Des del 2016, el PEN Català, amb el Premi de Traducció, impulsa, dignifica i visibilitza una de les feines més importants del món del llibre. En aquesta vuitena edició, ha afegit dues novetats: d’una banda, l’obra guanyadora rebrà 4.000 euros; i d’altra, els originals de les obres a considerar han d’estar subjectes a drets d’autor. El jurat està dirigit per Dolors Udina i format per Maria Llopis, Marisa Presas, Francesc Parcerisas i Yannick Garcia. Des del març, han publicat les deu traduccions del 2022 candidates al premi, i han engegat una campanya perquè els llegim i votem el que més ens agradi aquí. Al juny anunciaran la llista dels quatre finalistes, que defensaran la seva obra a La Setmana del Llibre en Català, i l’obra guanyadora es donarà a conèixer el Dia de la Traducció, el 30 de setembre. Us presentem els candidats i us n’oferim un petit tast.
1. La sang del cel, de Piotr Rawicz, traduït del francès per Susanna Fosch i publicat per l’Editorial Afers.
Un text descarnat sobre l’Holocaust, amb una llengua rica, imatjada, que apunta en totes direccions i una veu narrativa complexa i intel·ligent. La traductora sap reproduir tot aquest festival de llengua carregada de recursos. La traducció és juganera quan cal i implacable quan toca. Una obra d’orfebreria digna d’admiració.
«El Borís tornava a mirar fixament, en la penombra, la superfície llisa de l’estufa de fosa roent. A còpia d’imaginar-se-les, dibuixava figures geomètriques sobre aquesta superfície verge i així que relaxava l’esforç aquestes figures imaginàries es tornaven boges i arrossegaven el Borís, el Borís eternament mut. “La geometria, aquella prova irrefutable de la bogeria de Déu” —on havia sentit, doncs, aquelles paraules…? Sí, però un Déu NORMAL, un Déu desproveït de bogeria, seria suportable?»
2. El color porpra, d’Alice Walker, traduït de l’anglès per Josefina Caball i publicat per Proa.
La traductora ha sabut reflectir perfectament la manera de parlar de la Celie, una dona amb molt pocs estudis, que és la narradora de la història, i de la seva germana Nettie, que s’expressa a través de les seves cartes amb una redacció acurada que fa palès que ha estat educada. Un exercici de traducció, sobretot en el cas del relat de la Celie, que resulta admirable.
«Val més que no ho expliquis mai a dingú, només a Déu. Ta mare es moriria.
Estimat Déu,
Tinc catorze anys. Soc Sempre he sigut bona nena. Envia’m un senyal, aixins podé entendré què em passa.
La primavera passada, després de néixer el Lucious, els sentia discutir nyiquinyac. Ell l’estirava pel braç. Ella deia: És massa aviat, Fonso, no em trobo bé, fins que ell la deixava en pau. Passa una setmana, i ell, tornem-hi, vinga estirar-la pel braç. Ella que li diu: No, no vui. Que no veus que estic mig morta, amb totes aquestes criatures?
La mare se’n va anar a Macon a veure sa germana metgessa i em va deixar a càrrec de tots. Ell no em va dir mai ni una paraula bonica. Només va dir: Faràs el que ta mare no volia fer. Primer em va acostar el daixonses al maluc i va començar a moure’l amunt i avall. Després em va engrapar les tetes. Encabat va ficà’m el daixonses allà dins. Com que em feia mal, vai plorar. Ell em va començar a estrenye’m el coll diguent: Val més que callis i que t’hi acostumis.
Prò no m’hi he acostumat mai. I ara em ve mareig cada cop que em toca cuinar. La mare em rondina sempre i no em treu els ulls de sobre. Està contenta perquè ara la tracta bé, ell. Prò està molt malalta i em sembla que no durarà gaire.»
3. Historiae, d’Antonella Anedda, traduït de l’italià per Joan-Elies Adell i publicat per Saldonar.
Llibre de poemes, en edició bilingüe, amb una llengua molt concentrada i nombroses referències que s’incorporen al text, antigues i modernes, amb propensió cap a la col.loquialitat, i fins i tot el dialecte. La traducció és molt fidel, evita les ampliacions o explicacions. Clara, llegidora.
