Des de fa uns dies, sembla que les aigües habitualment (més o menys) calmes de la literatura catalana s’han agitat —més aviat, esvalotat— una mica pel debat sobre si és o no convenient publicar els llibres escrits en català, simultàniament en castellà.
Remarco, simultàniament, perquè hi ha qui ha volgut desviar l’atenció, volent fer creure que aquells que creiem que no és una bona idea —fins i tot, que és un precedent o una idea perillosa— estem en contra de la traducció de les obres catalanes al castellà. Com si ens deixéssim endur per no se sap quins atàvics instints nacionalistes catalans que identifiquen tot el que sigui castellà com un problema —quan no, com un adversari. Quan ni som nacionalistes, ni tenim res contra la llengua castellana ni, menys encara, contra la literatura castellana. Quan no pot ser més evident que, com més traduccions obtingui una obra catalana, més possibilitats tindrem de donar-la a conèixer.
Ara bé, traduccions sempre posteriors a la primera edició catalana. Que no hi coincideixin, per evitar la sensació que totes dues són l’edició original.
Habituar-se als debats
El primer que caldria dir és una obvietat: com més aviat ens acostumem a obrir (i, sobretot, a mantenir) debats sobre literatura catalana, millor que millor. Tots hi sortirem guanyant. Debats en què ningú s’ho prengui com un assumpte —i, encara menys, com un atac— personal. On s’entengui que el que es pretén no és pas criticar ningú, ni atacar-lo ni acusar-lo de res (qui som, nosaltres, per fer-ho?), sinó, tan sols, oferir el nostre parer. Un parer, per descomptat, que no només pot ser rebatut o discutit, sinó que convé que sigui rebatut o discutit. En realitat, que si s’obre, que si neix, és, precisament, perquè sigui rebatut o discutit.
És convenient, la traducció simultània d’obres catalanes?
El que es plantegen alguns, entre ells l’Abel Cutillas i la Dolors Miquel, és si resulta o no oportú publicar, quan és una novetat, una obra catalana simultàniament en la seva versió traduïda al castellà. O, el que és el mateix, si aquesta publicació simultània, en comptes de suposar un avantatge per a l’obra catalana, no li suposa, més aviat, un desavantatge.
Si llengua catalana fos una llengua normal —o sia: si Catalunya fos un estat, on la llengua catalana fos l’oficial i la predominant; on no corregués el risc cert de convertir-se en residual— el debat no s’hauria donat, ja que les obres catalanes no partirien de cap posició d’inferioritat. I, per tant, la traducció simultània al castellà, no suposaria (no podria suposar) cap desavantatge o cap perill.
A casa nostra, on la llengua catalana no tan sols és, cada dia que passa, més minoritària sinó minoritzada, la situació és diferent. Diferent, perquè tot el que no es faci per ajudar la llengua catalana, per recobrar l’espai perdut, resulta no ja contraproduent, sinó perillós.
Suposa algun risc?
Potser caldria indicar quin és el problema o el perill (en realitat, els problemes i els perills) que, des del meu modest punt de vista, implica —o, almenys, pot implicar— per a la literatura catalana aquesta idea de la publicació simultània en català i en castellà d’una novetat literària en català. Els apuntaré, sense cap ordre de prevalença.
1. Tractar en condicions d’igualtat dues literatures que no tan sols no estan en condicions d’igualtat, sinó de gran desigualtat, en què una domina amplament i l’altra és dominada, suposa afavorir la que es troba en situació de superioritat. O sia, augmentar el desavantatge de la que cal protegir.
2. Suposa, al mateix temps, convertir la literatura catalana en subsidiària o accessòria de l’espanyola. Facilitar l’assumpció de la idea que la literatura catalana no és autònoma, sinó que forma part de l’espanyola. Que forma part de les altres literatures espanyoles.
3. Suposa, també, donar (almenys en part), la raó a aquells que sempre et demanen: «Per què no escrius en castellà, si així et podrà llegir més gent?».
4. Suposa dir, d’una manera o altra, encara que sigui implícitament: Per què cal(dria) escriure en català, si et poden llegir en castellà?
5. Suposa, per tant, dir-li al possible lector que no cal que llegeixi en català.
6. Suposa, per damunt de tot, treure-li tot el valor (si més no, una gran part) a un element que en literatura és essencial: a la versió original de l’obra; a aquella que, més enllà que estigui escrita en un o altra llengua, l’ha pensada i redactada el seu autor.
Simultàniament a Catalunya?
Perquè, tinguem-ho clar, el problema, el risc o el perill no consisteix pas en el fet que l’obra es publiqui, com a novetat, en el moment de la seva primera edició, simultàniament, en català i en castellà, en d’altres àmbits o territoris, sinó que es publiqui simultàniament en català i en castellà a Catalunya. Que no es tradueixi per donar-la a conèixer o fer-la accessible als lectors que no catalans, als lectors que no poden llegir-la en la seva versió en català, sinó als que prefereixen no fer-ho. Que el lector català pugui pensar que és el mateix llegir-la en la seva versió original catalana que en la seva traducció castellana. Que en fer-se la presentació de l’obra en qualsevol llibreria catalana, una part dels lectors, partint d’aquesta idea que és el mateix llegir-la en català o en castellà —per què l’hauria publicat simultàniament en els dos idiomes l’editorial, sinó?—, comprin la versió traduïda i no l’original.
No significa, això (a banda d’un disbarat literari), llançar-se pedres a la teulada pròpia? A una teulada ja prou fràgil. A una teulada que tot just se sosté per ella sola. A una teulada que el més mínim ventijol pot fer caure damunt dels nostres caps. La gran pregunta, doncs, em sembla que és aquesta: es pot permetre una literatura minoritària i minoritzada com la catalana córrer un risc de ser considerada, si no com a prescindible, almenys com a substituïble?
