Teresa Pàmies: la clausura que no va poder ser

Retrat de Teresa Pàmies als anys setanta al seu domicili. Foto: Arxiu familiar

Entenc que tal vegada el que diré aquí no és gaire important –amb la Covid 19 les xifres ens parlen de persones mortes, grups de risc, empobriment…– però sempre cal trobar parèntesis per parlar de la cultura, fins i tot de la cultura que ja no podrem viure. Ja no farem la clausura de l’Any Teresa Pàmies. Ja no sentirem la veu de la Marina Rossell, que hauria cantat cançons de resistència al Palau de la Generalitat. Des d’aquí vull agrair-li la seva generositat i implicació. Les grans persones es coneixen per gestos com aquests.

Tampoc escoltarem la lectura que hauria fet de textos seleccionats la gran actriu Míriam Iscla, i ara us explicaré un secret: des de l’homenatge i la màxima dignitat possible, l’Iscla volia mirar de llegir els textos amb accent balaguerí, un repte que només hauria portat a terme si n’estava ben segura del resultat. Per aquesta temptativa vam comptar amb la complicitat de Judit Ibós, regidora de cultura de l’Ajuntament de Barbens, que ens va enviar arxius de veu per cada text. Estic segura que ho hauria aconseguit i ja no ho viurem mai.

Tampoc escoltarem el discurs, si no és que també el vulgui publicar i des d’aquí l’animo a fer-ho, al net i l’emergent periodista gastronòmic, Àlex Pàmies. Jo hauria dit això, i de fet, d’aquesta manera ho dic. Teresa Pàmies em va deixar escrit, a mi i a qualsevol que la volgués llegir, que quan una fa un discurs no ha de parlar per parlar. Hi ha molts camins que amb aquestes instruccions em veta.

1. Agrair, no puc agrair gairebé res perquè si ho faig seria pretensiós. Res s’ha fet per a mi i no soc ningú per donar les gràcies, tots hem treballat per commemorar Teresa Pàmies i ella seria l’única que ens podria agrair alguna cosa, i com que era una dona que no li agradaven gaire els homenatges, segurament no ens agrairia res. Ho hem fet per nosaltres, perquè nosaltres no volíem ni podíem oblidar un dels pocs testimonis que tenim d’escriptora autodidacta, dona, nascuda el 1919, pagesa, pobra però no miserable –un “no miserable” amb el doble sentit de pobresa extrema i també de categoria moral–, capaç d’explicar-nos el món que li va tocar viure amb la seva pròpia veu. L’autora d’obres com Testament a Praga, escrit amb el seu pare, Tomàs Pàmies, Va ploure tot el dia o Quan érem refugiats. Gràcies, comunisme; gràcies, anarcosindicalisme perquè només la política viscuda amb aquest frenesí vital podia aconseguir que una dona de classe baixa i de comarques, es veiés a si mateixa amb prou dignitat i capacitat per atrevir-se a escriure.

2. Explicar què hem fet. També seria superflu, perquè hi ha hagut una agenda amb més de 220 activitats entre clubs de lectura, conferències, taules rodones, espectacles, homenatges, jornades, rutes literàries, presentacions i seus d’exposicions. En la imminent memòria hi serà tot. Tornar-hi ara seria parlar per parlar, i em vull mantenir fidel a les instruccions de Teresa Pàmies.

3. Explicar com ho he viscut i tot el que m’ha donat aquest any. Això ja més que superflu no tindria cap interès per a ningú. Però sí que vull agrair dues coses que em pertoquen directament:

Quan Joan Alies Adell (director en aquell moment de la Institució de les Lletres Catalanes) em va comentar la proposta del comissariat, em va advertir que encara no estava lligat, que primer calia preguntar a Sergi Pàmies si hi estava d’acord. Al cap de poc em va confirmar que a Sergi Pàmies li era absolutament indiferent qui fos. Aquesta indiferència, sense hostilitat ni esperança, és d’un respecte molt més proper a la llibertat i la justícia que allò que pot semblar a primera vista.

