L’escriptora Katherine Mansfield (pseudònim de Kathleen Beauchamp) va néixer a Wellington, Nova Zelanda, el 14 d’octubre del 1888 i va morir a Fontainebleu, França, el 9 de gener del 1923 víctima d’una tuberculosi. En llegim un conte del llibre La festa al jardí i altres contes, inclòs a Katherine Mansfield – Tots els contes (Proa), traduït per Marta Pera.
Foto: Clem Onojeghuo
Aquell matí, quan el senyor escriptor va obrir la porta del pis que la vella mama Parker netejava cada dijous, li va preguntar pel net. La mama Parker es va quedar plantada a l’estora de la porta, ja dins del petit rebedor, i va estirar el braç per ajudar el senyor a tancar la porta abans de contestar.
–Ahir el vam enterrar –va dir en veu baixa.
–Ai, Senyor! Quin greu que em sap –va dir el senyor escriptor, trasbalsat. Estava a mig esmorzar. Portava una bata esfilagarsada i un diari arrugat a la mà. Però se sentia incòmode. No podia pas tornar a la sala calenta sense dir-li alguna cosa –alguna cosa més. Llavors, com que aquella gent donava molta importància als funerals, va dir, en un to afable:
–Tant de bo el funeral hagi anat bé.
–Com vol dir, sinyor? –va dir la vella mama Parker amb veu rogallosa.
Pobrissona! Se la veia destrossada.
–Tant de bo el funeral hagi sigut un-un-èxit –va dir l’escriptor. La Mama Parker no va respondre. Va acotar el cap i va anar ranquejant cap a la cuina, amb la vella senalla del peix on portava les coses de la neteja, un davantal i unes sabatilles. El senyor escriptor va alçar les celles i va anar a acabar-se l’esmorzar.
–Desolada, deu estar –va dir en veu alta, posant-se una mica de melmelada de taronja.
La mama Parker va estirar dues agulles del barret i el va penjar darrere de la porta. Es va descordar la jaqueta atrotinada i també la va penjar. Es va lligar el davantal i es va asseure per treure’s les botes. Treure’s les botes, o posar-se-les, era un turment, però ja feia anys que durava, aquell turment. De fet, estava tan acostumada a aquell dolor, que ja tenia la cara contreta i retorçada en una ganyota per a aquell dolor lacerant abans de ni tan sols haver-se’n desfet els cordons. Un cop tot allò va haver passat, es va repenjar al respatller amb un sospir i es va fregar suaument els genolls.
–Iaia! Iaia! –El seu net se li va enfilar a la falda amb les botes de botons posades. Acabava de tornar de jugar al carrer.
–Mira com has deixat les faldilles de la iaia! Dolent!
Però el nen li va envoltar el coll amb els braços i li va fregar les galtes amb les seves.
–Dona’m un penic, iaia! –la volia persuadir.
–Fora, pillet. La iaia no en té, de penics.
–Que sí que en tens!
–Que no!
–Que sí! Dona-me’n un!
I ja tornava a furgar-se la butxaca per treure’n el vell i rebregat moneder de pell negra.
–I tu que li faràs, a la iaia?
El nen va fer una rialleta vergonyosa i la va abraçar més fort. Ella li va sentir la parpella tremolosa a la galta.
–No tinc re –va murmurar el nen.
La dona es va aixecar d’un bot, va agafar la caldera de ferro dels fogons i la va portar a la pica. Li semblava que el soroll de l’aigua martellejant a la caldera li esmorteïa el dolor. També va omplir la galleda, i el gibrell de rentar els plats.
Faria falta tot un llibre per descriure l’estat d’aquella cuina. Durant la setmana el senyor escriptor “s’espavilava sol”. És a dir, buidava les fulles de te de tant en tant en un pot de melmelada que guardaven especialment per a allò, i si es quedava sense forquilles netes n’eixugava un parell amb el drap de cuina. Ben mirat, el seu “sistema” era ben senzill, com explicava als seus amics, i no entenia per què la gent es complicava tant la vida amb la neteja de la casa.
–Ho embrutes tot, et ve una dona un cop a la setmana a fer neteja, i ja està.
