A la vaga del 18 d’octubre vaig anar a l’entrada de Barcelona amb una amiga per veure com arribaven els qui feia un parell de dies que caminaven des de Girona. Entre la riuada d’estelades, de joves cantant, d’homes i dones que feien l’últim esprint, em vaig girar i a la vorera hi havia una senyora cega que buscava algun lloc amb el bastó. M’hi vaig apropar: “Vol que l’ajudi?”. “Sí, vull anar on és la gent per fer bulto”. I aquí el meu primer i silenciós: “Com?” La vaig acompanyar i, ben decidida i eixerida, es va unir a la manifestació.
L’Odília té 80 anys, estudia segon d’arqueologia a la Universitat Autònoma, on comparteix classe amb companys de 18. Si li fèiem una pregunta rere l’altra, ella a nosaltres, també: “D’on sou?” “De què treballeu?” “De què us coneixeu?” I entremig cridava “fora les forces d’ocupació”, i cantava “ja som aquí, ja hem arribat, ja som aquí ja hem arribat”. Les tres juntes vam arribar al passeig de Gràcia, i abans de dir-nos adeu ens va demanar: “Ens fem una selfie?”. I tant.
L’hi vaig enviar per Whatsapp, i em va escriure que quan volguéssim podríem quedar per fer unes birres, i que si mai anàvem a una altra manifestació, que l’aviséssim. Unes setmanes després, soc a casa seva per entrevistar-la i estrenar amb ella una secció a Catorze: Entre la gent.
Quant fa que no hi veu?
Vaig néixer amb disset diòptries per una malformació congènita. Tinc el paladar en punta en lloc d’arrodonit, això fa que l’ull tingui la cavitat més allargada i que les imatges se’m reflecteixin abans d’arribar a la retina. Sempre he fet vida normal, primer amb ulleres d’aquelles que en deien de cul de got, i després ja van sortir les lentilles dures, vaig ser de les primeres a dur-ne.
I amb quants anys?
Vint-i-dos o vint-i-tres. Recordo d’haver vist les fulles dels arbres com mai les havia vist. No sabia que eren tan maques! Com retallat, com net. El canvi va ser una cosa tremenda. Vaig aguantar amb lentilles fins que em van haver d’operar de cataractes dels dos ulls als quaranta, quaranta-cinc anys. Vaig tenir un despreniment de retina i vaig perdre molta part de visió. Ara t’operen millor de cataractes, però fa trenta anys ho feien estirant-la i podies tenir despreniment de retina, i ja m’ho havien advertit. Vaig anar cada vegada a pitjor fins ara.
Com ho ha viscut? Amb por o s’hi acaba acostumant?
Com que ja venia de petita, m’hi vaig acabar acostumant. Pensa que a casa es van adonar que no m’hi veia quan tenia un anyet i mig, que anava per terra gatejant i em pujaven les formigues pel nas, perquè el posava arran de terra per poder veure-les. Com que hi convius sempre, t’hi vas acostumant a mesura que vas empitjorant. És evident. I a les èpoques bones de les lentilles també t’hi acostumes.
Com que va arribar a veure-hi bé amb les lentilles, conserva el record nítid de les coses?
Sí, perquè inclús ara a les classes, per fer una assignatura sobre art i pintura, el professor em va preguntar si tenia memòria dels quadres. I li vaig dir: “Sí sí, ara no els veig bé, els veig molt borrosos, però tinc el record de molts quadres”.
Quan somia com hi veu?
Quan somio hi veig bé sempre. Això ho tinc claríssim.
Quan somia i quan recorda.
Recordar no ho sé, perquè tampoc soc una persona de recordar gaire. Tinc una germana més jove que m’explica coses de quan érem petits i no me’n recordo.
Mira més cap endavant?
Sí, suposo que és això: no miro mai enrere. A vegades et pregunten alguna cosa i has de dir-ho, però en general, no.
De petita la condicionava no veure-hi? Hi ha gent que s’acomplexa.
No. Tinc records de sentir una mica d’angoixa quan ens feien jugar a l’escola al que llavors en dèiem balonvolea, ara en diuen voleibol. Em venia la pilota de cara i em retirava i em renyaven, i llavors veia que era diferent dels altres. Però no tinc cap sensació que em sentís malament ni que tingués cap trauma.
Per què va arribar a ser infermera?
