Variació

Us oferim un poema inèdit d’Àlex Susanna –que formarà part del llibre «Filtracions»– i un text que n’explica l’origen. Una mateixa experiència en vers i en prosa. L’autor conclou que «sense capacitat d’escolta no hi ha música possible, ni poesia, ni diàleg amb l’altre».

Variació

En lloc de començar el nou any
sortint a caminar per la muntanya
fins retrobar el teu centre de gravetat,
has optat per tancar-te a casa
i escoltar les Variacions Goldberg:
durant l’hora escassa que duren
el món s’ha fet tot fonedís
i així les trenta variacions
s’han descabdellat sense interferències
fins a tornar a l’ària inicial,
el node primigeni d’on ha sortit tot
com propulsat per una geometria fractal.
I mentrestant, què diantre ha passat
que se t’ha endut tan lluny o tan endins?
No res i tot: sota l’escorça
d’aquesta trama matemàtica
feta de contrapunt i combinatòria,
la música ha sabut avançar
cada cop més torbadora i despietada,
explorant cada racó i esquitllant-se
per totes les escletxes que trobava,
alliberada de tota constricció
i recreant-se incessantment.
No saps si després d’haver-la escoltat
ja no seràs mai més el mateix
–això és el que un voldria creure–,
però sí que ben clares vegades
t’hauràs sentit tan ple d’alguna cosa.
Ara que ja no sabem escoltar
i som cada cop més sords per a les coses,
aquesta obra s’alça com un monument
que ens empeny a fer-ho un i altre cop.

Foto: MuseScore

Primers passos de l’any

Normalment el primer dia de l’any solc llevar-me abans que la resta de la família i me’n vaig a fer una passejada. Per a mi això significa un tomb d’un parell hores: temps suficient per impregnar-te del paisatge que t’embolcalla i començar l’any amb les piles ben recarregades. Temps per esvair els excessos etílics de la nit de cap d’any i refer unes articulacions sobtades i castigades pel ball. Però sobretot es tracta de retrobar-se, de recuperar en la mesura del possible el nostre centre de gravetat.

Enguany, però, després d’esmorzar he decidit fer cap al saló i escoltar les Variacions Goldberg: per què, no ho sé pas. Això és el que he tingut ganes de fer per començar l’any, i l’experiència no ha pogut ser més reconfortant: aquella hora escassa de música m’ha sumit en un estat de plenitud com feia temps que no sentia. La musical, però, és l’experiència estètica més difícil de verbalitzar: res del que puguem dir s’acosta al que acabem de sentir i això certament resulta frustrant. Però revelador: la música, certa música, vola molt per damunt de les nostres possibilitats expressives i intel·lectives.

Així doncs no serem mai capaços d’explicar-nos ni d’explicar-la, i en això rau la seva grandesa. La d’aquest art del temps que s’esmuny del nostre intel·lecte: en determinats moments, creiem sentir-la –gairebé palpar-la– de tan identificats o propers com ens hi sentim, però al moment de la veritat ens trobem del tot desvalguts per explicar-nos i explicar-la. Això és ben bé el que m’ha passat aquest matí. Quan s’ha acabat l’ària final he quedat tan encantat com mut. Tan conscient de la meva plenitud com incapaç de transmetre-la. Misteri de la música: no s’hi arriba amb paraules, però tanmateix creiem abastar-la. És que amb certs poemes o quadres no ens passa el mateix?

Aquesta és una obra aparentment menor: trenta variacions sobre un tema de trenta-dos compassos. I, amb tot, quin univers sonor no s’hi arriba a crear i a recrear! L’obra sembla pertànyer tant al creador com al seu intèrpret: tots dos es necessiten més que mai i per això la signen plegats. Ja des del principi és subjugant, i ho és per l’aparent senzillesa del seu tema inicial. Aquesta ària és el node a partir del qual l’obra s’anirà descabdellant de manera fractal, d’una banda mitjançant una prodigiosa combinatòria formal (de cànons, gigues, fugues, pastorals, barcaroles i quòdlibets), i de l’altra per efecte de la dialèctica entre la mà dreta i l’esquerra. L’art del contrapunt en el seu màxim desplegament.

De fet, les Variacions Goldberg responen a una estructura matemàtica –és una obra simètrica en ella mateixa, com certs temples–, però allò més desconcertant i torbador és justament l’efecte contrari que se’n desprèn: l’obra transpira emoció per tots els seus porus. Cadascuna d’elles és una cèl·lula autònoma i alhora forma part d’un tot que les relliga i projecta en espiral. Goso definir aquest monument d’unes quantes maneres amb la il.lusió que siguin complementàries: una meditació sobre el procés creatiu, un tractat d’amor, la quintaessència del poder redemptor de la música. Quan després de la trentena variació l’obra reprèn l’ària inicial da capo sabem que ja no serem mai més els mateixos (ho creiem, si més no). Escoltar és una de les nostres facultats més preuades i potser la que està més amenaçada. Si deixem d’escoltar, què serà de nosaltres? Sense capacitat d’escolta no hi ha música possible, ni poesia, ni diàleg amb l’altre. Una gran lliçó per començar l’any.