El cas és que aquella cuina semblava un cubell de la brossa gegant. Fins i tot a terra hi havia una escampada d’engrunes de les torrades, sobres, burilles. Però la mama Parker no li tenia rancúnia. Li feia llàstima aquell pobre jove perquè no tenia ningú que el cuidés. Per la finestra sutjosa es veia una gran extensió de cel trist, i quan hi havia núvols semblaven núvols vells, gastats, amb les vores desfilades, foradats i amb taques fosques com de te.
Mentre s’escalfava l’aigua, la mama Parker va començar a escombrar el terra. “Sí,” pensava bo i fent cops d’escombra, “entre una cosa i l’altra, Déu n’hi do. He tingut una vida difícil.”
Fins i tot ho deien els veïns, això, d’ella. Més d’una vegada quan tornava ranquejant cap a casa amb la senalla del peix, els ho havia sentit dir, en una cantonada o repenjats a les baranes: “Ha tingut un vida ben dura, la mama Parker”. I era tan cert, que no n’estava pas gens orgullosa. Era com dir que vivia al número 27, a la part de darrere de tot del soterrani. Quina vida tan dura!
A setze anys havia marxat de Stratford per anar a fer de minyona a Londres. Sí, havia nascut a Stratford on Avon. Shakespeare, diu? No, senyor, tothom li feia aquesta mateixa pregunta. Però no l’havia sentit mai, aquell nom, fins que no el va veure als teatres.
De Stratford no en quedava res més que “al vespre, a la vora del foc, vèiem les estrelles pel forat de la xemeneia”, i “la mare sempre tenia una bona penca de cansalada penjada al sostre”. I hi havia una cosa –una mena d’arbust— a la porta, que feia molt bona olor. Però el record de l’arbust era molt vague. Només hi havia pensat un parell de vegades, a l’hospital, quan l’hi havien ingressada.
Quina casa tan espantosa…, la primera. No la deixaven sortir al carrer. No podia pujar a dalt, si no era per les pregàries del matí i del vespre. Dormia en un celler. I la cuinera era molt cruel. Li prenia les cartes de casa abans que les hagués llegides, i les llençava al foc perquè deia que la feien estar a la lluna… I els escarbats! Oi que semblava mentida? Fins que no va arribar a Londres, no havia vist mai un escarbat negre. Amb això la mama sempre feia una rialleta, perquè… mira que no haver vist mai un escarbat negre! Conxo! Era com dir que no t’havies vist mai els peus!
Quan aquella família es va acabar, va anar a fer d’ajudanta a casa d’un metge, i al cap de dos anys de treballar-hi de sol a sol, es va casar amb el seu marit. Era Forner.
–Forner, senyora Parker! –li deia el senyor escriptor. Perquè de tant en tant deixava els llibres i parava l’orella, si més no, a aquella obra titulada Vida.
–Deu ser ben maco, estar casada amb un Forner!
La senyora Parker no ho veia tan clar.
–Quin ofici tan net! –deia l’escriptor.
La senyora Parker no n’estava gaire convençuda.
–I no li agradava, despatxar les barres de pa calent als clients?
–És que sap –deia la senyora Parker–, no hi era pas gaire, jo, a dalt a la botiga. Teníem tretze criatures i en vam enterrar set. Si no era a l’hospital, era a la clínica, com qui diu!
–Me’n faig el càrrec, senyora Parker! –deia el senyor escriptor, esgarrifat, tornant a agafar la ploma.
Sí, se n’havien mort set, i quan els altres sis encara eren petits, el seu marit va caure malalt de tuberculosi. La farina se li havia ficat als pulmons, li va explicar el metge en aquell moment… El seu marit es va incorporar, al llit, amb la camisa aixecada fins al cap, i el dit del metge li va dibuixar un cercle a l’esquena.
–Si ara obríssim aquest tros de pell com si fos una porta, senyora Parker –li va dir el metge–, li veuria els pulmons atapeïts de pols blanca. Respiri, bon home! –I la senyora Parker no va saber mai del cert si havia vist de debò o si s’havia imaginat que de la boca del seu pobre home mig mort sortia una gran fumarada de pols blanca.