«EXILIS
…plenum exiliis mare,
infecti caedibus scopuli.
Tàcit, Historiae, I, 2
Avui penso en dos dels nombrosos morts ofegats
a pocs metres d’aquestes costes assolellades
trobats sota el buc, estrets, abraçats.
Em pregunto si damunt dels ossos creixerà el corall
i què se’n farà de la sang dins de la sal.
Aleshores em poso a estudiar – busco entre els vells llibres
de medicina legal del meu pare
un manual on les víctimes
són fotografiades al costat dels criminals
de qualsevol manera: suïcides, assassins, òrgans genitals.
Cap paisatge sota el cel d’acer de les fotos,
amb prou feines una cadira, un tors cobert per un llençol,
els peus damunt d’un somier, nus.
Llegeixo. Descobreixo que el terme exacte és livor mortis.
La sang es dissol a baix i s’agruma
primer vermella després morada fins a esdevenir pols
i pot – sí – dissoldre’s en la sal.»
4. A prop del cor salvatge, de Clarice Lispector, traduït del portuguès per Josep Domènech Ponsatí i publicat per Club Editor.
Un veritable tour de force, complex, ambigu, esperonant per al lector. Diferents veus (sobretot 3) s’entrellacen amb el narrador i salten del passat al present, es barregen, insinuen, es contra diu en, avancen. Llenguatge entretallat, sincopat, difícil de resoldre i molt ben lligat a la traducció. No hi ha cap concessió a la facilitat, a l’adaptació, a la fluïdesa. El traductor hi ha fet una gran feina, comparable a la de l’autora. Impactant.
«La meva vasta nit transcorre en els inicis d’una latència. La mà reposa a la terra i escolta calent un cor que batega. Veig el gran llimac blanc amb pits de dona: ¿és un ens humà? El cremo en una foguera inquisitorial. Tinc el misticisme de les tenebres d’un passat remot. I surto d’aquestes tortures de víctima amb la marca indescriptible que simbolitza la vida. M’envolten criatures elementals, nans, gnoms, follets i genis. Sacrifico animals per recollir-ne la sang que necessito per a les meves cerimònies de bruixeria. En la meva còlera ofreno l’ànima en la seva pròpia foscor. La missa em fa basarda. A mi, que precisament la dic. I la ment tèrbola domina la matèria. La fera reganya les dents i galopen en la llunyania de l’aire els cavalls dels carros al·legòrics.»
5. L’home dels ulls compostos, de Wu Mig-Yi, traduït del xinès per Mireia Vargas Urpí i publicat per Chronos.
A la novel·la original hi trobem la caracterització de personatges de cultures i ètnies diverses, així com d’altres que podrien ser producte de la imaginació dels personatges “reals”; la descripció del paisatge i de la flora i la fauna de l’illa de Taiwan; dades històriques i científiques, i l’acció de catàstrofes naturals, o no tan naturals, com tsunamis, inundacions i esllavissades. La traductora ha traslladat la complexitat dels personatges i la diversitat de gèneres i perspectives de manera brillant i, mitjançant notes, ha proporcionat al lector la informació necessària.
«Els habitants de Wayo-wayo mai no preguntaven l’edat a ningú. Eren igual d’alts que els arbres i, tal com fan les flors, dreçaven els òrgans reproductius cap enfora. Eren com els musclos d’aigua dolça, que esperen amb tossuderia el pas del temps, i eren com les tortugues, que moren amb un somriure als llavis. Les seves ànimes sempre vivien una mica més que el cos. A més a més, com que passaven molt de temps mirant fixament el mar, els ulls els quedaven ensopits i de grans patien cataractes. Abans de morir, els vells, la gran majoria dels quals ja feia temps que havien perdut la vista, preguntaven als fills, que els acompanyaven al costat del llit: “Quin temps fa avui a la mar?” Els wayo-wayorencs pregaven a Kabang per la gràcia de poder morir mirant el mar i, en vida, el que somiaven era poder arribar al moment de la mort encara amb l’anhel de conservar la imatge intacta del mar dins del cap.»
