Fer camí cap als boscos, inhabitats i salvatges, per escapar de la civilització que ens domestica, perquè és caminant que és possible alliberar-se, perquè caminar és una activitat física que mou l’intel·lecte i l’esperit, si això existeix, i ens mena cap al nostre veritable origen: la Natura. Això és el que proposa l’autor de Walden o la vida als boscos Henry David Thoreau (Concord, Massachusetts, 1817- 1862) en el llibre Caminar (Angle Editorial), un cant d’amor a la Natura.

Foto: Stefans02



1. En literatura només ens atrau allò salvatge. L’avorriment no és altra cosa que un sinònim de domesticació.

2. Un poble se salva, no tant gràcies als homes de bé que l’habiten, com per mitjà dels boscos i aiguamolls que l’envolten un municipi amb un bosc primitiu sobrevolant-lo i un altre podrint-se per sota: aquest poble té les aptituds per fer créixer no només blat de moro i patates, sinó poetes i filòsofs en els segles a venir.

3. A la perdiu li encanten els pèsols, però no els que van amb ella a la cassola.

4. Vet aquí la Natura, aquesta mare que ens sobrevola, vasta i salvatge, amb tanta bellesa i tant d’afecte per als seus fills com la lleoparda. I en canvi, se’ns arrenca tan d’hora del seu pit i se’ns entrega a la societat, a aquesta cultura que és exclusivament una interacció entre home i home, una mena de criança que produeix, com a màxim, la noblesa anglesa, una civilització destinada a tenir un final proper.

5. Poc es pot esperar d’una nació quan el seu embolcall vegetal s’esgota i ha d’elaborar els fems a partir dels ossos dels seus pares. Llavors el poeta s’alimenta només del seu greix superflu i el filòsof s’embafa de si mateix.

6. Pel que fa a la Natura, visc una mena de vida fronterera, als límits d’un món en el qual només faig incursions ocasionals i transitòries.

7. Les armes amb les quals hem aconseguit les nostres victòries més importants, les que hauríem de llegar com a relíquies de família de pare a fill, no són l’espasa i la llança, sinó la destral, la falç, la pala i l’aixada, rovellades per la sang de molts camps i embrutades per la pols de molts camps de batalla.

8. El poeta d’avui, a pesar de tots els descobriments de la ciència i tota l’acumulació de coneixements de la humanitat, no té cap avantatge sobre Homer.

9. Les nostres expedicions només consisteixen a anar a fer un volt i girar cua al capvespre per tornar a la vella llar d’on havíem sortit. La meitat de la passejada és el retorn sobre les nostres passes. Hauríem d’avançar sempre, fins en la més petita de les passejades, a l’atzar, amb un autèntic esperit aventurer immortal, com si no haguéssim de tornar mai.

10. No estem preparats per creure que cada soldat de l’exèrcit romà tenia un nom, perquè no hem suposat que cadascun tingués un caràcter propi.

11. Alguns viatgers ens diuen que a un indi no se li posava nom en néixer, sinó que se’l guanyava, i que el seu nom era la seva fama. I en algunes tribus adquiria un nom nou amb cada proesa que feia. És trist que un home carregui un nom només per conveniència, quan no s’ha guanyat nom ni fama.

12. La salvatgia del salvatge no és altra cosa que la terrible ferocitat amb la qual es troben els homes bons i els amants.

13. Ens aferrem a la terra: que rarament ens enlairem! Crec que ens hauríem d’elevar més sovint. Hauríem de pujar dalt d’un arbre, si més no.

14. Ben Johnson exclama: «Que proper al bé és tot allò que és clar!»
I jo diria: «Que proper al bé és tot allò que és salvatge!»






Caminar


© Henry David Thoreau
© de la traducció: Marina Espasa
© Angle Editorial, 2017

Nou comentari

El piano

Comparteix

Le temps de vivre

tout est possible, tout est permis
Comparteix

Hi ha una llum que mai no s’apaga

Morir al teu costat/ és una manera tan divina de morir
Comparteix

Jessye Norman, la veu poderosa

Recordem la soprano veient-la interpretar un fragment de «Tristany i Isolda»
Comparteix

You Are So Beautiful

You're everything I hoped for/ You're everything I need

Passadís

Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX

Comparteix