La terra no em gronxa

Podrien ser un veí, una filla o la dona a qui compres les verdures: personatges normals que fan malabarismes amb l’amor, el deure, la vida. Carlota Gurt (Barcelona, 1976) posa els protagonistes dels seus contes a la corda fluixa a Cavalcarem tota la nit, l’obra guanyadora del premi Mercè Rodoreda 2019, que arribarà a les llibreries el 12 de febrer de 2020. Us n’avancem un dels contes, La terra no em gronxa.

Foto: Catorze

El porto a dins. No com tu, que el vas arribar a odiar.

Avui, quan despenjava la roba, he sentit olor de mar. Em costa de creure que me l’hagi portat el vent; al capdavall, tinc l’oceà a més de cinc-cents quilòmetres.

He enfonsat la cara en els llençols estesos, per si venia del detergent. Olor de llimona, de lavanda, de brisa marina; ja no saben què inventar-se perquè el sabó no faci olor de sabó. Però tampoc. He deduït que sortia de mi, d’alguna partícula de mar atrapada des de fa anys en una cavitat sinusal. Allunyar-me’n no ha servit de res perquè em ve a trobar igualment. El tinc a dins.

He començat a plegar les coixineres a la meva manera, que al principi tant et divertia. Dos plecs en horitzontal, dos plecs en vertical. Com les tovalloles. M’he hagut d’asseure sobre l’herba perquè m’has començat a ballar pel cap i m’ha sortit una gota salada pel llagrimall. I de cop, altra vegada l’olor. No aquella fortor atlàntica d’algues exposades al sol amb la marea baixa, no. Essència mediterrània: atzavares, pins, posidònia, oliveres, efluvis de ruïnes gregues i romanes. M’hi he capbussat sense oposar-hi més resistència.

Encara enyoro tirar-me al mar i deixar que tot desaparegui, aquella sensació de ser a la frontera de dos mons, a la costura entre l’aigua i l’aire, tallant el mar a braçades, obrint-lo en canal com Moisès anant cap a la terra promesa. La columna estirada, tibada com una corda entre el present i el futur. Braç dret, braç esquerre, treure el cap per respirar, obrir la boca com un peix fora de l’aigua, agafar aire i continuar endavant, sense escoltar els músculs, que t’imploren que paris, sense fer cas del cor, que et colpeja el pit per alliberar-se de la presó de les costelles. Només jo i un abisme d’aigua a sota. Només jo i l’univers sencer sobre el meu cap.

Fer callar el cos, fer callar el cap. Nedar i prou. I aquella barreja de decepció i alleujament quan per fi arribava al final, a l’altre costat de la badia o del que m’hagués proposat travessar. Haver de sortir de l’aigua arrossegant-me, vençuda per l’esgotament i vexada per la gravetat, que s’acarnissava amb mi perquè l’havia eludit unes hores. I tu gairebé plegant-me de terra, amb cara de preocupació i, els primers temps, d’orgull. Em venies a buscar a l’altre món.

Despenjo el llençol del llit de matrimoni i lluito per plegar-lo tota sola. Ni d’això no me’n surto sense tu. Tinc un llit massa gran per als meus somnis, ara tan petits.

Penso en aquella primera esquerda, les vacances a Suïssa. Aire fresc, muntanya, allunyar-nos de tot, et deia. Però no et parlava del llac, és clar. Vam fer maletes, vam agafar el cotxe i ens vam llançar a fer quilòmetres. Sense plans, dèiem, tot i que jo en tenia un. Vam riure fins que al cap d’una setmana et vaig proposar d’anar al llac de Constança i l’eufòria se’t va arrugar com una pansa.

No deus pas pensar…, vas començar, però no gosaves acabar perquè no volies sentir-ho ni en boca teva. No ens havíem d’allunyar de tot? I tot és tot. I jo, rient, Bah, no exageris, només anar a fer-hi una volta, diuen que és molt maco. Tu necessitaves creure’m, però em vas començar a estrènyer més fort quan m’abraçaves, com si volguessis evitar que el corrent se m’endugués.

El llac era immens, el més gran que havia vist mai, i blau, blau com un mar. Vam dinar en una petita ciutat de la riba i després et vaig suplicar que m’hi deixessis banyar. Només remullar-me, et mirava de convèncer, i jo, de debò, en aquell moment només em volia remullar, notar la sensació de flotar en aigua dolça, perquè ja tenia al cap de creuar-lo algun dia, d’entrenar-me, i necessitava notar-ho per anar-me mentalitzant, encara que això no t’ho deia.

Però va ser ficar-m’hi i la riba oposada em va començar a atreure com un forat negre. Vaig calcular que devien ser dos quilòmetres.

Vaig calcular malament.

