Foto: Comanegra


A Fronteres (editat per Comanegra) Vicent Partal estén el mapamundi i n’assenyala les línies «que fan la funció d’intentar separar un col·lectiu humà d’un altre». Tal com explica, «en la majoria de les llengües, aquestes línies es coneixen per “frontera”, un femení derivat del substantiu “front”, que ja és tota una pista sobre l’essència de tot plegat». «Contra allò que sol pensar la gent, i contra allò que els estats volen que pensem, les fronteres són sempre una invenció humana i ni tan sols aquelles més aparentment naturals no ho són, de naturals».

En aquest llibre enfoca la mirada a llocs com Jerusalem, Hiroshima, Ciutat de Mèxic, Belfast o Sarajevo. I també a Tiraspol, la capital de Transnístria, un estat separat de Moldàvia i de facto russòfon, que la major part de la comunitat internacional no reconeix. En el moment de la independència de Moldàvia, els ciutadans d’aquesta regió, amb el suport actiu de Moscou, es van declarar independents. Avui és un dels grans forats negres del món, base de tota mena de contrabans perillosos: ja sigui d’armes com d’òrgans humans. Us oferim el capítol que Vicent Partal li dedica.

Transnístria. Font: Wikipèdia


La frontera és una llibreta

No sabria dir quina edat té Oksana Alistràtova i no trobe respectuós de demanar-li-ho obertament. Calle, doncs, davant aquesta dona que sembla tenir un cos jove, però d’aparença enormement cansada, i que seu en una cambra d’un soterrani dels afores de Tiraspol. Oksana és la directora de Vzaimodéistvie (‘Interacció’), una organització no governamental que prova d’ajudar les víctimes de tràfic humà, entre moltes activitats més.

Arribar-hi no ha estat senzill. Des de Chisinau, la capital de Moldàvia, hi ha una carretera més o menys decent, però els dos darrers quilòmetres es pot trigar una hora ben llarga a fer-los. Allò que podríem considerar frontera és un edifici davant el qual és difícil de no pensar que és una benzinera reconvertida. L’estructura, la cúpula que la tanca, els pilars blancs en forma de lletra ics, tot és massa igual a qualsevol benzinera comuna, de les que ens trobem a casa, per a no imaginar-s’ho. Hi ha dos barracons sota la porxada i això és tot. Però per arribar-hi cal passar, de primer, un lloc de control moldau i després un estricte control militar rus. Aquest darrer és un control il·legal, però efectiu, perquè són les tropes russes que asseguren la independència de fet d’aquest territori situat a pocs quilòmetres de Romania. Uns obstacles al bell mig de la carretera t’obliguen a reduir completament la velocitat fins a trobar-te davant uns soldats russos armats amb el mític kalàixnikov. Una volta superats, aleshores sí que arribes al tercer punt del trajecte, a la frontera amb aire de benzinera. I, després de sol·licitar un peculiar i recaragolat visat, pots travessar la frontera d’un «país» que ha esdevingut un forat negre del tràfic de drogues, d’armes, d’aliments o de persones, i un dels grans motius de preocupació de la Unió Europea i dels Estats Units. Tot sense cap mena de control internacional i sota el símbol ben visible de la falç i el martell, perquè la Transnístria és una república soviètica… encara.

Explicar com funciona aquesta part del món és fàcil. Entendre-ho, entendre com és que funciona així, no ho és tant. Transnístria és una petita franja de territori, de quatre mil quilòmetres quadrats (una mica menys dels que tenen les cinc comarques de la Franja de Ponent), on viu mig milió de persones. Cau gairebé tot a la riba oriental del riu Dnièster. Aquest territori, igual que la resta de l’actual República de Moldàvia, formava part de la República Socialista Soviètica de Moldàvia, una de les quinze integrants de la vella Unió Soviètica. Quan l’URSS va desaparèixer, Moldàvia es va proclamar independent, però Transnístria va voler continuar formant part de l’URSS, inexistent, i es va negar a reconèixer la independència moldava i una possible reunificació amb Romania. Per això va esclatar una guerra en què l’exèrcit rus, present a Moldàvia, va fer costat a la majoria russa d’aquest enclavament, i en va assegurar el funcionament.

Ningú, ni tan sols Rússia, no reconeix aquesta independència. La comunitat internacional considera la Transnístria part integral de Moldàvia i es nega a tenir cap tracte amb les autoritats locals, dirigides per un president i un soviet suprem. Però el cas és que el govern de Moldàvia no té gens de presència a Transnístria perquè les tropes russes encerclen totalment el territori i no permeten al govern moldau d’exercir-hi els seus drets i obligacions. Resultat? Un forat negre. Literal. S’hi pot dur a terme qualsevol activitat criminal, simplement amb l’acord de les autoritats locals. I com que aquestes autoritats locals no són reconegudes fora del seu territori, ningú no pot reclamar-los tampoc cap responsabilitat. Transnístria ha esdevingut així un somni per a qualsevol de les màfies, un lloc desaparegut de la legalitat on poden «treballar» sense por de ser molestades. Un autèntic malson per a la Unió Europea, en particular, però també per als Estats Units.

