La veu pública de les dones és i ha estat des de sempre una veu silenciada. En parla la catedràtica Mary Beard (Much Wenlock, Anglaterra, 1955) a la primera de les dues conferències breus recopilades en el llibre La veu i el poder de les dones, publicat per Arcàdia. En destaquem 14 fragments.
1. Just allà on comença a haver-hi proves escrites de la cultura occidental, les veus de les dones no se senten a l’esfera pública. Encara més, tal com ho expressa Homer a l’Odissea, per a un home una part integral de fer-se adult és aprendre a controlar les expressions en públic de les femelles de l’espècie i a silenciar-les.
2. No es pot negar que “misogínia” és una manera de descriure el que passa. (Si vas, com jo, a un programa de debat a la televisió i després reps una carretada de tuits comparant els teus genitals amb diverses verdures podrides i desagradables, costa trobar una paraula més adient.) Però si volem entendre el fet que les dones, fins i tot quan no se les silencia, encara han de pagar un preu molt alt per fer-se sentir, i també volem fer-hi alguna cosa, hem d’admetre que tot plegat és una mica més complicat del que sembla i que té un rerefons que es remunta a fa molt de temps.
3. Tinc la sensació que molts aspectes d’aquest conjunt tradicional d’opinions que diuen que en general les dones no serveixen per parlar en públic encara són presents en les nostres assumpcions sobre la veu femenina en públic, i en la incomoditat que ens causa.
4. Fixem-nos en les paraules que encara fem servir per descriure el so de la parla femenina, que no s’allunyen gaire del que escrivia Henry James o pontificaven els romans. Quan exposen públicament una situació, quan lluiten per la seva parcel·la, quan fan sentir la seva veu, ¿com es diu que sonen les dones? Són “estridents”, “somiquen” i “ploriquegen”.
5. Encara es dona el cas que quan els oients senten una veu femenina, no senten una veu que connoti autoritat; o més aviat no han après a sentir l’autoritat que té, no hi senten mythos.
6. I no és només la veu: s’ho poden afegir les cares arrugades o colrades que indiquen maduresa i saviesa en el cas d’un home, però “és massa vella per a mi” en el cas d’una dona.
7. Tenim aquestes actituds, assumpcions i prejudicis molt interioritzats: no estan gravats al cervell (no hi ha cap motiu neurològic per sentir que les veus greus tenen més autoritat que les agudes) però sí en la nostra cultura, en el llenguatge i en milers d’anys d’història.
8. Hi ha molts més homes que dones perpetrant coses d’aquestes [insults i atacs des de Twitter], i ataquen les dones molt més del que ataquen els homes. Com més m’he fixat en totes les amenaces i els insults que reben darrerament les dones, més m’he adonat que encaixen en els vells esquemes dels quals he estat parlant.
9. Si ets una dona, tant és l’opinió que expressis, si goses entrar en un territori tradicionalment masculí, els insults arriben igualment.
10. Irònicament, la solució que amb tota la bona intenció es recomana sovint quan les dones reben aquesta mena d’atacs resulta que porta exactament al resultat que volen els agressors: és a dir, al seu silenci. “No desafiïs públicament els que t’insulten. No els dediquis gens d’atenció, això és el que voldrien. Tu no diguis res”, et diuen, cosa que ve a ser com deixar que els pinxos de l’escola ocupin tot el pati sense que ningú protesti ni els digui res.
11. Si hi ha una cosa que sabem que uneix les dones de tots els entorns, de tots els colors polítics, en tota mena de sectors i professions, és la típica experiència de la intervenció fracassada; estàs en una reunió, fas una aportació, hi ha un breu silenci i després d’uns quants segons incòmodes un home o altre reprèn el fil just allà on ho havia deixat: “El que deia és que…”. És ben bé com si no haguessis obert la boca.
12. Les que se’n surten i aconsegueixen fer sentir la seva veu molt sovint segueixen una versió o altra de la via “andrògina”, i imiten conscientment aspectes de la retòrica masculina.
13. Fer que les dones fingeixin que són homes pot ser un pedaç per salvar la situació, però no va al cor del problema.
14. En lloc d’empènyer les dones a classes de veu per aconseguir un bonic to greu, rogallós i totalment artificial, hauríem de pensar més en les esquerdes i les fractures que hi ha a sota del discurs masculí dominant.
La veu i el poder de les dones. Dues conferències
© Mary Beard
© Anna Llisterri, per la traducció
© Arcàdia Editorial, 2017
Pots comprar La veu i el poder de les dones. Dues conferències a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
1
5