6. La gran serp, de Pierre Lemaitre, traduïda del francès per Albert Pejó i publicat per Bromera.
Aquesta novel·la té un ritme àgil, una prosa molt eficaç que avança sense embardissar-se. El traductor ha trobat un feliç equilibri entre un vocabulari viu i una sintaxi en moviment que clava el to que la novel·la necessita i ofereix una experiència molt plaent al lector. Una gran feina de mesura, de detall i de visió de conjunt.
«Mathilde obre la porta, s’agafa amb les dues mans a la carrosseria i surt del cotxe amb un gran esforç. S’hauria d’aprimar. La faldilla se li ha enfilat, li ha quedat arrugada al cul enorme que té. Se l’estira avall amb un gest que ja és habitual. Fa la volta al cotxe, obre la porta del copilot i agafa un impermeable lleuger, que es posa. Damunt seu, una lleugera onada de vent càlid sacseja mandrosament els grans arbres. A la seva esquerra, l’home del gos segueix avançant. És un gos salsitxa que ensuma les rodes mentre estira la corretja. Li agraden, els gossos salsitxa, són de bona pasta. L’home li somriu. Així és com es coneix una persona, a vegades, tots dos teniu un gos, parleu de gossos, un caieu bé. A més a més, l’home no està gens malament, uns cinquanta anys ben portats. Mathilde respon al somriure i treu la mà dreta de la butxaca. L’home s’atura en sec al veure la pistola Desert Eagle prolongada pel silenciador. El llavi superior de Mathilde s’arronsa de manera ostensible. Durant una fracció de segon, el canó apunta al front de l’home, però de seguida baixa i Mathilde li dispara a les parts. L’home obre molt els ulls, desconcertat, la informació encara no li ha arribat al cervell, es plega en dos, fa una ganyota i es desploma sense fer soroll. Mathilde esquiva el cos amb un pas lent. Entre les cames de l’home s’estén una taca marró que a poc a poc va guanyant terreny sobre la vorera. Té els ulls i la boca oberts de bat a bat, en una expressió de sorpresa i de dolor fulminant. Mathilde s’inclina damunt seu i se’l mira fixament. No està mort. Al rostre de Mathilde s’hi podria llegir una curiosa barreja de desconcert i de satisfacció. Sembla ben bé una nena grossa que descobreix, meravellada, un insecte desconegut.»
7. El palau de gel, de Tarjei Vesaas, traduït del nynorsk-noruec per Blanca Busquets i publicat per les Nits blanques.
És un clàssic de la literatura fantàstica noruega traduït amb un català natural i elegant que no decau tot al llarg de la novel·la sense deixar de reflectir l’estranyesa d’un món molt allunyat del nostre i fer-lo versemblant. L’obra està escrita en nynorsk, la variant menys parlada del noruec, i és la primera vegada que es tradueix aquest autor al català.
«El palau es tanca
De totes les esquerdes del palau, surten llampecs glaçats cap al
paisatge desolat, cap a l’espai. El curs del dia n’altera les formes i
les direccions, però continuen sent llampecs que van de dins cap enfora,
cap al sol. L’ocell, incapaç de volar a cap altre lloc, fa uns talls
d’acer d’una punta a l’altra. Sense arribar més a prop que la primera
vegada.
El palau de gel no busca res, només projecta llum des de les seves
cambres a punt d’esclatar. Aquest és un espectacle que no observa ningú.
Els éssers humans no freqüenten l’indret.
El palau llampegueja, i l’ocell encara no s’ha tallat mortalment.
Un espectacle que no observa ningú.
Ja no aguantarà gaire més temps. El palau s’esfondrarà. Què farà
l’ocell, no ho sap ningú. Quan el palau esclati i es desplomi, l’ocell
s’enlairarà espaordit com un puntet al cel.»
8. L’estiu que la mare va tenir els ulls verds, de Tatiana Tîbuleac, traduït del romanès per Corina Oproae i publicat per Amsterdam.
