Tot era silenci

Haver de parir una filla morta és això, una ferida que t'esquinça de dalt a baix

Arxivat a: No-ficció, Biblioteca
Foto: Pablo Heimplatz

Diuen que aquest any la primavera va ser molt freda, que a l’abril feia més fred que al febrer. Dic que sí, que ja pot ser, la veritat és que no recordo quin temps feia, al febrer.

El meu febrer del 21 és un mes d’aigua i sal, de llàgrimes. Un mes etern que semblava no acabar-se mai, com semblava no acabar-se el meu plor. Un mes per entendre què vol dir “to cry your eyes out”: és ben bé aquesta impressió, sentir brollar una font pregona, un borbolleig profund que ve de molt endins i s’apodera del pit, de les espatlles, del cap… brolla, brolla i brolla sense aturador mentre el dolor et paralitza el pensament i els espasmes et corben l’espinada.

Haver de parir una filla morta és això, una ferida que t’esquinça de dalt a baix. Voldries que fos el seu plor el que esquincés l’aire, el primer vagit del nadó que busca l’aire i enceta la banda sonora d’una nova vida.

I, en canvi, als meus braços tot era silenci. Les parpelles de la Neus, la seva carona, rodona, un nas diminut, el llavis, tan petits, entreoberts… ja ho tenia tot. I era preciosa.

Mentre li eixugava una mica de greix, a la templa dreta, amb molta cautela per no trencar aquella pell de paper de seda, el seu pare plorava desconsoladament en una butaca d’hospital, al costat del llit.

Avui fa molta calor, ja gairebé ningú se’n recorda, de la primavera. Avui és el dia que esperàvem l’arribada de la Neus. Pensarem en ella i en tot l’amor que li vam poder donar, perquè el poc temps que vam tenir ja s’ha fet eternitat.

Nou comentari