Tània Banús i Berta Pladevall, dues joves que, després d’analitzar l’any Pàmies, van dir-me que l’Instagram era molt avorrit i institucional i van començar a portar-lo elles. Van fer stories, i de tot, i vaig pensar que a Teresa Pàmies li agradaria perquè deia que els joves sempre tenen raó.

I també vulneraré una miqueta la consigna de no parlar del que he viscut, sé que he tingut la millor commemoració perquè soc l’única persona que ha commemorat a algú al costat d’algú que al seu torn serà commemorat el 2060. I això podria no significar res, hi ha persones que seran commemorades i val més no tenir-hi tractes, però no ha estat el meu cas. Gràcies, Sergi Pàmies.

Diversos participants en el seguici fúnebre amb motiu de la mort al front de Nicanor Felipe, cap de la 30a Divisió, desfilen saludant militarment amb el puny tancat. Passeig de Colom, Barcelona. La tercera és Teresa Pàmies. Barcelona, 1 de juliol de 1937. Foto: ANC / Francesc Boix

De què puc parlar aleshores? Que Teresa Pàmies no tenia raó, no tot és en els llibres com deia l’exposició que vam fer, ella no podia parlar d’ella mateixa, de les seves qualitats o maneres d’anar pel món, ja que hauria resultat massa vanitós. Amb una crida que vam fer per buscar testimonis de persones que la van conèixer i que vam publicar mes a mes al butlletí de l’Any Pàmies vam trobar aquest testimoni:

Carta de Jordi Estrada

«Devia ser pel novembre del 94 que des d’Òmnium Bages vam convidar la Teresa Pàmies a parlar del llibre Coses de la vida, a Manresa. Publicat a la primavera d’aquell mateix any, el llibre recollia les cròniques que, durant cinc anys, l’escriptora havia escrit cada setmana per al programa El Matí de Josep Cuní de Catalunya Ràdio. Cada article o comentari, a l’entorn d’algun fet relacionat sempre amb qüestions socials, anava acompanyat d’un bolero, escollit per la mateixa Teresa Pàmies. Però no és del llibre que volia parlar, ni tan solament de la Pàmies com a valor literari, sinó de la dimensió humana d’una dona de fermes conviccions, generosa i coherent. La cosa pot semblar anecdòtica, però és ben significativa del seu tarannà profundament humà, social i vital. Quan li vam telefonar per baixar-la a recollir en cotxe (d’anar a Barcelona, els manresans en diem baixar), va respondre que per què consumir temps i benzina havent-hi com hi havia transport públic. En fer-li notar que el trajecte, en tren de rodalies, podia resultar llarg i feixuc, va objectar que així disposaria de més temps per llegir i, si s’esqueia, també per entaular conversa amb altres passatgers. A la presentació també hi estava convidada l’editorial, el representant de la qual, que venia en cotxe particular, va arribar mitja hora tard a causa dels embussos de trànsit a la sortida de la capital. “Això et passa per no utilitzar el transport públic”, li va etzibar l’autora després.

»Durant la presentació, la Pàmies va alternar la paraula i la música: en una cinta de cassette duia seleccionats uns quants boleros preparats que van fer les delícies d’una trentena de persones, captivades per l’extraordinària capacitat de comunicació i de seducció de l’escriptora. En el col·loqui, va contestar amb amabilitat totes les preguntes. No en va esquivar cap. Fins i tot aquelles que no s’esqueien. Algú va preguntar si era veritat que en Cuní tenia mal caràcter. La resposta va ser clara, cordial i contundent, tal com ella era: “Què entén vostè per mal caràcter?” Després de signar alguns exemplars, vam voler-la convidar a menjar alguna cosa, però només es va deixar convidar a prendre una cervesa: embolicat en paper de plata, es duia de casa l’entrepà del sopar. A l’hora d’acomiadar-nos, vam voler agrair-li la visita també en metàl·lic, cosa que va refusar: “Guardeu-vos aquests diners, que un dia us faran falta”. En aquest punt fora massa fàcil remarcar-ne el to profètic a vint anys vista. Després de tota una tarda i un vespre, després de més d’una hora i mitja de sotragueig ferroviari i una hora i mitja més de conversa, un dia gèlid de novembre, aquella dona de 75 anys, encara lleugera però carregada d’anys i vida viscuda, va acomiadar-se extraordinàriament agraïda per haver-li permès estar en companyia de la gent, de la gent del públic i de la gent del tren. I, si va acceptar tornar en cotxe particular a Barcelona, va ser perquè, en aquella hora de la nit, ja havia sortit l’últim tren i l’esperaven a dormir a casa.»