Quina feina, pujar aquelles sis criatures i sortir-ne sencera! Havia sigut horrorós. Més endavant, quan començaven a anar a escola, la germana del seu marit va anar a estar-se amb ells per donar-li un cop de mà, però quan no feia ni dos mesos que hi era, va caure per l’escala i es va trencar l’espinada. I durant cinc anys la mama Parker es va haver de cuidar d’una altra criatura. I apa que no era ploramiques, aquesta! La petita Maudie va anar pel mal camí i es va emportar la seva germana Alice; els dos nois van enmigrar, i el petit Jim va anar a fer de soldat a l’Índia, i l’Ethel, la petita, es va casar amb un cambreret que era un pelacanyes i que es va morir d’úlceres el mateix any que va néixer en Lennie. I ara el pobrissó Lennie –el meu net.
Va rentar i eixugar les piles de tasses i plats bruts. Va netejar els ganivets negres com el sutge amb un tros de patata i els va repassar amb un suro. Va fregar la taula, i també el bufet i la pica plena de cues de sardina surant…
No havia estat mai un nen fort, ja des del començament. Era d’aquells nens bufons que la gent pren per una nena. Tenia rínxols rossos i platejats, ulls blaus i una pigueta com un diamant al costat del nas. La feina que havien tingut, ella i l’Ethel, per pujar aquella criatura! Havien provat tota mena de coses que trobaven als diaris! Cada diumenge al matí l’Ethel llegia en veu alta mentre la mama Parker rentava la roba.
“Benvolgut senyor, Només unes ralles per dir-li que la meva petita Myrtil, que la donàvem per morta, després de quatre biburons… ha guanyat 8 lliures en 9 setmanes, i encara s’està engreixant.”
I llavors agafaven l’ouera plena de tinta del bufet i escrivien la carta, i l’endemà al matí, de camí cap a la feina, la mama Parker comprava un segell. Però no va servir de res. No hi havia manera que el petit Lennie s’engreixés. Ni tan sols agafava una mica de color quan anaven al cementiri; amb les sotragades de l’autobús tampoc no se li obria la gana.
Així i tot, des del primer dia va ser la nineta dels ulls de la iaia…
–De qui ets, tu? –li deia la vella mama Parker, redreçant l’esquena després de ventar el fogó i anant cap a la finestra sutjosa. I una veueta, tan càlida, tan íntima que la feia sufocar –com si la tingués al pit, sota el cor— deia, rient: “Soc de la iaia!”
En aquell moment es van sentir passos, i va comparèixer el senyor escriptor, mudat per sortir.
–Ah, senyora Parker, surto.
–Molt bé, senyor.
–Trobarà mitja corona a la safata del tinter.
–Gràcies, senyor.
–I per cert, senyora Parker –va dir el senyor escriptor tot seguit–, no va llençar pas cacau, l’ultima vegada que va venir, oi?
–No, senyor.
–Que estrany. Hauria jurat que vaig deixar una cullereta plena de cacau a la pica. –Es va interrompre. Va dir, amb suavitat, però amb fermesa–: Quan llença coses sempre m’ho diu, oi, senyora Parker? –I se’n va anar, molt satisfet, convençut, de fet, que havia demostrat a la senyora Parker que sota de la seva despreocupació aparent estava tan alerta dels detalls com una dona.
Es va sentir un cop de porta. Ella va anar cap al dormitori, carregada de draps i raspalls. Però quan es va posar a fer el llit, allisant-ne els llençols, entaforant-ne les vores sota el matalàs, picant, el record del petit Lennie era insuportable. Per què havia hagut de patir tant? Vet aquí el que no podia entendre. Per què un angelet com ell havia hagut de lluitar tant per poder respirar? No tenia cap sentit, fer patir una criatura d’aquella manera.
De la petita caixa del pit d’en Lennie arribava una mena de so com si bullís alguna cosa. Tenia un grumoll d’alguna cosa bombollejant dins el pit que no podia treure de cap manera. Quan tossia li començava a suar el cap, se li inflaven els ulls, li tremolaven les mans, i aquell grumollot bombollejava com pilotes de patata fregides a la paella. Però el més terrible de tot era que quan no tossia, en Lennie es repenjava al coixí i no deia res, ni contestava, ni tan sols donava senyal d’haver sentit res. Només feia cara d’enfadat.