Em vaig girar i et vaig dir que necessitava anar fins a l’altra banda, que em vinguessis a buscar al poble del davant, que agafessis un dels vaixells que creuaven sovint, que abans d’una hora ja hi seria. Tu em vas cridar que no, que no ho fes. Torna ara mateix, m’ordenaves. Però jo ja no et volia escoltar.

Quantes vegades m’he imaginat que nedava enrere en el temps fins a tornar a aquella riba, que sortia de l’aigua i et deia, Era broma! De debò et pensaves que jo, ara…?

I què hauria passat? Hauria arribat un altre Constança, perquè els remolins ho engoleixen tot.

Vaig començar a nedar, llac endins, amb la imatge de tu enganxada a la retina: tu, allà, dret a la riba estirant els braços cap a mi com si tinguessis les cames clavades a terra. El meu cos, acostumat a l’aigua de mar, s’enfonsava, o potser era la culpabilitat, que em pesava massa, però jo em deia, bah, una merdeta de bassa d’aigua no em guanyarà, i tossuda com era —com soc—, continuava batent els braços com les pales d’un molí.

De cop, una cabellera d’algues se’m va entortolligar als turmells. Les tiges semblaven d’acer i em van obligar a aturar-me per desembarassar-me’n. Dues braçades més i se m’aferraven altre cop a les cames com tentacles d’un monstre d’aigua dolça frisant per devorar-me. Va ser quan em vaig començar a angoixar.

Em va passar pel cap de fer marxa enrere: el lloc on t’havia deixat encara era més a prop que el lloc on em dirigia. Però em deia, Si ara tornes, sí que et pela, que ja deu ser a bord d’un vaixell en direcció a Meersburg. Vaig mirar cap a la platgeta de pedres on t’havia plantat. Entretancava els ulls i no s’hi veia ningú. I encara vaig tornar a engrescar-m’hi, Vinga, dona, que en mitja horeta ja hi seràs, no vindrà pas d’aquí, però en el fons ja sabia que no era veritat.

Aleshores, un corrent em va començar a arrossegar cap a l’oest, allunyant-me cada vegada més de l’objectiu, un torrent subaquàtic del qual era impossible escapar. I jo fent veure que nedava en línia recta però anant a la deriva, a la mercè dels capricis del llac. Aigua dolça traïdora, amb aquella disfressa llisa i lluent.

Ja no era capaç de fer callar el cap ni el cos, nedava com podia. Arribar a terra, on sigui, però arribar. Arribar. I ara un braç, ara l’altre. Aixecar-los era com alçar un mall colossal. I tu, de fons, detestant-me. I jo també, detestant-me a mi mateixa.

Al cap d’una eternitat, quan el lloc on ens havíem de trobar només era una taca sobre l’horitzó blau, va aparèixer una barqueta de la policia alemanya, i uns homenots uniformats em van treure de l’aigua a crits. Tu estaves assegut al darrere dels tres armaris germànics, ullerat i vell, com si el patiment t’hagués xuclat la vida. Et vas aixecar i em vas venir a abraçar amb ràbia, sense paraules. Jo tampoc no vaig gosar obrir la boca. Tenies raó, tota la raó. Què podia dir? Amén. Crec que va ser en aquella barqueta que vaig mirar enrere i em vaig convertir en un monòlit de sal.

El trajecte en vaixell per tornar a Constança, on teníem el cotxe, va ser trist. Ens recordo tots dos asseguts a proa en unes cadiretes metàl·liques, envoltats de turistes amb càmeres, i nosaltres allà al mig, immòbils, ni gosàvem respirar. També hi havia aquella nena de set o vuit anys que ens observava sense dissimular; potser es pensava que jugàvem a estàtues. I jo vinga mirar endavant, per no mirar més enrere.

El tallamar esquinçava la blavor llisa, aparentment inofensiva. Si hagués trencat aquell silenci, qui sap. Però no hi havia res adient per dir. Tot era massa. O massa poc.

Recordo també que tenia set, molta set, que la gola em raspava i els llavis se m’enganxaven a les genives, però no gosava demanar-te aigua, perquè la portaves tu a la bossa, i la set era una cosa massa prosaica per esbotzar aquell silenci.

Encara vam passar una setmana a Suïssa, carretejant la decepció dins de les motxilles. Després vam mig tornar a la normalitat. En vam parlar, em vaig disculpar, vaig plorar. Però no em podia treure el Constança del cap. També va ser llavors que van començar les mentides.

No et podia dir que volia entrenar-me més, que encara tenia més ganes que abans de travessar nedant aquell collons de llac, que aquella bassa d’aigua no em guanyaria. Esmentar-lo al teu davant em semblava una provocació, així que et mentia. Els dos dies extra que anava a entrenar-me, sempre em buscava alguna excusa: un sopar amb la Tecla, un favor a la meva mare, una passejada per aclarir-me les idees. Ara sospito que devies saber que et mentia. Com podies no saber-ho? Però com t’ho podies mirar des de la barrera i no reaccionar?