Perquè no em deixaven estudiar res més. La meva il·lusió era llegir i estudiar i no em van deixar. L’oftalmòleg, el doctor Barraquer, que era una santa persona i l’estimava molt, em va seguir des dels tres anys fins que va morir, que jo en tenia vint-i-pico, quasi trenta. Fins que vaig tenir divuit anys, vaig fer la vida normal a l’escola sense fer batxillerat i als divuit-vint anys vaig dir que volia estudiar, que era el meu risc, però volia estudiar. El doctor Barraquer em va dir: “Et deixo estudiar, però una carrera curta”.
Per què?
Perquè com menys temps de gastar els ulls, millor. Ell deia que si feia servir molt la vista, cada vegada aniria pitjor. Mestra i infermera era l’únic que hi havia. Bé doncs, vaig dir, faré de mestra que només són quatre de batxillerat. “Mestra no, que tota la vida hauràs d’estar amb llibres. Si vols fer infermeria, t’ho deixo fer, i quan acabis la carrera, vens aquí i et donaré feina”. I vaig començar infermeria, i no m’agradava. No tinc vocació d’infermera, perquè quan em van fer fer pràctiques, patia i m’ho passava tan malament i em posava tan dintre de la persona que estava patint, que jo també ho patia, tenia una empatia exagerada. Vaig tenir la sort que mentre feia pràctiques a Sant Pau vaig plegar, vaig dir que deixaria infermeria i em van dir que hi havia un metge, que era professor nostre, que necessitava una persona de pràctiques, que ja no caldria que anés a Sant Pau. És arran d’això que sempre he treballat de laboratori, d’anàlisis clíniques, no he hagut d’estar mai cuidant malalts, només fent les extraccions. M’hi vaig acostumar, és una cosa mecànica, i fins i tot em va agradar. El laboratori era més ciència, que era el que volia fer i em va anar bé. Hi vaig estar tota la vida, fins als seixanta anys, que em vaig haver de jubilar.
És mare?
Soc vídua, em vaig casar, però ja de comú acord no vam voler tenir fills de cara a com està el món, això em fa patir molt.
Ah, sí? Per protegir un futur fill?
Sí. A més, el meu home era bastant més gran que jo.
Quant us en portàveu?
Tretze anys. Vam decidir-ho, i vaig acceptar-ho. Si ell ho hagués volgut, m’agraden molt els crios i m’hi entenc molt, però aquesta realitat que tenim no m’agrada gens i vaig trobar que era millor no tenir-ne.
Va estar-ne molt enamorada?
Al principi sí, perquè era una persona molt segura i em donava molta seguretat. Però després, a mesura que passava el temps, va resultar que era molt gelós. El primer dia que ens vam casar em va dir: “Ara deixaràs de treballar, no? Així a casa podràs fer més bé les coses”. “I ara! No m’ho tornis a dir mai més això: vull seguir treballant sempre”. Ho va acceptar però era gelós de la feina, de la gent, de tothom. Però bé, ho vam anar trampejant i ara fa cinc anys que va morir.
I com als vuitanta anys pensa que vo l fer una carrera?
Quan vaig deixar la feina ho vaig passar molt malament.
Es va jubilar als seixanta anys…
Em van donar la minusvalidesa absoluta, que és abans de la total. Vaig veure que no tenia res a fer. La feina de casa no m’havia agradat mai, com que treballàvem tots dos, sempre havíem tingut una senyora dos cops a la setmana que feia la neteja. I vaig pensar: “He de fer alguna cosa”. Hi va haver la casualitat que vaig anar a la casa Elizalde i vaig trobar que hi feien un curs científic, dos cops per setmana, tres hores, i les podia seguir. Aquelles classes concretament eren de Sant Pau, on hi ha un centre d’ensenyament per a gent gran amb professors de la UAB, i, com que estaven fent obres al centre, per això havien anat a una aula de la Casa Elizalde. A la Casa Elizalde, fora d’aquesta assignatura, no hauria trobat res més que m’agradés. I quan va acabar aquest curs, l’any següent vaig anar a Sant Pau, que feien uns altres cursos de tres mesos, de tres hores setmanals, impartits per professors en actiu de la Universitat Autònoma: vam tenir astrònoms, coses precioses. Fa vuit anys o deu d’això, després em vaig assabentar que a la universitat feien cursos per a la gent gran que eren més complets, i podies fer els treballs, i tot el que feien els estudiants. Els professors que vaig tenir em posaven molt bona nota, i em van animar que fes la carrera.
I tot d’una es troba amb companys de vint anys.
I de divuit! Quan vaig començar eren de divuit. Ara ja són de vint, perquè faig segon.
Fa vida d’universitària als vuitanta anys: és boníssim.
Sí. Els joves que treballen, per exemple, també ho fan com jo: agafen un curs i el divideixen en dos anys i llavors si hem de fer deu crèdits, en fem cinc.
