Charlotte Delbo va ser arrestada i enviada a Auschwitz el 1943. Foto: Youtube
La mesura dels nostres dies, de Charlotte Delbo, que Club Editor acaba de publicar, és el tercer volum de la trilogia Auschwitz i després, integrada també per Cap de nosaltres tornarà i Un coneixement inútil. Cadascun d’ells té un origen diferent, però una història comuna: l’experiència traumàtica que els va engendrar i el silenci que van haver de travessar abans de poder veure la llum. Tot i que ja s’albirava l’abast de l’horror del que havia representat l’Holocaust, era una realitat incòmoda en un país que no volia evocar la guerra i l’ocupació alemanya.
Charlotte Delbo va patir durant anys una mena de purgatori, un “ara no toca”, si bé sentia de forma punyent la necessitat de deixar testimoni del que havia vist als camps d’Auschwitz-Birkenau i Ravensbrück, on va sobreviure 27 mesos. Era un deure de memòria envers les més de 220.000 dones que es calcula que hi van perdre la vida. De fet, Delbo va escriure Cap de nosaltres tornarà d’una tirada el juny del 1945, pocs mesos després del seu alliberament, però no es va publicar fins al febrer del 1965. El clàssic Si això és un home, de Primo Levi, per exemple, publicat el 1947 a Itàlia, no es va traduir al francès fins al 1987. Els altres dos volums de la trilogia que es va anar construint de manera retrospectiva es van publicar els anys 1970 i 1971 respectivament. Malgrat algunes crítiques positives, en general van passar desapercebuts, perquè la veritat sobre els camps d’extermini feia nosa. França estava paint la pèrdua d’Algèria després d’una guerra contra la qual Charlotte Delbo també va mantenir una postura incisiva.
La literatura de l’Holocaust se centra a bastament en l’experiència inhumana del món concentracionari sense plasmar les dificultats que van patir els pocs supervivents a l’hora de reincorporar-se a la vida un cop lliures. En aquest sentit, aquest darrer volum de Delbo, el primer que surt publicat, és revelador perquè mostra com aquest horror no s’acaba pas amb l’alliberament dels camps, sinó que persegueix els supervivents fins al final de la seva existència. Els records, els remordiments, el sentiment de culpa per haver sobreviscut a una experiència tan atroç assetja cadascun dels “retornats”, que dialoguen amb els “fantasmes” que habiten al seu interior, recordatori insistent del que van presenciar.
La mesura dels nostres dies recull un conjunt de veus –la majoria femenines, però també n’hi ha de masculines– que narren en primera persona l’experiència del retorn després de l’alliberament dels camps. A través d’aquest mosaic d’escenes, pren relleu l’aïllament i la incomprensió que es van trobar els supervivents en tornar a França, un país devastat per la guerra i la mort, en què els resistents passen comptes amb els col·laboracionistes. El sentiment generalitzat entre els supervivents és que tots els sacrificis han estat inútils. Les poques franceses que sobreviuen als camps es troben amb un mur d’indiferència. El desànim és total i els caldrà esforçar-se molt per incorporar-se de nou a la societat i fer vida normal. Moltes no ho aconsegueixen.
Delbo va escriure el primer volum, Cap de nosaltres tornarà, a raig al sanatori suís on va estar ingressada després de l’alliberament del camp de Ravensbrück, el 23 d’abril de 1945, per la Creu Roja. Segons la biògrafa de Charlotte Delbo, Ghislaine Dunant1, va ser al mateix camp que l’autora es va fer la promesa d’escriure algun dia un llibre sobre la seva experiència com un deure de memòria. El títol, que prové d’un vers d’Apollinaire, reflecteix la convicció que tenien que cap d’elles tornaria viva, ateses les “circumstàncies abominables i inimaginables” del seu captiveri, tal com ella mateixa explica en una entrevista al programa radiofònic Radioscopie del 1974. L’autora no volia explicar la seva història personal; de fet ni tan sols surt el seu nom, que només apareix evocat amb una C. Tampoc va voler explicar la història de les seves companyes, que apareixen només citades pel nom de pila. Ara sabem que hi havia personalitats destacades, com ara la intel·lectual Yvonne Blech, amb qui va compartir llitera en el block, i que va morir a Auschwitz. Per tant, volia fer un relat universal i intemporal per evocar el traumatisme sofert per les persones en un lloc inhumà. Fer sentir al lector les sensacions que experimentat en pell pròpia. “He volgut escriure per mostrar”, deia Delbo.