Aquesta novel·la és la història d’un perdó, d’un fill envers la mare. El relat, escrit en primera persona del fill, reflecteix amb frases curtes i seques, de semàntica fins i tot violenta, el primer moment de greuges i odi; a mesura que corre el relat, a través de la malaltia terminal de la mare, el relat es va assuaujant i el lèxic esdevé més amable, tendre i trist, fins que el perdó ja és un fet. La traductora ha sabut cristal·litzar aquest canvi de registre d’una manera gradual i gairebé imperceptible.
«Aquell matí, quan l’odiava més que mai, la mare va fer trenta-nou anys. Era baixeta, grassa, ximple i lletja. Era la mare més inútil que havia existit mai. Me la mirava des de la finestra mentre ella m’esperava a la sortida de l’escola com una pidolaire. L’hauria matat només amb mig pensament. Al meu costat, espantats i silenciosos, desfilaven els pares. Un trist escamot de perles falses i corbates barates, que havien vingut a recollir els seus fills defectuosos i amagats dels ulls curiosos de la gent. Ells s’havien pres com a mínim la molèstia de pujar. A la mare jo li importava tan poc com el fet que hagués aconseguit acabar els estudis.
[…]
La mare es va aturar en sec i jo em vaig aturar amb ella i amb tot allò que ens havia de passar aquell dia. Després em va agafar la mà i em va arrossegar entre les flors grans i tristes, que ens miraven amb els seus caps dentats. Jo ja no era un fill ni tampoc ella era una mare. Érem un ésser mortal espantat i una bruixa que transportava la seva presa cap a un altre món. Vam fer l’últim pas i el temps es va tancar darrere nostre com una cremallera invisible.»
9. La memòria més secreta dels homes, de Mohamed Mbougar Sarr, traduït del francès per Oriol Valls i publicat per Més llibres.
És una novel·la que va a l’encalç d’un novel·lista africà oblidat. D’acord amb les paraules d’un dels personatges del llibre, no direm res més. «No provis mai de dir de què parla un gran llibre. O, si ho fas, aquí tens l’única resposta possible: res. Un gran llibre no parla sinó de res, i no obstant això, tot hi és». Oriol Valls l’ha traduït del francès amb molta solvència. És una novel·la densa, amb frases llargues i complexes, que recorre diferents èpoques i llocs i conté una barreja de gèneres i estils que el traductor ha traslladat amb naturalitat i eficàcia. Atesa l’amplitud de temes que aborda el llibre i la quantitat de referències que hi ha a diferents moments de la història, segurament l’obra li ha exigit una constant investigació.
«M’advertien: potser no triomfaràs mai, en literatura; potser acabaràs amargat!, decebut!, marginat!, fracassat! Sí, és possible, deia jo. I ells hi insistien, incansables: podries acabar suïcidant-te! Sí, pot ser; però la vida, afegia jo, no és res més que l’espai que separa el pot del ser. Intento caminar-hi per sobre.»
10. Paràboles i paradoxes, de Franz Kafka, traduït de l’alemany per Joan Ferrarons i publicat per Flâneur.
Els textos originals recullen diverses tradicions, des de relats bíblics i mites grecs fins a contes vagament xinesos passant pels temes que classificaríem com a “típicament kafkians”. De les paràboles se’n desenvolupen conclusions paradoxals, de vegades més elementals, de vegades més denses, sempre amb un llenguatge aparentment senzill. El traductor ha aconseguit transmetre tant aquesta aparent senzillesa com la densitat de les idees amb un llenguatge acuradament planer.
«DIÒGENES
En el meu cas hom es pot imaginar tres cercles: A, que seria el més interior, llavors B i llavors C. El nucli A explica a B per què aquesta persona ha de turmentar-se i desconfiar de si mateixa, per què ha de renunciar, per què no ha de viure. (Que no estava greument malalt en aquest sentit Diògenes, per exemple? Qui de nosaltres no s’hauria alegrat de trobar-se sota la mirada radiant d’Alexandre? Diògenes, però, li va demanar angoixat que deixés de tapar-li el sol. Aquella bota era plena d’espectres.) A C, la persona activa, ja no se li explica res; B simplement li dona ordres imperioses; C actua sota la màxima pressió, però mogut més per la por que per la comprensió; confia, creu que A ho explica tot a B i que B ho ha entès tot correctament.»
Vots participar en la votació aquí.
