El periodista Toni Soler (Figueres, 1965) tenia setze anys i mig quan se li va morir el pare. Això passava el 1982, i des d’aleshores no n’havia parlat mai amb ningú. Fins ara, que ha intentat fer per escrit el dol que no va saber fer d’adolescent. “Parlar del pare o de la mare és parlar d’un mateix. Les seves morts ens expliquen, tant com les seves vides –admet Soler–. Un dol incomplet ens allunya de qui som realment, ens impedeix coneixe’ns de veritat”. A l’edat que tenia el seu pare quan va emmalaltir, Toni Soler ha escrit El tumor (Anagrama). En llegim un fragment.
Foto: Catorze
El 1969, la psiquiatra d’origen suís Elisabeth Kübler-Ross va definir les famosíssimes cinc fases del dol: negació, ira, negociació, depressió, acceptació. La meva impressió subjectiva és que, en el cas de la mort del meu pare, jo només vaig passar per dues d’aquestes fases, concretament la primera i l’última: negació, els primers anys (una bona colla d’anys), i acceptació tàcita, no verbalitzada, no serena, no resignada, en un moment indeterminat de l’edat adulta.
Les fases intermèdies –la ira, la negociació i la depressió–, suposant que les hagi passat de forma no conscient, s’han liquat durant el meu trajecte per la vida, al llarg de trenta-cinc anys, sense manifestar-se obertament, esmicolades en una munió d’episodis fugaços o reaccions imprevistes, o records punyents i breus com fiblades, que s’obren a múltiples interpretacions, tantes com psicoanalistes hi ha al món. Quantes de les coses que m’han passat o he evitat, quants estirabots, quants trets de caràcter, dilemes, trumfos i xacres són atribuïbles a la mort del pare? Potser totes, potser cap. Tots sabem que un drama familiar es pot fer servir per justificar qualsevol conducta. Jo podria haver estat un sant baró o un assassí en sèrie, un pare exemplar o un pare terrible, un enamoradís compulsiu o un misantrop crònic, i en tots els casos la mort prematura del pare apareixeria al capdamunt de la llista de factors determinants de la meva personalitat.
El que sí que puc afirmar és que, si bé he viscut la negació i l’acceptació amb plena consciència, no recordo haver tingut cap atac d’ira relacionat de manera explícita amb la mort del pare, ni cap depressió digna d’aquest nom atribuïble directament a la seva pèrdua. No he dit mai, parlant des del cor: «Estic trist perquè el pare és mort», o bé «Trobo a faltar molt el pare», o «La vida és una merda perquè el meu pare va morir massa d’hora». Però sí que he pensat, i no pas poques vegades, que em sento trist, o que trobo a faltar alguna cosa, o que la vida és una merda (a seques), sense saber-ne del tot el perquè. Segur que en tots els casos hi ha un reflex més o menys residual d’aquest episodi mai digerit.
Tot el mal o el bé que m’hagi fet la mort del pare ha passat de puntetes per la meva vida, amb el sigil dels lladres de guant blanc, que fan la seva malifeta sense despertar els amos de la casa que assalten i roben. I en part, és així com desitjava que fos. Indolor i discret. Molt Soler. I en canvi, suposo que si això ho llegís el meu pare no li faria ni punyetera gràcia. El mínim que pots esperar quan et mors és que els teus fills et plorin i et trobin a faltar.
Però la cosa ha anat així. I des del primer minut: quan van portar el cos mort a casa, la meva mare ens va fer entrar al seu dormitori perquè ens en poguéssim acomiadar. Recordo que vaig veure el cadàver, la cara sense expressió, i que em vaig quedar una estona allà palplantat, quiet com una estàtua, desitjant que aquella cerimònia tètrica acabés. La meva mare el va acaronar entre sanglots, i un amic íntim de la família li va dir: «Adeu, amic; no t’oblidaré mai.» A mi la sola idea de parlar-li em semblava terrorífica i ridícula, al mateix temps. Potser inquiet per la meva pròpia indolència, pendent de la reacció dels altres, el vaig mirar sense pestanyejar i vaig forçar-me a pensar: és el pare, és mort, no el veuràs mai més. Però eren paraules buides que el meu cap no assimilava; rebotaven com pilotes de ping-pong contra una paret de granit. Ja havia començat la negació.
Vaig negar el cadàver fins que va passar tant de temps que l’acceptació –tàcita, no exclamada en veu alta– ja no em podia destarotar. És una reacció molt masculina, segons els cànons: les dones planyen, els homes empassen. És el que es diu sempre, tot i que els rols de gènere –també en aquest aspecte– estan canviant ràpidament. Quan va morir la meva mare, de fet, el meu capteniment ja va ser ben diferent. Havíem estat molt units mentre hi va ser, en els meus primers trenta-tres anys de vida. La negació no hauria pogut funcionar, ni tan sols la desitjava. Vaig voler viure l’agonia i la mort en primera persona, vaig voler sentir-me trist, per fer-la present en la meva tristesa; vaig voler participar a tothom com em sentia. Però aleshores tenia trenta-tres anys, ja era una altra persona. El dol va ser explícit i l’acceptació, també. En relació amb el meu pare, el greuge comparatiu és evident.
Carme Guasch i Antònio Soler, la mare i el pare de Toni Soler.
El tumor
© Editorial Anagrama, SA, 2018
© Toni Soler Guasch, 2018
2
0
