Viatge a Mart, un altre món possible

Un viatge a Mart sota una única premissa: reflexionar sobre els conceptes de futur i de viatge. Els tripulants són deu creadors, activistes i pensadors i deu joves migrats, extutelats i tutelats. Organitzats en missions (dos creadors i dos joves en cadascuna), i a partir de l’exposició del CCCB Mart. El mirall vermell, van començar a teixir paraules per bastir un vocabulari per al futur que ens ajudi a revisar el nostre present. Casa, recepta, mudança, linver, ara.

Viatge a Mart. Relat coral per a un altre món possible és un projecte d’Edicions Poncianes, el CCCB, La Sullivan i Punt de Referència, el resultat de tot aquest procés, un recull que intenta narrar l’experiència viscuda, els dies compartits i els dubtes acumulats en uns quaderns de bitàcola en què els seus autors reflexionen sobre la migració, els vincles personals i la transformació. Un recull heterogeni i molt humà del qual us oferim un tast, el primer dia de la missió Linver narrat pel sociòleg i activista trans Miquel Missé (Barcelona, 1986).

Viatge a Mart es presentarà el dissabte 19 de febrer (18:30 h) al CCCB en una conversa recital on participaran tots els autors: David Fernàndez, Míriam Hatibi, Blanca Llum Vidal, Miquel Missé, Mohamad Bitari, Blanca Haddad, Lucía Serra, Denise Duncan, Adriano Galante. Martí Sales, Youssef Amelal, Aya Zuidi, Youssef Aboud, Ismail El Hachlaf, Youssef Ben Iazza, Manal Zardouk, Omar Oudaay, Mamadou Tafsir Diallo, Mohamed el-Qadiry i Alpha Omar Diallo. A més, també comptarà amb la presència de Laura Sangrà, Daura Mangara, Alaaddine Azzouzi, Andrés García Berrio, Hanan Midan i Safia El Aaddam.

Linver. Quadern dia 1

Finalment ens hem trobat. Els quatre. Dic finalment perquè el nostre enlairament a Mart ha estat suspès dues vegades. La primera raó, perquè el nostre quart tripulant havia trobat feina i ens en vam alegrar. La segona raó, perquè la nostra nova quarta tripulant estava confinada, i ens va entristir. Sobretot pel cop de realitat que suposa que et recordin que ni tan sols una escapada a Mart està exempta de l’infern pandèmic.

Per tant, durant un mes he estat imaginant aquesta trobada. Imaginant mil escenaris possibles. Fent mil projeccions possibles. Amb mil preguntes possibles. Bàsicament, tot el que no has de fer abans d’una cita important. Realment, només els preparatoris del viatge estan sent ja una gran lliçó. Un mirall. Totes les coses que em passen pel cap quan penso en aquestes dues persones amb qui la Míriam, la segona tripulant, i jo hem de crear una paraula, són coses que diuen més de mi que d’elles.

El tercer tripulant ja el coneixia, és el Youssef, vam compartir dues hores a la primera trobada del projecte al CCCB. I de la trobada me’n vaig endur la seva mirada brillant, l’afició pel Paris Saint Germain, l’escola d’electricista, els bons records del centre de Valls, la prioritat per les pel·lícules d’acció i un lloc de naixement que soc incapaç de lletrejar i, per tant, de memoritzar i googlejar posteriorment. Una conversa fugaç de màxim cinc minuts ajuntant-ne tots els fragments. Però, tot plegat, més que suficient per pensar-hi obsessivament durant setmanes i intentar omplir els buits. Em vaig adonar que volia saber molt més del Youssef. I que, en alguns moments, la vida del Youssef em servia per recordar-me que més enllà del meu pou particular hi havia el Youssef aquí, a una ciutat paral-lela, que altres vides eren possibles, que passaven més coses de les que les restriccions de l’infern pandèmic em deixaven veure. El Youssef em va fer sentir esperança.

La quarta tripulant no la coneixia. I durant dues setmanes només vaig tenir-ne quatre dades: Manal, noia, setze anys, viu en un centre. I durant setmanes he hagut de descobrir-me a mi mateix inventant-me la vida d’aquesta persona, lluitant contra els trolls que ens habiten, recordant-me que no podia imaginar-la, ni tenir-hi sentiments, perquè no la coneixia.

Segurament vaig fracassar i me’ls vaig imaginar. Els dos. Ara només em quedava el repte de deixar de banda les imaginacions perquè ells poguessin ser: aquest exercici tan bàsic i tan quotidià per a mi, en què passo bona part de la meva vida política i professional, explicant a la gent que sobre el gènere i la sexualitat de l’altre fem enormes projeccions i després arriba l’altre. Doncs tot això que he explicat mil i una vegades, i amb el que he conviscut tota la vida en pròpia pell, la caricaturització de la meva persona a partir d’un tret de la meva identitat, tot això, m’estava passant a mi. No crec que Mart m’ensenyi cap lliçó més important. Gairebé tot ha passat abans d’enlairar-nos. I alhora no ha passat res.

Finalment, ens hem trobat. Fa quaranta-vuit hores exactament.

El Youssef s’ha fet un pentinat diferent, la Manal estudia perruqueria. I tenen més coses en comú. Tenen una COSA en comú, no sabem quina cosa és, ni la Míriam ni jo. Quan arribem i els presentem, i ens adonem que ja es coneixien, es posen a riure i es fa un gran silenci. Òbviament, els preguntem de què es coneixen. És una cosa semblant a un secret amb dues versions. No ho sabem. No ho sabrem. Però ens ho imaginem. Aproximadament. Per si de cas, els pregunto si són enemics. Riuen. Diuen que no. I els dic que, llavors, tot anirà molt bé.