Pel que fa al segon volum, Un coneixement inútil, té per origen una obra de teatre que va romandre inèdita, Les Hommes, on recollia textos que havia escrit l’any 1946, poemes d’amor i d’infern al camp, alguns dels quals havia inserit també en el primer volum de la trilogia. Delbo hi parla del dolor i la pèrdua dels homes afusellats al Fort de Romainville, el comiat de la persona estimada, i alhora introdueix de manera retrospectiva la vida als camps i l’estupor viscut abans de l’alliberament, amb una sensació contradictòria d’haver arribat al final d’un camí que semblava infranquejable. El títol juga amb un vers de Paul Claudel, “nous ne reviendrons plus vers vous”, del poemari Ballade, i fa referència a la inutilitat de qualsevol coneixement després d’encarar-se amb la mort. D’aquí que la fita sigui, tal com ella mateixa insisteix, “desaprendre”.
Contràriament a molta de la literatura de l’Holocaust que s’ha publicat fins ara, Auschwitz i després no s’ha de llegir com unes memòries, sinó com un relat literari, resultat d’un conscienciós treball d’estil. Evidentment, la trilogia està basada en l’experiència de l’autora als camps de la mort, però va molt més enllà d’un testimoni per constituir-se com una obra literària de ple dret. Delbo hi desenvolupa un llenguatge propi, molt precís, en un to que barreja la lletania, el poema i el relat. Més que analitzar l’horror o condemnar-lo, el mostra en tota la seva cruesa. Més que informar sobre el dia a dia als camps, tasca que d’entrada sap impossible perquè als camps no hi havia noció del temps, era una mena de fora-temps, l’escriptora vol restituir aquest malson en què va estar immersa. Ella, que era una amant del teatre clàssic, volia que la seva obra bategués amb la força de la tragèdia. Ara bé, i aquesta és una particularitat de la literatura de Delbo, malgrat la duresa del que descriu, l’escriptora mai cau en el drama, sinó que es manté en una sobrietat encara més corprenedora. La seva aposta per l’essencialitat, per mitjà d’un relat de frases breus i parc d’adjectius, forja una prosa de cop de puny, de galleda d’aigua freda a la cara del lector.
Tanmateix, malgrat l’horror que descriu, la humanitat s’imposa, gràcies sobretot a la solidaritat entre les presoneres d’una mateixa nacionalitat. L’amistat, l’amabilitat, la bondat, la cura de l’altra… tot plegat constitueix el gest salvador que preval per damunt de la més terrible de les inhumanitats. L’amor s’imposa, igual que la força de les conviccions, i potser aquesta és una de les particularitats de la mirada de l’escriptora francesa, titllada en alguna ocasió d’optimista. Ghislaine Dunant ho broda quan diu: “Delbo explora l’horror per la bellesa. Per continuar sent humans”.
Una vida dedicada al teatre i a la crítica social
Charlotte Delbo (1913, Vigneux-sur-Seine, Essonne-1985, Île de France, París) va ser una de les moltes noies que es va enrolar en la resistència francesa juntament amb el seu marit, Georges Dudach, un dels responsables de premsa de les Joventuts Comunistes, a les quals l’escriptora també es va adherir. Filla d’una família humil d’immigrants italians, Delbo de seguida va destacar per la seva curiositat natural i la seva personalitat. Es va diplomar en dactilografia al seu poble de l’Essone i als 17 anys ja treballava a París. A través del seu marit, que era redactor en cap de Les Cahiers de Jeunesse, publicació de les Joventuts Comunistes, va començar a escriure ressenyes i entrevistes. Va ser així com va conèixer per atzar, als 24 anys, l’actor més cèlebre i apreciat de l’època: Louis Jouvet. Ell de seguida es va fixar en aquesta noia que emanava força i seguretat, i li va demanar que fos la seva secretària personal, oferta que Delbo va acceptar encantada. La relació amb Jouvet, iniciada, doncs, el 1937, durarà tota la seva vida, i és amb ell que dialoga en el darrer poema de La mesura dels nostres dies, Tornada, quan s’adreça al Captaire. És caracteritzat d’aquest personatge, en l’Electra de Jean Giraudoux, que va conèixer l’actor.