M’ajec sobre la gespa del jardí i faig el mort, però la terra no em gronxa. Per què no em podia conformar a viure tocant de peus a terra? A colgar-me en un oceà de llibres i llegir sense treure el cap per respirar? I què si m’agradava nedar? Tant m’hauria costat deixar-ho, resignar-me? Quin preu tenen els desitjos?

Hauríem pogut tenir fills, un o dos, els que haguessis volgut. Recordo aquella vegada a la cala Roja, sense manies, sense preservatiu, el mar i tu envestint-me, l’embat de les onades al clatell, i els dies següents jo tremolava pensant que potser portava a dins una sirena, un petit Neptú. Hi havia tantes sortides del laberint! Però no, jo les vaig haver de tapiar totes.

I va arribar el dia que vaig treure el tema perquè s’acostava la data. Vaig pronunciar la paraula «llac» i vaig notar que tot tu t’eriçaves, que se’t dilataven les pupil·les, que agusaves l’oïda com un animal acorralat, però vaig seguir igualment: Pensava que potser… algun dia… se m’ha acudit que… qui sap si podria… Tu t’anaves arrapant amb les ungles als braços del sofà, i jo continuava, com si res, amb aquell to ingenu, com si t’estigués explicant la cosa més innocent i divertida del món.

Només vas dir, Tu mateixa. Et vaig agafar la mà, que es resistia, et vaig mirar als ulls i et vaig preguntar, Però què vols que hi faci?, Què vols ara, que deixi de nedar? I tu: que no volies res, però que una cosa era nedar i l’altra allò que jo feia, que omplia el buit de la meva vida a còpia de braçades, que havia perdut de vista la realitat, que tot girava al voltant de la propera travessa, de la propera animalada, tot, repeties, primer hi ha el mar o el llac o l’estret, i després jo, esperant, sempre esperant-te. I tens la barra de demanar-me que t’entengui. —Respiraves fort, com si correguessis per salvar la vida.— I a sobre em toca a mi treure a passejar el teu gos, vas cridar-me, i em vaig adonar que ja havies començat a fer el repartiment. El gos ja no era nostre, era meu.

Però jo portava l’aigua a dins i al cap de quatre mesos vaig agafar un avió i me’n vaig anar a Bregenz per creuar el llac. Et vaig dir que seria l’últim, que era el meu comiat, que em trauria del cap allò de l’estret de Cook, i mentre ho deia notava que em mutilava una cosa molt meva, un trosset putrefacte de mi, però ho deia de debò. Calia parar. Tot i que no sé si hauria parat.

Tu només vas dir, No cal que tornis. I jo vaig pensar, I una merda m’acoquinaràs amb amenaces, i vaig deixar anar llast; el minotaure tallant el fil.

Vaig defallir a mig llac, quan ja feia dotze hores que nedava. De vegades penso que saber que no m’esperaves a l’altra banda és el que em va treure les forces per continuar. I mentre jo naufragava, tu vas marxar sense dir res. Fart, suposo. Fart de mi. No m’estranya, jo també n’estic farta, de mi.



Em miro els ceps que cobreixen el turó on visc; un mar vegetal que s’estén fins on arriba la vista. Onades de pàmpols i grans de raïm.

A tu t’imagino vivint a ciutat, amb una noia polida, una bibliotecària o una biòloga de bata blanca, segur que porta ulleres de carei i es diu Ariadna. Deveu tenir fills, dos o tres, tu sempre havies volgut tenir fills, era jo que et feia esperar. Passeu les vacances a la muntanya, perquè no et deu agradar anar a la platja, massa records. O potser sí, potser fas castells de sorra amb els teus fills i vas a buscar crancs entre les roques, i ni penses en mi.

Jo em vaig obcecar amb el llac, però al final ho vaig haver de deixar córrer: seixanta quilòmetres eren massa, no podia pas creuar l’Estígia tota sola. Després, cada vegada que ficava un peu a l’aigua, un remolí m’ennuvolava la vista i els sanglots no em deixaven respirar. M’hauria ofegat amb tots aquells pensaments de tu lligats al coll com una pedra.

Ara l’aigua ja no és ni dolça ni salada, només amarga. Des d’aquí, a mitja tona de quilòmetres del mar, contemplo les vinyes i somio tirar-m’hi de cap i fugir nedant camp a través, més enllà de les muntanyes, estripar el verd fins a arribar a alguna riba on algú m’estigui esperant amb una tovallola i les mans calentes. Però no hi arribaria; les estàtues de sal es dissolen dins l’aigua.

El mar que porto a dins se’m desborda entre les pestanyes.

Cavalcarem tota la nit

© Carlota Gurt Daví, 2020.
Drets exclusius d’aquesta edició: Raval Edicions, SLU, Proa.