Teatre Lliure

De tant en tant sorgeixen notícies que t’ajuden a reconciliar-te amb la realitat

Arxivat a: Biblioteca
Vint-i-cinc anys després de la mort de Montserrat Roigcom a homenatge i reivindicació d’una autora necessària, recuperem cada setmana un article de l’escriptora, il·lustrat per Cristina Losantos.

Il·lustració: Cristina Losantos


És un fet: aquest lent desvetllar nostre vers la normalitat ens haurà de portar maldecaps, estèrils discussions, lluites absurdes, emprenyades gratuïtes. I el que és bo és que tothom —vull dir tothom menys aquests sapastres primaris que cremen llibreries i atempten contra la humanitat— té ganes de començar a viure tranquil. Sortirem algun dia d’aquest llarg i tèrbol malson en què ens van ficar després de no haver triat país, època i sexe? Perdoneu-me, pensava en veu alta i tot això m’ha vingut a la ment després de llegir durant una setmana els diaris i trobar-me amb cartes, articles, etc., en què ens mosseguem els uns als altres com gossos mentre els caçadors ens observen somrient.

Però vet aquí que de tant en tant sorgeixen notícies que t’ajuden a reconciliar-te amb la realitat. Són poques, encara, però et donen petites engrunes d’esperança. Una d’aquestes notícies és la creació d’un nou grup de teatre que es dirà Teatre Lliure i que neix dins d’un local de nissaga obrera: a la cooperativa de la Lleialtat de Gràcia. Aquest grup, format per gent que em mereix tant de respecte com són, entre d’altres, la Carlota Soldevila, en Lluís Pasqual o en Fabià Puigserver, es proposa fer un teatre d’art per a tothom, tot assumint la circumstància històrica que ens envolta.

La gent del Teatre Lliure s’ha escarrassat tot l’estiu per a obrir ara un teatre amb espectacles que no siguin culturalment abstractes, que ens retornin el que pertany a la nostra col·lectivitat. I tot això sota el signe del rigor i de la professionalitat. La primera obra, Camí de nit, és un muntatge d’en Lluís Pasqual sobre el bienni progressista de 1854-56 i la patètica mort d’un dirigent obrer, en Josep Barceló, que executaren tot fent-lo passar per bandit. L’obra es basa en un dels grans llibres que ha sortit en aquest any: Barcelona a mitjan segle XIX, d’en Casimir Martí i en Josep Benet.

Mentre hi ha qui vessa tinta en discussions eternament provisionals, mentre els caçadors observen la llopada rabiosa, hi ha persones i grups de persones que intenten retornar l’equilibri a una comunitat malalta. Per això els dic: “Benvinguts els del Lliure! I que no sigueu els únics!” (i que consti que això no té res a veure amb els sindicats de “quan mataven pels carrers”).
 

Mundo Diario, 1-12-1976 



 




Article inclòs en el llibre
Montserrat Roig
Diari d’uns anys (1975-1981)

 

© dels articles: hereus de Montserrat Roig 
© foto coberta: Pilar Aymerich
© d’aquesta edició: A Contra Vent Editors, 2008

14 pensaments de Montserrat Roig, aquí.

Nou comentari

Manuel Forcano
I dins el pit / el vol d'un ocell a qui ha defallit sota les ales / l'aire
Més entrades...