La covid-19 ha generat una forta preocupació per l’augment dels trastorns mentals en joves i adolescents. Rocío Rosés és la directora de l’hospital de dia Infanto-Juvenil de l’Hospital Universitari del Sagrat Cor de Barcelona. Conversem amb ella sobre el perquè d’aquest mal i com podem revertir-lo.

Rocío Rosés, directora de l’hospital de dia Infanto-Juvenil de l’Hospital Universitari del Sagrat Cor de Barcelona Foto: cedida

Què és la salut mental?

L’equilibri que les persones necessitem tenir en l’àmbit emocional per ser funcionals. L’estat emocional no és pla, hi ha moments de més emoció positiva i negativa. Hem de tenir les eines suficients perquè, quan passin fets estressants, puguem restablir-nos l’estat anímic i mantenir-lo amb la màxima estabilitat possible.

Es pot curar un trastorn mental?

Depèn. Quan abans es diagnostiquen els trastorns mentals, més bona serà l’evolució. N’hi ha molts que es poden arribar a curar, amb altres es pot arribar a tenir una vida funcional i n’hi ha que tenen un altre curs: algunes persones no es curaran. Com a professionals hem d’informar pacients i famílies de quins són els factors de bon i mal pronòstic.

Ara com ara podem analitzar la repercussió de la pandèmia?

Les revisions que he pogut fer pel que fa a estudis diuen que ja se n’estan evidenciant els efectes negatius. Ara tenim un primer mesurament que no arriba a l’any i mig. Quan passi més temps veurem que és pitjor del que ens pensem.

La majoria de trastorns estan diagnosticats?

Dades de l’OMS diuen que un de cada quatre joves tindrà un trastorn al llarg de la seva vida i avui no s’està arribant al 25%. Hi ha moltes persones infradiagnosticades per diversos motius. La salut mental estàmolt estigmatitzada i els malalts s’enfronten a la discriminació i als prejudicis. És fonamental que els professionals treballem en la divulgació i conscienciació per tal d’ajudar a combatre aquest estigma. Nosaltres fem campanyes de comuniació per donar a conèixer els factors de risc i els signes d’alarma per la detecció precoç de la malaltia.

Quins són els indicadors per demanar l’ajuda d’un especialista?

En infanto-juvenil són els canvis de comportament: quedar amb els amics, l’aïllament o la irritabilitat i els canvis en la son i el pes.

Quines conseqüències pot tenir no tractar la malaltia?

Són molt complexes i gens positives. Hi ha molta més probabilitat que qualsevol trastorn mental s’acabi cronificant. Si això passa, ja ens podem imaginar que la despesa en salut serà major, tan econòmicament com a nivell personal.

Quin paper té el gènere en la salut mental?

A les dones els afecten més els trastorns vinculats amb l’estat anímic com la depressió i els trastorns alimentaris. En els homes, sobretot trastorns d’abús de substàncies, del neurodesenvolupament i de l’esfera psicòtica. Hi ha un component social i cultural que fa que costi més diagnosticar noies: a classe no molesten tant i els més belluguets sempre són ells. Les noies tenim la pressió afegida del que s’espera de nosaltres: que siguem bones nenes i que fem bé les coses. Quan una noia demana ajuda realment és perquè la necessita molt o perquè ja fa un temps que està patint.

Què motiva el pacient a avançar en el seu tractament?

S’ha de fer un treball individual molt important. Les àrees principals són la família, l’aspecte social, la parella i l’entorn laboral. No totes les persones tenen les mateixes prioritats i cal conèixer el pacient, la seva família i les seves expectatives de vida. Cada cas farà que la intensitat que es doni a una àrea i una altra sigui diferent.

Quins són els pilars del tractament?

La família i l’entorn social serien els més importants. La part laboral també té un pes fonamental i aquí queda molt per fer. Sobretot en persones amb trastorns de l’aspecte autista: persones amb talents espectaculars però amb moltes dificultats en l’entorn social. Hi ha associacions i empreses que cada vegada més estan donant feina a aquestes persones: al final necessitem sentir-nos útils i ser funcionals.

Quin és el paper dels pares?

La família és molt important. Intentem entendre per què els pares actuen com actuen. S’han agafat una sèrie de relacions i de patrons de comportament que cal tenir en compte per quan tenim davant els seus fills. Ens ajuda a entendre segons quins comportaments.

Quines són les fases de la recuperació?

En primer lloc, la consciència de malaltia: la persona ha de saber què li passa. Després, dins el procés terapèutic, hi haurà recaigudes i cal treballar què pot passar i què s’ha de fer. Quan la persona torna a recuperar els pilars que hem comentat abans, estarem en una fase de recuperació. Es recomana que una vegada es tingui l’alta es facin controls. De la mateixa manera que tenim molt establert que en una recuperació oncològica cal passar uns controls, amb la salut mental també ho hem de fer.

I com ho gestionen les escoles?

Tenen claríssim que per ajudar un infant o un jove es necessita treballar en col·laboració amb un especialista de salut mental. En la immensa majoria la resposta és positiva. Sempre hi ha algun cas puntual en què no, però honestament diria que és l’excepció. Quan no hi ha una bona col·laboració és perquè falten recursos de formació als professors. Sovint la intenció i la vocació hi és i, com més es coneix l’infant, millor el podrem ajudar.

Hi ha discriminació per part de professionals de l’àmbit sanitari cap a persones que pateixen algun trastorn mental?

Als primers àmbits on vaig començar a treballar, em va cridar molt l’atenció i em molestava personalment. Si en comptes de parlar del pacient X, parléssim de la teva mare o germana, com t’agradaria que en parléssim? I de tu? He observat que està canviant aquest paradigma i no passa només en el personal de salut mental, sinó en tot el personal sanitari.

He trobat curiós que es fes formació per a ells…

La pressió assistencial crec que fa perdre la humanització del pacient. Si has de veure vint-i-cinc pacients en un matí, com passa a molts CAP, és fàcil no empatitzar-hi. Com més informació tinguin de la salut mental del pacient, millor podran atendre’l.

Què podem fer per cuidar-nos i tenir una bona salut mental?

Treballar molt en la identificació i l’expressió de les emocions. Ser assertius, explicar què necessitem, quan ho necessitem i saber posar límits. I hi ha una part que no hem d’oblidar: la individualitat i cuidar-nos per poder ser funcionals en totes les àrees. I intentar treballar perquè les relacions familiars siguin tan positives com sigui possible, i el mateix a escala social i laboral.

Nou comentari

Comparteix