La vida de les paraules

Per què no teníem fins ara cap llibre d'Annie Dillard traduït al català?

L’escriptora Annie Dillard. Foto: Phyllis Rose



“Escriure és difícil”, deia Mercè Rodoreda. Per a Annie Dillard, “la vida de les paraules és un martell. Piques contra les parets de casa teva”. Ho escriu a Viure escrivint, un assaig literari breu i bellíssim publicat per L’Altra Editorial i que suposa la primera obra de l’escriptora nord-americana editada en català. Viure escrivint, escrit als anys vuitanta del segle passat, és una guia universal i alhora íntima i personalíssima sobre la vida de l’escriptora i l’ofici d’escriure.
 
Escriure –per si algú encara en dubtava– exigeix concentració, mètode i capacitat. I Dillard ho sap. Per això, de nou amb el to autobiogràfic i reflexiu que la caracteritza, en aquest elogi de la literatura que és Viure escrivint, torna a dur l’anècdota a la categoria d’universal, i ho fa sense allunyar-se dels seus referents vitals: la natura, la prosa assagística reflexiva i la soledat de l’escriptura. Tot això en un text sincer, poètic, erudit en la mesura justa i sorprenent, on superposa, a manera de capes, els dubtes, les dificultats i els interrogants que presenta l’ofici d’escriure, tot a través de l’ús de metàfores i imatges de la quotidianitat.
 
Vaig escoltar el nom d’Annie Dillard per primera vegada fa uns anys al voltant d’una foguera nocturna a la vora del riu Pecos, a Nou Mèxic. Austin –professor de literatura a Santa Fe i amic de l’amfitriona d’aquella bonica festa al camp me’n va parlar. En una nit en què jo fugia d’una asfíxia particular, vaig descobrir una guspira especial, una escriptora que m’ha proporcionat grans moments de goig, m’ha ensenyat molt i m’ha descobert secrets sobre l’ofici i el desfici que és escriure.
 
Encara contemplo el foc d’aquella nit en la memòria i recordo que vam parlar durant més de dues hores sobre la recerca de la identitat en la literatura, els entrebancs del procés creatiu, la cultura en la societat nord-americana i, en especial, sobre la natura i els paisatges dels Estats Units. Jo li vaig confessar a Austin el meu deler per les novel·les de Barbara Kingsolver, una novel·lista nord-americana, biòloga de formació, que ha fet de la natura la protagonista de les seues novel·les com a metàfora de lluita i superació. Ell em va preguntar si havia llegit mai Annie Dillard. No, no la coneixia, li vaig dir. Llavors em va parlar del llibre autobiogràfic de Dillard, An American Childhood (1987) –unes memòries d’infantesa magnífiques– i em va dir que poques autores havien tractat la natura amb la minuciositat, la delicadesa i la bellesa amb què ella ho havia fet. Amb el temps vaig comprovar que tenia molta raó.
 
Annie Dillard (Pittsburgh, Pennsilvània, 1945) va estudiar literatura i va escriure la seua tesi doctoral sobre la figura del poeta i filòsof americà Henry David Thoreau i la funció metafòrica de la llacuna de Walden. Jove i brillant, el 1975, abans de complir els trenta anys, havia rebut el premi Pulitzer d’assaig pel seu llibre Una temporada a Tinker Creek, el dietari espiritual escrit en contacte directe amb l’escenari natural del títol. El 1982 va publicar Teaching a Stone to Talk (disponible en traducció castellana en Errata Naturae, Enseñar a hablar a una piedra, 2017), un llibre de catorze assaigs narratius i viatges curts que recull assaigs com ara Life on the Rocks: The Galapagos, amb què va guanyar el premi del New York Women’s Press Club i Total Eclipse, triat com un dels millors assaigs nord-americans del segle XX (2000). 
 
Dillard –que el 2015 va rebre de mans del president Barack Obama la Medalla de les Arts i les Humanitats, el màxim guardó cultural del seu país– és allò que diem una escriptora total, autora de diversos assaigs, dues novel·les, poesia, llibres de crítica literària i, com deia adés, d’un dels llibres de memòries més llegit i bonic que ha donat la literatura nord-americana de les darreres dècades del segle XX, An American Childhood.

En l’obra de Dillard hi ha tres constants: els referents autobiogràfics i memorialistes, l’observació de la natura –vista sovint com a pont i metàfora per a explicar els comportaments humans– i l’ofici d’escriure: tot allò que envolta la vida d’una escriptora, el procés creatiu i com viure escrivint. Tots aquests aspectes conflueixen en Viure escrivint, obra que ens arriba amb la traducció polida i reeixida d’Alba Dedeu, i amb un pròleg ben engrescador i personal, a càrrec Vicenç Pagès Jordà. 
 
Per què no teníem fins ara cap llibre d’Annie Dillard traduït al català? Desconec les raons, i trobar-hi una resposta em seria complicat. Tampoc és aquest el propòsit de l’article. Ara bé, i vist que L’Altra Editorial s’ha decidit a trencar el gel, aprofitaré l’ocasió per celebrar el bon gust i encert dels editors. Impecablement editat, amb una coberta d’un verd suau –el verd que ha envoltat aquesta escriptora des de la infantesa i que està tan present en la seua literatura–, aquest llibre és una petita joia per diverses raons.
 
