Vinyeta de la novel·la gràfica ‘Los surcos del azar’, de Paco Roca.
Hi ha hagut dues escoles valencianes. La primera es va estructurar a l’entorn de l’editorial del mateix nom a partir de 1939. Editorial Valenciana va ser un dels dos grans eixos d’allò que podríem denominar, agradi poc o molt, historieta espanyola de la postguerra. Juan Manuel Puerto va voler mantenir l’activitat amb què el seu pare s’havia guanyat el pa i alguna sal abans del 36, i va transformar, amb les penes i els treballs que imposava l’agre moment històric, una activitat editorial dedicada al fulletó i al sainet en una altra en què el quadern d’aventures i el tebeo infantil fàcils van justificar-ne l’empresa i es van convertir en una deu d’ingressos poc respectada però molt eficaç.
La solvència dels dibuixants d’Editorial Valenciana no aguanta cap anàlisi rigorosa. La seva professionalitat supera la dels déus de l’Olimp. Els que van dedicar-se als quaderns d’aventures, liderats per Manuel Gago, autodidactes per necessitat, es van decantar a la força pel traç ràpid i efectiu. Calia omplir cada setmana com més planes millor amb històries lineals en què l’acció i els ideals Déu i pàtria prevalguessin per sobre de qualsevol altra consideració. Gago va ser un geni desaprofitat i malaguanyat que en qualsevol altra part món hauria esdevingut un mestre de la il·lustració. A la València de la postguerra, ofegat per la hiperactivitat obligada, es va haver d’acontentar aportant a la història del còmic l’heroi més popular de la historieta del moment: El Guerrero del Antifaz. I encara sort i encara gràcies.
Pel que fa als altres, els autors dels tebeos infantils, va ser José Sanchis qui els va mostrar el camí, emparat pel geni inquiet que era José Soriano Izquierdo, la mà dreta de Juan Manuel Puerto, un ninotaire anticlerical i republicà que s’havia fet a la Barcelona republicana i catalanista de L’Esquella de la Torratxa. Acabada la guerra, Soriano va retrocedir fins a la seva ciutat natal, on es va camuflar i va definir les línies estratègiques de les publicacions infantils de l’Editorial Valenciana. L’humor moll, inofensiu fins a l’entranya, però descarat i seductor va definir aquella línia editorial, que va culminar amb la publicació de la revista Pumby , un producte d’èxit que es va estirar al llarg de tres dècades. “Tots som fills de Pumby!”, proclama l’autor d’aquestes línies.
Aquesta va ser la primera escola valenciana. La segona no va ser producte d’una factoria industrial, sinó d’un moment històric, els anys vuitanta, i d’una confluència de genis i personalitats a l’entorn del món editorial barcelonès. Rafa Martínez i Joan Navarro, units i després separats, van agrupar una nòmina de dibuixants valencians, espurnes miraculoses, hereus a desgrat d’ells d’aquella editorial que havia inundat la ciutat de vinyetes des de l’any 40. Mike Beltran, Sento, Micharmut o Daniel Torres, apinyats sota una etiqueta simplificadora però útil, van definir la segona escola valenciana, que va ser la darrera.
Els seus hereus, els hereus de les dues escoles, els actuals dibuixants valencians, són franctiradors. El seu treball no permet agrupar-los ni tan sols en una insinuació gregària, però un a un, si els estudiosos del còmic volen permetre’s la llicència, que jo sí que vull, encadenen una continuïtat amable d’una acadèmia que s’obre amb José Sanchis, primer etapa, i es tanca amb Sento Llobell, segona i darrera fins ara.
Parem atenció a un dels més interessants, si us plau. Nascut el 1969 a la mateixa ciutat de València, cap i desficaci d’un país que encara no s’ha guanyat l’apel·latiu en aquest darrer tram de la història de la humanitat, Paco Roca es declara fill d’Astèrix, els herois de Bruguera i Tintín. Carregat de raons ideològiques, compromeses amb la vida i les bones causes, Roca diu dibuixar per als que no se senten atrets per la historieta. És autor d’un copiós treball editorial i publicitari, però espigolant entre sucre i sal, ací i allà, blat i forment, cal destacar tres llibres referents on conjunta guió i dibuix propis: Arrugas i El invierno del dibujante –tots dos traduïts al català– i Los surcos del azar.