Hem intentat fer un Any obert a tothom, absolutament participatiu. El butlletí ha estat una eina en aquest sentit: totes les participacions han estat sempre benvingudes. Hem intentat fer un Any amb alguns moments destacats, que fossin dignes de recordar. I sobretot que quedessin els llibres, Nou llibres de Teresa Pàmies, disponibles avui per a tothom, és el veritable pont que acosta el seu passat al nostre present: Si vas a París, papà (Tigre de paper); Quan érem refugiats (Sembra Llibres), Testament a Praga (La butxaca), Memòria dels morts (Empúries), Gent del meu exili (Empúries), Praga, Vacances aragoneses i Matins a l’Aran (Tushita) i Aventura mexicana del noi Pau Rispa (La Galera).

Hem tingut grans moments, com el Simposium organitzat per Montserrat Bacardí i Francesc Foguet; com les Coses de la vida a ritme de bolero, gràcies a Josep Cuní, Sergi Pàmies i Sergio Pamies; com l’adaptació teatral de Testament a Praga, protagonitzat per Emma Vilarasau i Jordi Bosch… i els 7 espectacles que han fet possible Anna Güell, Tilda Espluga, Big Mama Montse, Berta Rubio, Celeste Alías, Montserrat Tolosa i Fina Rius. Em deixo, m’he de deixar tants noms, però hi són tots aquí.

Hem de tenir en compte que només fa 7 anys que va morir Teresa Pàmies, no és una autora per a la història, sinó que està en l’enyor, els sentiments i l’afecte de moltes persones.

El març del 2019 vam fer la roda de premsa explicant tota la nostra declaració d’intencions, avui ja podem dir que les hem fet totes. Crec que és important passar comptes, el que vam dir que faríem ho hem fet. En aquell moment vaig dir que no hi havia res més fàcil en el món que ser comissària de l’Any Teresa Pàmies. Que era dir el seu nom i trobar suport immediat. Avui puc afirmar que encara ha estat més fàcil del que m’imaginava.

Ha estat fàcil parlar en cursos de nivell bàsic de llengua catalana a noies magrebines, algunes ensopides, disposades a escoltar per imposició lectiva, històries força llunyanes i estranyes. Però quan els parlaves d’una dona que va passar més de 30 anys a l’exili, que va custodiar la seva llengua durant tot aquest temps, i que va sobreviure amb contractes de dona de fer feina, cosint a casa seva, en un taller clandestí o despatxant rere el taulell, de cop es deixondien i preguntaven, preguntaven perquè en preguntar sobre Teresa Pàmies es preguntaven sobre elles mateixes… aleshores era quan els podies dir que Teresa Pàmies no va deixar mai de llegir, d’aprendre, de voler saber coses, i posaven aquella mirada de “jo també ho faré”.

Ha estat fàcil, facilíssim, parlar de Teresa Pàmies en grups de lectura autogestionats que només llegien en castellà. Per sort per a nosaltres, per a la nostra llengua i literatura, van fer aquesta exploració amb un llibre de Teresa Pàmies. I que et diguin “ara entenc el gust de la literatura catalana, quin és el proper llibre de Teresa Pàmies que hem de llegir?”, això sí que és salvar els mots, el nom de cada cosa, i no sé fins a quin punt ho haurien aconseguit membres de l’aristocràcia noucentista.

Em vull acomiadar amb un text de Teresa Pàmies, un exemple paradigmàtic de com acostar la cultura a la gent, de manera desacomplexada, gens snob, sense dogmatismes, amb esperit enjogassat i explorador. En una piscina, un estiu a l’Aragó. Del seu llibre Vacances Aragoneses.