Quins dies hi va a la setmana?
Depèn de com t’ho combinin ells. Ara aquest any em va bastant malament perquè hi vaig dilluns, dimecres, dijous i divendres. A més, en un horari fatal: a dos quarts de nou he de ser allà. Que vol dir que em llevo a dos quarts de sis perquè m’agrada anar-hi tranquil·la, dutxar-me, esmorzar amb calma, i anar cap allà. Tampoc soc molt dormilega.
Quina assignatura li agrada més?
Gairebé totes. Però n’hi ha algunes d’obligatòries que no m’agraden tant. Les que m’agraden més són les d’història antiga: tot el que és primitiu, d’abans que hi hagi llibres i text. De quan tot era oral. L’època aquesta és la que m’agrada més. Hi ha moltíssimes assignatures d’arqueologia. Hi ha la teoria, que no m’agrada tant, prefereixo la pràctica. I com més científiques són, més m’agraden.
Recordo les curiositats que em va explicar l’altre dia mentre caminàvem: que a través dels ossos de les dones…
Sí: les dones, a l’època del neolític, que ja es cultivava, es passaven moltes hores molent el gra. El que estem menjant ara que ho podem triturar amb el túrmix elles havien de fer-ho amb uns morters de pedra: picaven la pedra fins a fer un bol gran on posaven el gra. Agenollades a terra, aguantaven aquest bol entre les cames, i amb una eina de pedra anaven matxacant fins fer farina. Tenien un desgat tremendo a la part interna de les cuixes.
Que curiós.
Per això dic que és molt maco. Després quan ve ja la història i ja hi ha coses escrites, també és maca l’arqueologia, perquè es compara el que es troba, què passa amb aquells ossos, amb el que tenim escrit. A l’època medieval hi ha molta cosa escrita i ara es pot comprovar si era veritat o no, moltes coses que explicaven no eren veritat, perquè la història sempre l’escriu el que guanya, no el que perd. Això a través de l’arqueologia també es veu.
A la universitat diu que pot diferenciar els materials amb el tacte.
El color seria més difícil, perquè ara ja m’he de posar els pantalons i la roba en un ordre determinat per saber quin color em poso. Em costa molt diferenciar-los.
Quan em mira, què veu?
Et veig completament borrosa. El que passa és que mirant-te la cara les mans te les veig una mica millor. Però si et miro les mans, desapareixen. Perquè tinc afectat el centre mateix de la màcula. Veig la perifèria, i sempre indirectament.
Quins materials diferencia?
Pel tacte sé si és una cosa llisa, rugosa, rodona, plana. Per exemple, depenent de l’època, hi havia ceràmica més grollera, més rasposa, perquè encara no tenien les tècniques amb què després, amb els materials que incorporarien, farien una ceràmica més fina. Pensa que ells tenien les eines fetes de pedra. Hi ha una tècnica amb què es fan les armes i els ganivets de pedra, i havien après que picant en uns punts de la pedra que en diuen nòduls, es feien llenques de la mateixa pedra, que podien servir per diferents coses. Amb els dits i amb la mica de vista que tinc a classe puc dir si la pedra està amb punta o si encara queda lloc per fer més llenques.
Quan va a classe pel matí porta una gravadora i a la tarda ho torna a escoltar.
Sí, tinc una gravadora bastant complicadeta, que m’ha costat d’aprendre, perquè hi ha molts botons, i puc gravar moltíssimes hores. Demano permís als professors per gravar la classe i després a casa faig els apunts que la gent es fa a classe, però com que jo no els puc fer allà ho faig així.
Deu tenir molta memòria auditiva.
M’hi estic acostumant molt, sí, a còpia de repetir i de repetir, perquè tinc vuitanta anys i es nota.
Així com hi ha molta gent que per conèixer algú es basa en l’aparença, en què es basa per conèixer algú de primeres?
Amb la veu i amb l’empatia que una persona transmet: si en té o no en té. Trobo que de seguida es percep. Això quan hi veia també em passava, eh? Notes de seguida quan una persona et cau bé. I ara és així, també. Faig moltes bromes i la gent riu perquè quan em presenten un noi dic: “És que no et veig bé. Mira, saps què? Et toco”.
Com és la relació amb els companys de classe?
Molt bona. Noto que hi ha els grups en què hi ha gent que és tímida, poc empàtica, que se m’aparten una mica. Per exemple, jo sec a davant de tot. També és un problema per als altres, perquè tots procuren anar com més enrere, millor. I davant quasi sempre està buit. Però les noies, en general, se’m posen al costat i són més agradables i em preguntes coses. Allà tinc amigues; amics, no.