El primer destil·la una reflexió sobre la vellesa –“la velledat en valencians, mala prova”, que ja es queixava Ausiàs Marc–, la decadència física i psíquica i l’alzheimer, símbol màxim del nou mal que castiga els supervivents del càncer. El segon desgrana l’epopeia d’Escobar, Cifré, Peñarroya, Conti i Giner, els cinc herois que es van atrevir a desafiar l’hegemonia de l’editorial Bruguera i van saltar per la finestra per fundar la revista Tío Vivo, que va acabar dissolta i abduïda per Pantaleón i Francisco Bruguera, els dos editors d’historietes més hàbils que ha donat aquest país en el darrer mil·lenni. El tercer recrea l’aventura d’un membre destacat i imaginat de la Nueve, companyia integrada dins la divisió del general Leclerc, que va lluitar contra els alemanys a França i va entrar al París ocupat el 24 d’agost de 1944.
Tots els herois de Paco Roca són com ell mateix. Antiherois? No necessàriament, però sí discrets i fràgils. Perdedors, un a un. Roca construeix grans històries individuals que no sorprenen perquè tothom les veus pròximes i possibles, però sí que sedueixen per la persistència de l’encant humà dels seus petits actors. Amb uns guions treballats com un rellotge suís que poden dissuadir els saltamarges o els seguidors de la factoria Marvel, però que atrapen el lector més reposat, més meditat, més lector.
Cada història de Paco Roca s’estructura, fins al més petit detall, resseguint el fil de la realitat. I això demana molt de temps, paciència i rigor. Una laboriosa documentació, també. Les aportacions i les ajudes queden enumerades i agraïdes sempre en les darreres planes de cada llibre. En el cas de L’hivern del dibuixant, va ser el savi Antoni Guiral qui va facilitar a l’autor el gruix del material necessari per recrear la “traïció” dels dissidents de Bruguera. Pel que fa a Los surcos del azar, la màxima aportació recau sobre Robert Coale, historiador i hispanista nord-americà resident a París, que va demanar perdó públic en la presentació del llibre a Barcelona per haver torturat l’autor obligant-lo a corregir els detalls més ínfims que allunyaven la història de la Nueve de la realitat. Una història de ficció però que aguanta el contrast més sever amb els fets tal com van passar. D’aquesta manera, les històries i les historietes de Paco Roca són exactament això: història.
Punt a part mereixen els dibuixos. Paco Roca se sent fascinat per Hergé. El seu traç n’és un digne hereu. Tant pel que fa a les línies bàsiques com al color. L’un i l’altre, d’aparença fina i fràgil però de resolució treballada i sòlida van millorant amb cada nou lliurament del treball de l’autor, que s’ha convertit en un dels més premiats i reconeguts de la historieta espanyola. A força de mèrits propis. Com els seus personatges, Roca busca entelar amb la modèstia les pròpies gestes. Embasta una gran història amb els petits esforços de cada dia. I ho fa sense donar-li importància però també sense treva. Els vells de Paco Roca semblen desencantats i despagats. Apagats. En el fons, però, no traeixen l’ànima humana i sempre esperen la llum que els justifiqui haver viscut. Potser també en forma de reconeixement. Com Ausiàs Marc. Cal considerar Arrugues, L’hivern del dibuixant i Los surcos del azar tres de les màximes aportacions dels nostres autors al gran còmic mundial actual. I un digne present per a dues escoles, valencianes, que van constituir-ne el passat necessari. Encara que Paco Roca no en sigui conscient. O que tot plegat només serveixi com a argument d’aquest cronista per lligar una nova història de ficció.
