Vint-i-nou

Què en queda de qui era abans, i què hi haurà de mi quan en tingui cinquanta?

Arxivat a: Postals, Biblioteca

Foto: Adi Goldstein


El padrí Climent es va morir mentre li tocava la galta. I em va deixar una pau a la mà que m’agrada recordar. M’he posat més escuma als cabells. A Irlanda els tenia d’un taronja encès (un dia se m’apagaran i se’m faran blancs?). Galway em va curar i em va tornar el que havia oblidat. Vaig veure que hi ha un lloc al món on podria tornar a començar.
 
Soc a prop del trenta i això deu voler dir alguna cosa que no tinc ganes de saber. Puc seguir sent qui soc i fer les bestieses que faig? M’he reivindicat, amb tota la renúncia i la valentia que comporta. He fet un pam més ampli el meu espai vital. I no és per estar-hi sola, és per poder respirar. S’han apagat les llums del carrer mentre escrivia això i m’ha fascinat el cos que venia a contrallum.
 
M’he aficionat a les nous. A trencar la closca per trobar-les a dins. Em fixo més en les cares que fa la gent quan m’explica coses que en les coses que diu. Trobo que estem tots bastant tarats, i que això de viure és prou divertit, si t’ho mires així. He mig après la distància. Però ara no sé amb quin pic un escultor podria trencar la meva cuirassa. He tocat la pell que hi ha dins la pell. M’han agradat lletjors estranyes, he conegut bojos, he perseguit excepcions.
 
Què en queda de qui era abans, i què hi haurà de mi quan en tingui cinquanta? Sortiré a caminar pel carrer quan em pesi l’ànima? M’emborratxaré perquè som dijous i estem vius? Seguiré tenint l’alarma a dins, que és veritat que ens morim? I la imatge del fèretre al forat profund com un avís. I les fulles vives i verdes als dits. I l’amor als llavis. I la llum als ulls. I totes aquestes coses que m’exploten al pit.
 
Vint-i-nou, tant de bo siguem aliats en les vint-i-totes coses que visquem junts. 

Nou comentari