Durant una gira a Sud-Amèrica amb la companyia de Jouvet, el Théâtre de l’Athénée, Delbot decideix tornar per estar al costat del seu marit, que ja s’havia enrolat a la Resistència. Poc després, el 2 de març de 1942, tots dos van ser arrestats al seu domicili parisenc. Ell va ser afusellat el 23 de maig al Mont-Valérien i ella, que aleshores tenia 25 anys, va ser enviada primer a un camp de trànsit a Compiègne, al nord de París, i el 23 de gener de 1943 a Auschwitz, al costat d’unes altres 230 dones. En van sobreviure 49. Entre aquestes hi havia Marie-Claude Vaillant-Couturier, testimoni històric en els judicis de Nuremberg. A la tornada dels camps, i després d’un breu passatge per París, Delbo se’n va anar a viure a Ginebra, Suïssa, per treballar com a secretària a la ONU. Gràcies a la seva feina, va poder viatjar a diversos països, entre els quals la URSS. A Ginebra va escriure articles sobre la seva experiència a Auschwitz-Birkenau, així com sobre aquests viatges. A l’article Un metro nommé Lénine, és de les primeres intel·lectuals a denunciar la mistificació soviètica. De fet, va ser una de les poques veus critiques que va qüestionar grans figures com ara Simone de Beauvoir.
El 1960 Charlotte Delbo es va reinstal·lar a París i va treballar com a assistent personal del prestigiós sociòleg Henri Lefebvre, director del Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS), un vell amic amb qui havia estudiat filosofia abans de la guerra. Delbo va escriure diverses peces de teatre i altres publicacions, però només va rebre a canvi incomprensió i aïllament. De fet, va tenir més bona acollida als Estats Units que al seu propi país. De la seva obra destaca Qui rapportera ces paroles? (1974), una tragèdia en tres actes amb les paraules de les 23 dones de Cap de nosaltres tornarà. Després de molts entrebancs, la peça es va muntar el 1974 finançada per ella mateixa, amb un èxit relatiu. Spectres mes compagnons (1977) és el seu llibre més autobiogràfic. El director Charles Belmont va planejar dur-lo al cinema, però va abandonar el projecte per manca de pressupost: a principis dels 80 el tema dels camps d’extermini nazis encara no despertava gran interès. Una altra obra rellevant és l’assaig Le convoi du 24 janvier (1965), on duu a terme una complexa investigació de les 230 dones que van ser deportades en el mateix vagó que ella, el gener de 1943. Delbo va posar nom i cognom a cadascuna d’aquestes dones perquè la seva història no es perdés en l’oblit.
Esperit crític i compromès, l’escriptora no es va limitar a reivindicar la memòria dels camps –aspecte en el qual va jugar un paper rellevant; per exemple, va ser la primera intel·lectual a publicar una tribuna a Le Monde responent al negacionista Robert Faurisson, el 1974– sinó que va implicar-se en les lluites del seu temps, denunciant les injustícies allà on fossin: a l’Espanya franquista –va dedicar la peça La Sentence al Procés de Burgos, per exemple–, a l’Argentina de les Madres de Mayo, a la Grècia de la dictadura dels Coronels, i al seu propi país, amb una mirada summament crítica envers l’actuació del govern francès en la guerra d’independència d’Algèria. El seu manifest antibèl·lic Les belles lettres (1961) és encara tot un referent en la matèria. En aquest sentit, la figura de Delbo, més enllà del seu testimoni dels camps, és del tot actual. «Escriure és un acte que mobilitza tot l’ésser. És un acte greu, perillós. Cal coratge. De vegades arrisques la vida i la llibertat, sempre la reputació, el nom, la convicció, la tranquil·litat, de vegades la posició, sovint les amistats. Poses en joc la teva sensibilitat, el més profund d’un mateix. T’arrenques la pell. T’exposes a carn viva.» Aquest fragment, extret d’una crònica que va publicar a Le Monde l’11 de setembre de 1981, dona una idea del tarannà d’aquesta escriptora de veu singular i compromesa.
Charlotte Delbo va morir de càncer de pulmó el 2 de març de 1985 a l’edat de 72 anys, sense atènyer el reconeixement que es mereixia. D’aleshores ençà, s’ha fet molt de camí en el coneixement i estudi de l’univers concentracionari, però la seva obra continua, encara ara, patint d’una injusta invisibilitat, tant a França com arreu. És una intel·lectual punyent que ara veu la llum en català, autora d’un dels relats més corprenedors dels camps d’extermini. És una obra humil, travessada per la bondat i la força de la convicció.
* Valèria Gaillard és la traductora al català de La mesura dels nostres dies de Charlotte Delbo.
1. Charlotte Delbo, La vie retrouvée, Guislaine Dunant, Bernard Grasset, 2016. Prim Femina de l’Essai.
1
0