D’una banda pel to narratiu amb què juga, tothora al voltant de la passió, l’amor absolut cap a l’ofici d’escriure, i de l’altra, per la subtilesa i l’humor amb què encara l’angoixa creativa i tot el mite construït al voltant dels creadors. Dillard descriu el fet literari a partir de l’encadenament de metàfores i d’altres recursos poètics per fer, justament, metaliteratura i allunyar-se així dels manuals d’escriptura i de les afirmacions categòriques. Els lectors ja en trauran les seves pròpies conclusions.
 
El paradís de l’escriptor és, en gran part, la llibertat creativa, però la llibertat d’un escriptor no és el salvatgisme desenfrenat. De la mà de Goethe, Dillard ens recordarà allò de: “No tinguis pressa: no descansis”. Amb franquesa i una habilitat humana i narrativa que esborrona, l’autora no amaga el plaer d’escriure, però tampoc la complexitat ni la responsabilitat. Sovint bona part del que s’escriu caldrà ser desballestat pel bé de l’obra, ens recorda. I això costa i dol!
 
Dillard ens parla d’una vida dedicada a l’escriptura des de la bellesa i la dolçor de les metàfores, amb la delicadesa i la fragilitat d’una bestiola o d’un gest de la natura. Al capdavall, és una mestra de trobar en la natura espills on es reflecteixen raons i comportaments humans: “Compondre un llibre és la vida en el seu estat més lliure. La teva llibertat com a escriptor no és la llibertat d’expressar-se a doll i de manera descontrolada; no és un desfogament”. Entrem ací en el terreny de la responsabilitat de l’escriptor, aquell tema que tractà Pedro Salinas en un llibre que es diu precisament així: La responsabilitat de l’escriptor. Però Dillard torna a reblar el clau quan diu: “L’anvers d’aquesta llibertat, per descomptat, és que la teva feina té tan poc sentit, és tan exclusivament per a tu mateix i tan inútil per al món, que a ningú més que a tu li importarà que la facis bé o que la facis en absolut”.
 
Fa uns dies un amic em parlava de la “regla dels tres mesos”. Sembla que la va inventar un editor en un dia de lucidesa irònica. La cosa va així, tu, com a escriptora, publiques un llibre, esperes tres mesos, i fas una ullada al món: què hi ha canviat? Tot segueix igual? Llavors n’extreus conclusions. Potser per aquí anava també Dillard quan escrivia “la teva feina té tan poc sentit, és tan exclusivament per a tu mateix i tan inútil per al món”. I tanmateix ni ella, ni molts altres, deixaren ni deixaran d’escriure. Natalia Ginzburg en El meu ofici, recollit a Les petites virtuts confessava: «Aquest ofici [escriure] és un amo, un amo capaç de fuetejar-nos fins que surt sang […]. Es nodreix de nosaltres i creix en nosaltres”. I continuava dient: “El meu ofici és el d’escriure, i el conec perfectament i des de fa molt de temps. Espero que no se’m malinterpreti: sobre el valor del que puc escriure no en sé res. Sé que escriure és el meu ofici. Quan em poso a escriure, em sento extraordinàriament a gust i em moc en un element que em sembla conèixer extraordinàriament bé».
 
Viure escrivint és un llibret intel·ligent que parla sobre aquests sentiments que generen l’escriptura: goig, plaer, confusió, satisfacció, passió, compassió, necessitat, angoixa, dubtes, soledat i, sobretot, empenta i perseverança. I en parla en una mena de conversa fluida entre l’autora i els lectors, divertida a estones i d’una implacable seriositat quan li convé. Un relat que, de vegades, aborda les qüestions de mètode de manera directa però que sovint recorre a tots els subterfugis possibles –imatges quotidianes com ara fer llenya, perdre’s en la bellesa d’un paisatge, o observar el treball constant i persistent d’un insecte per sobreviure– per tal d’abordar els propòsits que poden turmentar tots aquells que han pres la boja decisió de dedicar les seves vides a l’art.
 
Dillard –com Rodoreda, Ginzburg i tants altres– sap que escriure és una manera digna de viure, però sobretot un ofici que cal aprendre, amb els seus nombrosos obstacles i el seu compromís infinit, un ofici que té la paraula i la vida com a estris base. Escriure és una feina exigent, demana constància i mètode, saber prendre decisions, i un pols ferm quan toca esborrar.
 



 Viure escrivint

 Títol original: The Writing Life
 © Annie Dillard, 1989.
 © del pròleg: Vicenç Pagès, 2021.
 © de la traducció: Alba Dedeu, 2021.
 © d’aquesta edició: L’Altra Editorial.

Nou comentari

Foto: Monestir de Pedralbes
Concert de Nadal al Monestir
Sortegem 2 entrades dobles per gaudir el concert de l'orquestra Verpres d'Arnadí
One
Més entrades...