Amigues de vint-i-tants anys?
També fa gràcia que les amigues més aviat són les que ja tenen trenta o trenta-cinc anys, que no són vuitanta, però que tampoc estan amb el grup. Amb aquestes és amb qui he fet més amistat. A part d’això, demano ajuda sempre, no tinc manies. No puc veure els números de les aules. Els primers dies vaig de bòlit, vaig sempre preguntant. Em gravo cada classe l’aula que és perquè després no me’n recordo. La memòria immediata també la perdem amb l’edat i llavors vaig amb la gravadora escoltant “l’aula tal és aquest número”. Passa qualsevol: “Perdona, ara a quin número estic?””Al cinc.””Ah, val, és que així compto les portes fins arribar-hi”. “Ah, doncs ja t’hi acompanyo”. Tant nois com noies, eh? I m’he passat en casos de, quan ja portem rodatge de curs, passar-me per alt la meva porta, i que surti una noia pitant dient: “Odília!! Que passes de llarg!!” Un altre dia també vaig entrar en una aula, vaig seure tranquil·lament i no em vaig adonar que no era la meva. I al cap d’un moment ve una nana de darrere, es posa al meu costat i diu: “Perdona, no estàs fent tal assignatura, oi?.” “No, que no estic ben ubicada?” “No, t’has passat d’una porta, t’hi acompanyo?” “No, digue’m només ara en sortir si he d’anar a l’esquerra o a la dreta”. Em va fer gràcia: era una nana que no era del meu curs, però se’n va adonar.
Teniu un grup de Whatsapp?
Amb els de la classe ens telefonem o parlo per Whatsapp amb les que tinc amistat. Inclús una va venir amb el seu company a dinar al bar que té el meu nebot aquí sota. Hi vam anar els tres i després vam anar a veure una exposició al CaixaForum, que m’ho van llegir tot, més macos! És una nana de gairebé quaranta anys.
Hi ha molta gent que quan té seixanta, seixanta-cinc anys i plega de treballar els passa el que li va passar a vostè. Semnla que la vida s’acabi. I segons com, no s’acaba: comença.
Tinc un problema: soc massa positiva.
Però això no és un problema!
Sí, perquè rebo clatellots.
Bé, però clatellots tothom en rep.
Pensa que he passat dos càncers de mama.
Ostres.
I sempre penso que no serà res. El primer va anar molt bé, em van treure un tros de pit i després de cinc anys ja et donen la tranquil·litat que ja està i et deixes de prendre les pastilles antiestrògens. I als deu anys, un altre càncer completament diferent al pit, i per l’edat, ja me’l van treure tot. I en canvi quan he tingut aquests problemes, que en tinc molts, mai m’he posat a plorar ni res. Sempre dic: “No serà res”. I anar tirant.
Haurà conegut molta gent i haurà vist que n’hi ha que amb una cosa minúscula ja diuen: “Mira la vida què m’ha fet.” I la pena ho inunda tot.
Sí que en conec, sí. Però tinc la sort que soc molt optimista i positiva. Però és una cosa innata, no l’he triat, em ve genèticament d’una germana de la meva mare i del meu pare, que també ho era.
Estudiar ara li donar vida, oi? De què diria que li serveix?
No em vull capficar gaire a pensar-ho perquè llavors dic: pobre cervell, l’estic fent treballar molt, i quan em mori per mi s’acaba tot. No soc creient, per tant, no té cap sentit el que faig. Però la satisfacció que tinc cada dia, l’esforç que he de fer per adaptar-me a tenir cada vegada menys visió. Que si no anés a la universitat, estaria mirant la tele, o escoltant-la, o plorant. Faig el que m’agrada de veritat. Crec que hagués sigut una bona científica si hagués pogut estudiar.
És feliç?
Sí. No em falta res. Tinc una casa on hi estic molt a gust, tinc família, tinc gent que m’estima, tinc un hortet.
Què hi planta?
El tinc bastant descuidat. No tinc gaire temps. Em vaig equivocar i vaig posar primer mongeta tendra, que no és el temps de posar-ne, i m’estan creixent ara. I després hi vaig plantar faves. I ara estic intentant que aquestes pobres faves segueixin vivint. Hi he posat les canyes perquè vagin tirant endavant.
Diu que no li falta res, però si algú li digués “li falten els ulls”, què diria?
Com que és absurd pensar que me’n poden donar uns, res. És el destí, el que sigui, és així.
És una manera molt útil de viure: és el que hi ha i endavant.
Penso que soc una privilegiada, eh?