«I compres revistes de comareig. I les llegeixes. I t’hi engresques. I quan te n’adones et fa ràbia perquè tu et creies viure a cor que vols sense necessitat de saber amb qui dorm l’Ira de Fürstenberg. I en un rampell de vergonya agafes un tractat de filosofia marxista de Georgi Plekhanov titulat: Réponses à monsier Bogdanov. I és un plom. No és lectura de vacances. Amb prou feines n’he llegit trenta pàgines i m’ha semblat perdre el temps. L’estil polèmic dels primers marxistes, grans intel·lectuals però pèssims polítics, no ens serveix de model avui, en una època vertiginosa i practicista, angoixada i una mica neuròtica. El llibre que vaig cruspir-me de cap a peus és el de Joan Fuster, contra el noucentisme. Fins i tot quan no hi estic d’acord, l’escèptic de Sueca m’entusiasma. Diuen que Fuster és el nostre Voltaire, no sé. Potser hi troben afinitats que a mi se m’escapen per inculta. Fuster és l’escriptor més lliure que conec. Per assolir aquesta llibertat cal ésser molt intel·ligent, tenir una insaciable curiositat i una independència econòmica que segurament no depèn tant dels ingressos com de la capacitat de viure sense caure en el consumisme, sense crear-se necessitats fictícies.

»Un mes de vacances són moltes hores per a llegir, i també he llegit Rovira i Virgili, Els darrers dies, que m’han decebut perquè els dies evocats foren els de la derrota assumida. No podia faltar, entre les meves lectures, “dear Agatha”, no pas dels millors, sempre hi ha una infermera emmetzinadora.

»De Simenons, me’n vaig cruspir dos, bastant mediocres. Una Corín Tellado lamentable, un Trevazian pretensiós i reaccionari, un Panini apocalíptic i un Novenari d’ànimes de l’Oriol Pi de Cabanyes magnífic.

»Magnífic recull de contes de l’Oriol Pi. M’han fet pensar en Joan Perucho. No sé per què. És potser, el talent per a crear climes literaris, sensacions ambigües, torbadores, fins i tot una certa malaise que Perucho no arriba a produir perquè té un humor diferent dels joves d’ara. Puc fer comparacions perquè els joves escriptors catalans, me’ls llegeixo tots. I, entre tots, em quedo amb Pi de Cabanyes malgrat no trobar-nos en la mateixa ona política ni compartir els mateixos gustos estètics. M’agrada llegir-lo i hi aprenc molt. Però no tenia el diccionari a mà, massa voluminós, llegint Novenari d’ànimes, els apuntava en un paper i en tornar a casa he buscat el significat dels que em sonaven millor, perquè per a mi, l’idioma, és música: he buscat: “corria la llombarda”, “introit” i quaranta-sis paraules més. Ja veieu si en sóc, d’ignorant de la meva llengua.

»Llegir en les vacances és un complement imprescindible del repòs i ajuda a no embrutir-te per excés de repòs mental. El cervell, se l’ha de fer pencar sempre una mica a la nostra edat; altrament es rovella, s’acostuma a fer el gandul i després no el pots fer rutllar. I fins i tot la Corin Tellado pot interessar en certs moments amb algun dels sues conflictes sentiments, que al capdavall, són coses de la vida.»

No em direu que no és fantàstica aquesta actitud de passar d’una lectura a l’altra, dient al lector que en aquell moment l’està llegint: llegir també és per a tu, no hi ha cap llibre que no et pertanyi, només et cal curiositat, esperit d’aprenentatge i molta, molta naturalitat.

I ja me’n vaig. Gràcies a l’Institució de les Lletres Catalanes per haver apostat per aquest Any Teresa Pàmies i disculpes a tothom perquè teníem molta més il·lusió que experiència, lamento tot el que no hem pensat, tot el que no hem fet, tot el que hauríem pogut aconseguir… afortunadament, només hem tingut un any per intentar-ho.