La Míriam juga amb un avantatge important: parla la seva llengua; bé, una de les seves llengües. Ja hi arribarem! A mi em fa feliç que ella tingui aquesta eina súper important ara mateix, perquè estem a punt de sortir cap a Mart i els detalls són la clau. I alhora penso que jo vull aprendre aquesta llengua que parlen, perquè segur que ens coneixeríem millor.

Marxem caminant fins al Pati de les Dones del CCCB i seiem a una taula, la taula d’un decorat o de no sé què que fa que estiguem en una gespa artificial al darrere d’una cinta de seguretat i tothom passi i ens miri com si fóssim figurants o part d’un atrezzo. Nosaltres a una banda i els i les ballarines més espectaculars de la ciutat a l’altra banda del pati.

Bàsicament, ens intentem conèixer. Però tot va lent, molt lent. En primer lloc perquè l’idioma és una frontera, i no és perquè ells no parlin moltes llengües, que les parlen. És perquè no en compartim cap a fons entre els quatre. En el fons, el que va perdut soc jo, que no entenc res de l’àrab que parlen, del darija (he après això del darija i, en fi… dona per molts símils amb l’experiència trans en versió llengua); però ells, en canvi, entenen amb major o menor dificultat el català, el castellà, el francès i l’anglès. El Youssef em diu que els berbers tenen més de quatre llengües i que ell també les parla una mica. No en tenia ni idea. El món compartit entre ells tres em sedueix: parlen del Marroc amb passió. Molt més seductors que la millor Lonely Planet, els sents parlar i definitivament hi vols anar.

També anem lents perquè ells són tímids i nosaltres impacients. Bé, jo soc impacient. La Míriam és, de fet, molt elegant. El Youssef, que ja ens coneix una mica, parla més; la Manal riu de vergonya i contesta poc. Però el poc que diu ja és suficient per imaginar-me-la millor. M’adono que tinc i tindré un problema, en aquest viatge. No és gravíssim, però no puc negar el més evident. Jo voldria saber més, jo voldria saber-ho tot, i ells, en canvi, fan un eslàlom perfecte entre els temes delicats. Amb perfecte vull dir perfecte. Tenen secrets. Ells ho saben, saben que ho sabem. I el mínim que puc fer és saber que sé que ho saben. I no fer com si res. El seu secret m’obsessiona: com heu arribat aquí? Com esteu? Què us ha passat? On són les vostres famílies? Què? Com? Quan? On? VALE MIQUEL! Eso es lo que te pasa! Jo estic angoixat perquè m’imagino històries terrorífiques en la seva trajectòria de vida. Les vull saber, com si saber-les canviés alguna cosa. Les vull saber perquè el que he vist a la tele fa por, i llavors els vull abraçar. Tot és una pel·lícula que m’he muntat i soc un esclau dels meus estereotips, soc un esclau de les notícies del migdia, de les campanyes publicitàries de les ONG… I llavors penso en Helena Maleno, que deia fa poc al Palau Macaya que estem com un llum de ganxo perquè hem de veure aquesta gent al mar ofegant-se per entendre que estan patint, necessitem la pornografia emocional per crear empatia. Ens cal saber i veure per entendre. Passa amb tot i em passa ara a mi.

El Youssef i la Manal són dos adolescents, no només les víctimes de no sé quina pel·lícula. Potser també, però no només. I jo soc responsable de col·locar-los a un lloc o a un altre en el meu cap.

La ronda de presentació i de preguntes que ens fem avança. Jo estic decebut, principalment per mi, que no en tinc prou amb les respostes i que voldria sotmetre’ls a preguntes com un mal periodista.

I llavors passa una cosa màgica, difícil, però la clau del misteri. Arriba el meu torn, m’he de presentar. I la consigna formulada és explicar les coses més importants de nosaltres, les coses que som, que serveixen millor per presentar-nos. I arriba el meu torn i de cop m’adono que si una cosa soc en aquesta societat per sobre de tot és trans. Soc trans al mòbil de molta gent (Miquel-Trans, literalment), soc un activista trans en totes les minibiografies de tots els programes de jornades i conferències en què participo. Ser trans és (pràcticament) la meva feina. I llavors… se’m fa evident que si fos honest, hauria d’explicar això, que soc trans. Com un detall més de la meva vida, tampoc exagerant-ne la importància. Però… no sé per quina pirueta de l’inconscient em salto aquest detall. Em fa vergonya perquè penso que la Míriam deu pensar que he oblidat un petit detall de la meva persona. Però és que no els vull dir ara això. És que no vull. M’adono també que no els ho vull dir amb mascareta. Ni portant-la jo, ni portant-la ells. No ho sabia, però acabo d’entendre que no es pot sortir de l’armari amb mascareta. En fraccions de segon valoro tots els pros i contres, tots els meus fantasmes: el Youssef ja no em veurà com un igual? La Manal tindrà un atac de riure? Si la mascareta em treu tot el passing perquè ho focalitza tot en la meva veu, que no és particularment masculina, ho acabaran descobrint? Se sentiran traïts quan ho descobreixin?

Total. No els ho he dit.

I llavors aquí arriba la màgia: tu, Miquel, també tens un secret. Ells tenen secrets, però tu també. I en aquest viatge a Mart ens donarem la llicència de, per uns dies, no ser allò que tothom pensa que som. Aquestes identitats que ens marquen tant i fagociten la resta del que som, les deixarem a la Terra. Ells no seran joves tutelats o ex-tutelats a Mart. Jo no seré trans a Mart.

Hem quedat demà. Plourà. No tenim pla B i per no tenir, no tenim ni escollida la paraula. Sort!