Perquè quan les tropes soviètiques es van retirar de l’Europa oriental, un dels primers i principals dipòsits d’armes era ací i encara hi és, a Cobasna, només a tres quilòmetres de la frontera amb Ucraïna. Novament, sense cap mena de control de ningú, tret de l’exèrcit rus. Ningú no sap si les han venudes a terceres parts o a quins països. I no parle d’una cosa qualsevol. Entre l’armament guardat a Transnístria hi havia també armament nuclear, perquè aquest dipòsit servia la flota russa de la mar Negra. Unes quantes vegades els nord-americans han avisat que material nuclear rus pot haver passat d’allà a l’Iran. I Rússia es limita a dir que allò no és territori rus i que, per tant, no es troba subjecte als tractats de revisió i de control de les superpotències nuclears. Quan demane sobre el tema al portaveu del govern local, es permet fins i tot la gracieta de dir que ningú no se li ha queixat directament.

Entrar a Transnístria és més un viatge en el temps que no pas en l’espai. Qualsevol que haja visitat mai l’ex-Unió Soviètica en reconeixeria immediatament el paisatge. Massa i tot. Hi ha moments que tens la sensació de trobar-te en una mena de Disneyland. L’equivalent del Main Street de can Disney és, naturalment, l’avinguda Lenin. Quin nom, sinó? En aquest ample carrer hi ha tot allò que hom pot esperar trobar-hi: un monument als soldats de l’Exèrcit Roig, amb una flama perpètua encesa, on la gent continua dipositant flors, un parell de tancs i grans estàtues d’herois clàssics a cavall brandant espases, banderes roges i ornaments típics de l’era comunista pertot arreu. Enmig hi ha el mastodòntic edifici del Soviet Suprem, dalt del qual voleia la bandera amb la falç i el martell, i amb una estàtua de Lenin, igualment enorme, presidint la plaça. Tot net i polit, com solien ser els centres de les ciutats de l’antiga URSS. I amb policies i soldats patrullant-hi permanentment.

On la gran avinguda desemboca a la ciutat vella hi ha les ambaixades de les repúbliques que reconeixen aquesta independència de fet, Abkhàsia i Ossètia del Sud, escindides de Geòrgia i l’Artsakh que vol reunificar-se amb Armènia. Al costat, un enorme cartell presenta els presidents d’Abkhàsia, Ossètia del Nord i Transnístria junts sota un rètol que diu: «La unitat és la nostra força». Després del reconeixement per part de Rússia de la independència d’aquestes repúbliques caucàsiques ací esperaven el mateix tracte, però els russos no es van decidir a prosseguir l’escalada engegada al Caucas. Quan vaig visitar aquest país, el 2008, el president del Soviet Suprem d’aleshores, Evgueni Xevtxuc, em va dir que això era sols una qüestió de temps, però de fet tot continua igual. Xevtxuc, que es presentava com un «ucraïnès ètnic», parla en un to de veu baixet, però contundent, i insistia ara i adés que Rússia és «la nostra garantia». Era previsible, doncs, la resposta que em va donar, quan li vaig demanar si no el molestava que Rússia no reconegués la seua independència, i sí, en canvi, les d’Abkhàsia i d’Ossètia del Sud: «Els russos creuen que hem de provar de negociar amb els moldaus encara una mica més, i ho farem.» De manera obedient. Al cap i a la fi, solament poden viure i mantenir l’estatut gràcies al suport dels soldats russos, mil vuit-cents, presents al territori com a tals, i cinc-cents més, presents en qualitat d’una curiosa «força de pau» que ningú no accepta.

A la mateixa avinguda de Lenin descobresc un lloc especialment peculiar. Revestida d’uns colors grocs molt llampants, trobe la seu del moviment Proriv! Són joves extremistes russos, coneguts en el passat per haver cremat banderes moldaves i haver atacat cotxes i interessos moldaus i occidentals en general. Decoren el local amb grans fotografies de Vladímir Putin i del Che Guevara, que ells insisteixen a dir, vés a saber per què, que va ser un «gran revolucionari rus».

