Bruce Chatwin va néixer a Sheffield el 13 del maig de 1940 i va morir a Niça el 18 de gener del 1989. Viatger i escriptor, a cada nou trajecte reivindicava la llibertat, la necessitat d’escapar de la multitud. No era estrany que fos enemic d’un turisme que considerava massa banal. Després de trepitjar amb els peus de la curiositat la Patagònia, i de compartir l’experiència en el que seria el seu primer llibre, es va convertir en una icona de la literatura de viatge. Redefinint-la, donant-li un gir. Així, seduït pel que descobria, seduïa qui el llegia. El recordem amb 14 reflexions que ens conviden a explorar.
Foto: Lord Snowdon
1. Hem d’aprendre a viure sense objectes. Com més objectes posseïm més ens hauríem d’espantar: tenen la capacitat de ficar-se dins de l’ànima i dir-li què ha de fer.
2. Moure’s és el millor remei per curar la melancolia.
3. Qui trepitja el desert descobreix dins seu una calma primitiva, que potser és el mateix que la pau de déu.
4. La veritable casa de l’home no és pas una casa, sinó la carretera. La vida és un viatge que s’ha de fer caminant.
5. Cal no perdre les ganes de caminar. Estar quiets ens emmalalteix.
6. Quan estava de viatge, perdre el passaport era l’última de les meves preocupacions, però perdre la llibreta hauria estat una catàstrofe.
7. Qui no viatja no coneix el valor dels homes.
8. El canvi és l’única cosa per la què val la pena viure. No asseguis mai la teva vida davant d’un escriptori.
9. El viatge no només amplia la ment: li dona forma.
10. Caminar és una virtut, fer turisme és un pecat mortal.
11. Per al nòmada, moure’s és una qüestió de moralitat.
12. Necessitem, com l’aire que respirem, la diversió, les distraccions, la fantasia, els canvis de modes, de menjar, d’amors i de paisatges.
13. Un s’evadeix sempre per tornar.
14. No tinc cap religió especial. El meu déu és el déu dels caminants. Si camines prou, probablement no te’n farà falta cap altre.
Foto: Jens Schott Knudsen