Sí?
Per tenir sempre aquesta actitud tan optimista. No és meva, m’ha vingut per herència o pel que sigui, i he tingut sort dintre de tot.
Doncs sí, perquè el millor que es pot tenir és aquesta empenta, i ganes de viure i d’aprendre…
Sempre veig la part bona, no la dolenta, que tampoc és bo, això, hauria de ser al mig. I reconec que no estic al mig, sempre veig la bona.
I potser si veu un problema, es dedica a solucionar-lo en comptes d’encallar-s’hi, oi?
Clar. Necessites llum? [Som al menjador de casa seva, és el vespre i s’està fent fosc] És que estic tan bé sense llum que no me n’adono.
No, no. Hi ha algun consell que li hagin donat o que donaria?
És molt difícil donar consells perquè mai ens podem posar dins de l’altra persona, llavors tampoc és massa adequat donar-ne. Ara, si me’n demanen, sí. I sí que en donc en el camp de la medicina. Perquè com que soc infermera i he llegit moltes coses, quan veig que els meus nebots fumen, en aquestes coses sí que m’hi poso.
Hi ha alguna cosa que li faci por?
Que tal com està el món, la meva família, els meus amics i tota la gent s’ho passarà molt malament. Això sí que em fa por, però no hi puc fer res. Per tant, tampoc m’hi capfico, però sí que em fa por.
I què li fa il·lusió?
A part del que faig? M’agradava molt viatjar però ara els cecs, per exemple, se’n van de viatge tots i no veuen res, quin sentit té? No m’ho passo bé. Hi vaig anar una vegada amb l’ONCE i vaig dir mai més. No té sentit, perquè fas patir als que t’acompanyen que sí que hi veuen, i no gaudeixes perquè no ho veus. No cal.
A la universitat li posen exàmens?
És clar!
Ha d’estudiar molt?
Sí, i a còpia d’escoltar i d’escoltar, que costa més.
Com estudia?
Sempre estudio amb llibres àudio. Tinc un nebot que s’ho està passant molt malament econòmicament i llegeix perfectament bé. Em llegeix llibres i li pago el mateix que li pagaria l’ONCE. Mira, aquí tinc dos llibres, que dissabte ve a dinar i li donaré perquè me’ls llegeixi. A la universitat també en tenen, i després hi ha els que l’ONCE llegeix, però és clar, quan sé les assignatures que faré, que és a primer de curs, els demano, però me’ls donen llegits quan ja gairebé m’ha passat el dia de l’examen. Ja m’ho munto d’aquesta manera. Després busco molts treballs de professors a internet.
A l’hora d’estudiar també escolta l’àudio i ho repeteix en veu alta o com ho fa?
No, escolto i vaig fent resums a l’ordinador, perquè ara no puc escriure a mà.
Treu bones notes?
En general, sí, perquè si em deixen fer treballs, m’hi passo molt temps, però és el que més m’agrada.
Me n’ensenyarà algun?
Sí sí. El curs passat vaig trobar dues professores molt maques que em van dir que si volia, em passarien l’examen a casa. La gent té una hora i mitja per fer l’examen escrit, i els cecs tenim una tercera part més de temps: dues hores. Em van dir que m’enviarien els temes que he de contestar i em deixarien les dues hores. Si ho rebia a les 10.00, a les 12.00 ho havia de reenviar. I a la primera professora que m’ho va dir li vaig dir que em sabia greu, perquè és com un avantatge de cara als meus companys. I em va dir: “Confio totalment en tu que no miraràs res”. I em va sortir pitjor que si l’hagués fet oral, perquè com que no he estat sempre cega, no soc ràpida com els cecs per escriure i llegir, i em van posar la nota baixa. Però com que sempre hi ha treballs per a tots i els hem de presentar, això em puja la nota i arribo a tenir sets, algun vuits i una vegada un sis. Però en general tinc bones notes.
Estan contents els professors.
Sí, a més a més, estan contents perquè no passo desapercebuda: sempre saben si vinc o no vinc.
No pot fer campana!
No. I un professor em va dir: “T’agraeixo moltíssim la teva assistència: no has faltat ni un dia.” I li vaig dir: “És que si falto, no tinc la gravació per poder-me fer els apunts”.
En total són quatre anys aquesta carrera, oi?
Sí, quatre. Ho he comptat i exigeixo a la vida que em deixi viure fins als vuitanta-sis, que l’hauré acabat. Després ja puc escriure, anar a jaciments, ja podré ser gairebé professora.
Foto d’una foto que apareix en un treball per a la universitat que em va ensenyar al seu ordinador.
3
0
