Marian Vayreda va néixer a Olot el 14 d’octubre de 1853, ara fa 162 anys. El recordem amb un fragment d’un dels seus llibres.

Foto: jqmj


El dia 20 de desembre del 65, l’hostal de la Valenta estava ple de gom a gom. A la caiguda de la tarda es trobaven allí reunits tots els traginers que fan la carrera d’Olot a Girona i viceversa i que, havent sortit de bon matí de Banyoles amb la intenció de fer nit a Olot, veien amb desesperació fallides les seves esperances de poder concórrer al mercat de Nadal que es celebrava l’endemà i, per tant, de poder adinerar les seves mercaderies, consistents en ametlles, bacallà, garrofes, arròs, etc., i adquirir a bons preus els articles de la comarca que en dit mercat abunden. Una espessa capa de neu cobria els camps i blanquejava tots els plans i muntanyes comarcanes, però no era pas això el que trencava les ales a tots aquells homes, el que més i el que menys colrats per tots els vents i fets a totes les intempèries. El que els feia desenganxar els animals i deixar els carros afilerats a la dreta de la carretera, el que els feia donar per acabada la jornada de quatre hores abans d’arribar a terme, i el que omplia de goig l’hostalera que veia caure del cel als seus calaixos uns borrallons de neu, si no tan blancs i tan nets com els de fora almenys demés bon so per a ella, era una forta ratxada de tramuntana que, baixant emmetzinada de les collades dels Pirineus i trobant la neu a mig fondre per unes quantes bufades de vent de ponent i el jaç de la carretera fet un mar de pastetes. en un sant moment ho tornà tot dur com una penya i convertí la carretera en una llisera de glaç que hi havia pena de la vida de transitar-hi.

Així, doncs, els transeünts, bèsties i persones, atrapats in fraganti per aquell sobtat canvi de temperatura, no tenien més recurs que fer dret a casa seva qui la tenia a prop, i qui no, era prou feliç si podia arrambar-se a un hostal gran i confortable com el de la Valenta, on sabia que, pagant, trobaria bona palla i bona grana per als animals, i per a ell bon pa i bon vi, amén d’una llonza que, fos del que fos, l’hostalera li cobraria com de porc, la qual cosa ja basta per a tranquil·litzar la consciència.

No cal pas dir que l’hostal era un mercat de Calaf. Els crits de les bèsties es confonien amb les veus de les persones, no essent de vegades pas fàcil distingir el renill esquerdat d’un matxo que defensava a coces la seva ració, del renec cargolat i lleig de l’encarregat de posar-hi la pau a cops d’estaca. Els catalans, en general, tenim guanyada fama de malparlats, però entre la gent de carreteres i tragí, gent més acostumada a tractar amb bèsties que amb persones i bestialitzada ella mateixa, entre moltes altres causes per la vida estranya i desordenada que porten, aquesta fama és un títol a què tots aspiren com si fos el segell del gremi. Parlant amb un de l’ofici d’un cofrare seu, recordo que em deia un dia: Com vol que faci mai carrera si en la seva vida ha sabut dir un renec ben dit? I, fent-li notar al mateix el que m’estranyava que considerés necessàries les males paraules per a fer fortuna en la seva carrera, afegí com a argument concloent: Desenganyi’s: les bèsties són com les persones; si se’ls parla amb política, no el sentiran mai; sols a força de renecs i garrotada seca els traurà a vores. Això bastarà per a donar idea del que és aquesta gent, i cal afegir que aquest a qui em refereixo pertanyia al més decent de l’ofici.

Com deia, doncs, el xivarri ja gros anava augmentant per moments a mesura que els traginers sorpresos per la glaçada, després de deixar els carros ben tapats i aconduïts els respectius animals en les espaioses quadres, s’anaven arrambant a la cuina situada a la planta baixa, i en la llar de la qual cremava un foc com un infern.

Renunciem a reproduir, amb tota la seva vivesa, les converses que, tot assecant-se les espardenyes i els baixos dels pantalons i tot cargolant cigarretes, entaulaven aquells pobres llàtzers, contrariats i fins perjudicats en els seus interessos per una causa imprevista encara que molt natural. Com se suposa, no es parlava d’altra cosa que del temporal i mentre uns, dotats d’aquest geni resignat i sofert que caracteritza el treballador de bona mena, procuraven tirar-se a l’esquena aquell contratemps, trobant-hi encara motiu per ficar-ho alguna xiulada i esclafir-hi alguna rialla, altres, més malavinguts amb la seva sort, no feien sinó posar en renou Déu i els sants. Com si la glaçada fos sols efecte d’un complot celestial armat a propòsit per aturar-los d’anar a Olot, renegaven i s’embrutien el que menys en els esclops de sant Pere o amb el gall de la Passió.

—Reïra de Déu!—deia un que almenys feia nou pams de llarg–, que no m’hagués jo trencat les cames quan vaig tenir pensament de carregar el carro, que més em valdria que no trobar-me aquí; mala negada féssim…

—Te’n podries haver trencat dos pams, i encara te’n quedarien de sobres per molestar-me a mi amb les teves pernades —respongué un de tot vellerós que, mastegant la pipota, semblava que es volgués ficar els tions a la butxaca, tant era el que els regirava en tots sentits.

Un de petit i gras, badallant des d’un racó, afegí: —Jo voldria que durés vuit dies, que els aprofitaria per fer-me un tip de dormir.

—Maleïda sigui la teva son—digué el llarg entre renec i renec—; el que a mi em sembla és que ballarem de gana com la Valenta no ens faci una fermança.

—Tu rai —torna el vell de la pipa—; com que portes el carro carregat de bacallà, te’n pots riure. Jo, pobre de mi, que carregat de plats i olles no tinc un maleït gra d’all per a posar-hi!

—Sempre me l’he temuda—deia un de tot macilent al moment d’asseure’s i atiar les estelles que el vell acabava de deixar–. Basta que jo agafi el camí d’Olot perquè surti una pesta o altra, maleïda sigui la terra i la … Bé podrien caure llamps de punta que se’ns enduguessin d’una vegada.

—Que se’ns enduguessin a l’infern —afegí el bestiassa del llarg—; així com així no fem més que treballar pel dimoni…

—Ave Maria Puríssima! —digué la criada que en aquell moment destapava l’olla i sentí la imprecació i la cua que l’acompanyà.

—No t’espantis, noia, que de millors en sentiràs—digué el vell—; que ja em sembla que sento el Renegat que ve tot resant el rosari.

De “La fi del renegat”, dins del llibre L’afusellat i altres contes.

Pel·lícula basada en la novel·la «La punyalada»:

Nou comentari

El piano

Comparteix

Last Dance

It's my last chance/ For romance tonight
Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

La Gymnopédie de Satie

Escoltem una de les peces més conegudes del compositor francès
Comparteix

Tantes coses a fer

La vida és el que et passa/ mentre fas plans per tenir-ho tot lligat

Passadís

Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari
Comparteix

El silenci dibuixat

14 dibuixos plens de força, misteri i profunditat

Comparteix