–No és pas culpa de la iaia, això, reiet meu –deia la vella mama Parker, tirant-li enrere els cabells humits perquè no li tapessin les petites orelles vermelles. Però en Lennie feia un gest brusc del cap per apartar-se’n. Semblava molt enfadat amb ella –i molt solemne. Tombava el cap i la mirava de reüll, com si no s’ho pogués creure, que la iaia li fes allò.
Però finalment… La mama Parker va tapar els llençols amb el cobrellit. No, no hi podia pensar. Era massa gros, allò –havia hagut de suportar massa coses, a la vida. Fins ara havia aguantat, s’havia mantingut sencera i ningú no l’havia vista plorar mai. Ningú. Mai. Ni tan sols els seus fills, no havien vist defallir la mama. Sempre amb el cap alt, ella. Però això d’ara! En Lennie mort…, què li quedava? Res. En Lennie era tot el que ella tenia a la vida, i ara se li havien emportat. Per què m’ha hagut de passar a mi, tot això?, es preguntava. “Què he fet, jo?”, va dir la vella mama Parker–. “Què he fet, jo?”
Quan pronunciava aquestes paraules va deixar caure el raspall. Es va trobar de nou a la cuina. Se sentia tan terriblement desgraciada que es va calar el barret amb les agulles, es va posar la jaqueta i va sortir del pis com una somnàmbula. No sabia què feia. Estava tan estabornida per l’horror del que li havia passat que se n’anava –a on fos, com si fugint se’n pogués escapar…
Al carrer feia fred. Bufava un vent glacial. La gent passava com una alenada, corrent; els homes caminaven com estisores, les dones trepitjaven el terra com gats. I ningú no en sabia res –tant se li’n donava, a tothom. Encara que defallís, encara que, finalment, després de tants anys, es posés a plorar, segurament es trobaria sola i sense sortida.
Però amb la idea de plorar va ser com si el petit Lennie saltés a coll de la iaia. Ai, sí, això és el que vol fer, la iaia, colominet. La iaia vol plorar. Si ara pogués plorar, plorar una bona estona, plorar per tot, començant per la primera casa i la cuinera cruel, i seguint pel metge, i després per les seves set criatures, i per la mort del marit, i per quan els fills la van deixar, i per tots els anys de desgràcies que van portar a la mort d’en Lennie. Però per fer una bona plorada per totes aquelles coses necessitaria molt de temps. De tota manera, havia arribat l’hora. Ho havia de fer. No ho podia ajornar més; no podia esperar més… On podia anar?
“Ha tingut una vida molt dura, la mama Parker.”
I tant, ja ho podeu ben dir! Li va començar a tremolar la barbeta; no podia perdre més temps. Però on? On?
No podia anar a casa. Hi havia l’Ethel. L’Ethel s’espantaria molt. No es podia pas asseure a qualsevol banc; la gent s’acostaria a fer-li preguntes. No podia tornar al pis del senyor escriptor; no tenia dret a plorar a casa dels altres. Si s’asseia en unes escales hi aniria la policia a dir-li alguna cosa.
Ai, Senyor, ¿no hi havia enlloc on es pogués amagar tota sola i estar-s’hi tanta estona com volgués, sense molestar ningú, i sense ningú que es preocupés per ella? No hi havia ni un sol lloc al món on pogués plorar a cor què vols… per fi?
La mama Parker estava plantada al carrer, mirant a un costat i a l’altre. El vent glacial li va inflar el davantal com una pilota. Va començar a ploure. No hi havia enlloc.
* Del llibre La festa al jardí i altres contes de Katherine Mansfield, traducció de Marta Pera Cucurell, inclòs a Katherine Mansfield – Tots els contes, Proa, 2018
Tots els contes
© del text: Katherine Mansfield
© de la traducció d’En una pensió alemanya: Anna Llisterri, 2017.
© de la traducció de Felicitat i altres contes i La festa al jardí i altres contes: Marta Pera, 2017.
© de la traducció d’Un niu de tórtores i altres contes i Una mica infantil i altres contes: Pep Julià, 2017.
© de la nota inicial sobre Katherine Mansfield: Jordi Cornudella, 2017.
© d’aquesta edició: Raval Edicions SLU, Proa, 2018.
1
0