Quan hi entre, sent música i veig ordinadors connectats a internet amb un grup de xiquets molt joves llegint webs. Un, de divuit anys, se n’encarrega. Respon al nom d’Aleksandr i es declara antioccidental. Explica que Proriv! ha obert alguns clubs com aquests per atraure el jovent al seu discurs polític. No són un partit, però es proposen d’esdevenir-ho i parla amb admiració de Dmitri Soin, el seu cap. Que arriba just quan isc per la porta. Hi ha una paradeta al carrer repartint propaganda i parlem enmig de gent que s’acosta a preguntar coses. Ell parla en rus i alçant la veu, segurament cofoi de ser entrevistat, fins que li pregunte què ha de dir sobre les acusacions que l’impliquen d’una manera repetida en el tràfic de material nuclear a països africans i asiàtics. Una investigació de la Interpol el fa responsable de la venda, a no se sap qui, d’alguns dels trenta-vuit míssils Alazan amb capacitat radioactiva del magatzem de Cobasna. La pregunta sobre si ell té res a dir-hi rep una sola i inquietant resposta: un somriure d’orella a orella i un discret adeu, acompanyat dels seus guardaespatlles. La seua tranquil·litat segurament té a veure amb el fet que abans de ser traficant era un alt càrrec del KGB i l’home encarregat de preparar la policia de Transnístria, cosa que fa pensar que, evidentment, no tindran gaire interès a perseguir-lo.

El contrast absolut amb Soin és Oksana Alistràtova, a qui vaig a cercar en un barri dels afores. Comence a entendre el seu visible cansament quan m’explica que allí, davant nostre mateix, hi ha tràfic de cèl·lules mare. El relat és esfereïdor. Als diaris locals apareixen anuncis demanant dones amb fills joves que vulguen quedar embarassades. L’estrany anunci amaga una pràctica consistent a fer avortar les dones al tercer mes per traure’n les cèl·lules mare del fetus, òbviament mort, i exportar-les. Mentre ho explica acarona una llibreta grossa on ha anat apuntant noms, telèfons, dades, de dones que han passat aquesta experiència. N’hi ha que hi van pels diners: la tarifa és de sis-cents dòlars. I n’hi ha que són, simplement, segrestades. Oksana fa anys que treballa per fer allò que, segons ella, és l’única cosa que es pot fer: documentar els casos.

Quan recupere l’alè li demane si sap on van a parar aquestes cèl·lules i com ixen del país. Diu que treballa amb les dones i no sap gran cosa de què passa després, però que sempre ha sentit parlar de laboratoris dels Estats Units com a destinació. Als Estats Units Bush va prohibir anys endarrere d’invertir recursos públics en la recerca sobre cèl·lules mare embrionàries, però no posà cap trava a les investigacions fetes per empreses privades. Des de fa anys organitzacions ucraïneses i moldaves denuncien l’augment d’aquesta mena de pràctiques. Oksana diu, sempre amb la mateixa mirada trista, que val més dir-ne esclavatge, perquè l’esclavatge ha tornat i ella ho pot certificar.

La seua organització ha posat a disposició un telèfon amb l’ajut d’algunes ONG occidentals que aconsella les víctimes de l’esclavatge. Segons dades pròpies, els darrers quatre anys havia atès 141 víctimes directes i 33 familiars de prop. La immensa majoria, dones de setze anys a vint-i-nou, forçades a dedicar-se a la prostitució. Amb destinació habitual a Bòsnia, els Emirats Àrabs, Israel, Rússia i Turquia. Però ella creu que això no passa d’una simple gota en l’oceà del tràfic humà. Segons les dades oficials, la població de Transnístria ha perdut en quinze anys 170.000 habitants. Una xifra notable, si comptem que el total de la població és de mig milió.

Demane a Oksana, que va vestida amb una brusa de tons blaus i mira sempre com si cercàs l’horitzó, si puc tocar la seua llibreta. Si puc mirar-la de prop. Sembla desconcertada, però hi accedeix i els meus dits repassen fulls plens de noms i telèfons, de dades apuntades amb bolígrafs negres i de color blau fosc, alguna vegada en vermell. Quan la tanque, per tornar-li-la, no puc evitar de pensar que aquella llibreta és la frontera que separa, com un abisme inabastable, dos mons.

Fronteres

© Vicent Partal
© Comanegra, 2022

Pots comprar Fronteres a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: JordiP a març 07, 2022 | 17:18
    JordiP març 07, 2022 | 17:18
    Un altre vesper: el Càucas.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Last Dance

It's my last chance/ For romance tonight
Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

La Gymnopédie de Satie

Escoltem una de les peces més conegudes del compositor francès
Comparteix

Tantes coses a fer

La vida és el que et passa/ mentre fas plans per tenir-ho tot lligat

Passadís

Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari
Comparteix

El silenci dibuixat

14 dibuixos plens de força, misteri i profunditat

Comparteix