6. A l’exili Tarradellas va ser molt perseverant. Tan bon punt el fan president l’any 1954, cada dia es despertava dient: “Soc el president de la Generalitat”. Els altres exiliats no volia que se li adrecessin com a senyor Tarradellas, sinó com a president de la Generalitat. Això l’ajudava a tenir la determinació que algun dia tornaria. A l’exili qui li reconeix el poder? Ningú. La política francesa quin interès té en Tarradellas? Cap, perquè no representava res. Qui manava a Espanya era Franco. S’ha de tenir un caràcter especial per mantenir aquesta tenacitat durant tants anys.

7. A l’exili, des del 54 fins al 77, cada dia feia un passeig al matí i després es tancava al seu despatx i escrivia cartes o rebia gent que el venia a visitar.

8. Ell tenia molta confiança que tornaria però la seva dona, l’Antònia Macià, no. La majoria de la gent, tampoc. En canvi ell deia: “Si visc més que Franco, tornaré. Si no, m’enterraran a l’exili i ningú em recordarà.”

9. Al començament de l’exili, del 39 al 45, que va ser quan va acabar la Segona Guerra Mundial, va ajudar a resituar exiliats catalans, sobretot polítics i intel·lectuals. També buscava ajudes econòmiques i ajudava els que volien marxar a Amèrica en vaixell.

10. A partir del 45 va resseguir tot França intentant reconstruir Esquerra Republicana i teixint aliances amb els polítics exiliats. Va començar un negoci a París, una fàbrica de botons. Però com que no s’hi va dedicar, no va funcionar.

11. De jove havia guanyat molts diners com a representant de comerç. A l’exili va viure amb ajudes econòmiques que rebia per part d’empresaris del tèxtil i de les comunitats catalanes d’Amèrica. A més, amb la seva senyora i familiars, a les terres que tenien, produïen el vi i tots els productes que consumien, excepte la mantega.

12. Quan va ser investit com a president el 54, va voler exercir de president per a tothom, encara que fos a l’exili, on tenia un poder simbòlic i representatiu. Al seu costat volia gent vàlida. No l’interessava tant que algú vingués d’un partit o altre si la feina la feia ben feta.

13. Quan va tornar a Catalunya, va deixar clar que era important bastir ponts entre les diferents faccions del catalanisme. Que no es podia actuar d’una manera sectària entre partits, ni es podia prescindir de la gent bona, vinguessin dels partits que vinguessin. 

14. Quan va tornar va ser un moment emocionant per a ell i per als altres exiliats. Perquè molts d’ells, sobretot els grans, van haver de marxar el 39 amb una mà al davant i una al darrere. Deixant-ho tot i començant una altra vida.
 

Nou comentari