L’escriptora Teresa Pàmies va néixer a Balaguer el 8 d’octubre de 1919 i va morir a Granada el 13 de març del 2012. La recordem amb un fragment de la novel·la La filla del gudari (1998).

Foto: Lulu Lovering


L’Elvira no va dir a la seva amiga Maite el que va passar a Figueres el dia que evacuaren el refugi de Breda després que les tropes de Franco entressin a Girona i llencessin a l’Onyar la bandera republicana que onejava al balcó de l’Ajuntament.

No li va dir que en aparèixer els avions alemanys al cel de l’Alt Empordà la gent saltà dels camions que els transportaven a França, es produí la desbandada, tots buscaven, enfollits, un lloc on protegir-se de les bombes i del foc de les metralladores dels caces enemics. En aquell infernal campi qui pugui es trobà separada de la mare. La Maite s’endugué els infants més petits a sota d’un túnel de desguàs, a recer del bombardeig aterridor. L’Elvira estava aterrida quan el mestre basc l’empenyé al fons d’un reguerot mentre xiulava la bomba que esclataria al mig de la carretera. El fred era intens i el vent de tramuntana ho sacsejava tot, asclant troncs d’arbres i arrencant marquesines.

El mestre basc duia un capot de soldat amb el qual abrigà l’Elvira, que tremolava de fred i de por arrimada a la seva esquena. I allí va començar tot, per a mi. No vaig ser engendrada per un violador com m’havia insinuat gent de l’entorn familiar. Tampoc no sóc fruit d’un acte d’amor, sinó de la pietat i de la por.

La Maite no ho va saber mai. Cinquanta-tres anys més tard, la seva amiga Elvira li ho podia haver dit, però una mena de pudor i l’afecte per l’amiga d’adolescència li ho va impedir. ‘Des de Figueres no ens vam tornar a veure –digué la Maite–; en acabar el bombardeig vam enfilar-nos al camió i dues hores després érem a Perpinyà, on el delegat del govern basc ens tenia preparat un refugi de trànsit. El nostre destí era Anglaterra, on ja funcionava una colònia per a infants d’Euskadi. ‘¿I vosaltres, Elvira, on vau anar a parar després de les bombes?’

Aquell era el moment de dir la veritat a l’amiga, però contestà: ‘Vam tornar a casa. La mare em va trobar a la carretera morta de por i encara em va renyar per haver-me escapat, segons ella. Vam baixar a peu fins a Breda, on hi tenia uns oncles. Ens hi vam quedar uns mesos, fins que acabà la guerra. El meu germà Andreu havia mort a la serra de Pàndols. Quedàvem la mare i jo soles. Tornàrem al pis de Barcelona i la postguerra va ser més trista que la guerra’.

No li va dir, a l’amiga Maite, que a Figueres va quedar embarassada del mestre d’euskera ferit de guerra, al qual no tornà a veure mai més. I és que mai no ho diem tot perquè ens quedaríem buits. Sempre guardem algun secret que no confessarem a ningú, no perquè sigui inconfessable, sinó perquè és part de nosaltres mateixos i revelar-los és autoamputar-se el cos i l’ànima.

Les quatre tardes al jardí de Maite foren repòs i bàlsam per al meu estat anímic, sotmès a tantes batzacades. La Begoña compartia aquell assossegament a una certa distància, mirant la seva mare contenta de ser amfitriona de l’única amiga que tingué en la vida.

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix