Foto: C.S.
La biblioteca d’autor més gran de tot el Regne Unit, i una de les més grans del món, està situada en una mena de castell romàntic de nom Abbotsford, situat a la vora del riu Tweed, a la regió escocesa de The Borders, al nord d’Edimburg. Són 15.000 volums, la majoria del segle XIX, molts anteriors, molts autèntiques rareses, ordenats exactament com els va deixar el seu propietari en morir l’any 1831.
És estrany que una biblioteca com aquesta es conservi, fins i tot en vida del seu amo. És estrany que els hereus l’hagin preservada sense tocar-la, sense ni treure’n ni afegir-hi un sol llibre, sense moure’ls de lloc. Amb un gran respecte, cinc generacions. Darrerament s’hi han instal·lat uns panells protectors perquè els visitants no tinguin accés lliure als llibres. Els estudiosos poden consultar-los, amb un permís especial.
He viatjat fins aquí per visitar aquests llibres. Des de Barcelona a Edimburg, d’Edimburg a Galashiels, de Galashiels a Melrose i des d’aquí –a peu– fins a Abbotsford, en un dia plujós i fred de finals d’agost. M’agradaria veure també el seu propietari, que s’alegraria de trobar els llibres tan ben cuidats. El propietari era Walter Scott, l’escriptor més famós i influent del seu temps. Si avui trobem intactes casa i biblioteca és perquè també va ser un dels homes més cabuts i treballadors de la seva època.
És sabut que una biblioteca diu molt de la persona que va reunir-la. Els seus gustos, les seves passions. La biblioteca de Scott deixa palès que era un home de gustos eclèctics. Tractats de bruixeria, enciclopèdies d’història, les obres completes de Shakespeare en diverses edicions, molts volums de poesia, compilacions de llegendes angleses i escoceses, nombrosos volums sobre els paisatges i les figures més importants d’Escòcia… Scott conjugava els coneixements més doctes amb els gustos més populars, exactament igual que feia en la seva obra.
Els llibres estan repartits en dues sales. A la biblioteca, la principal, que mira al riu –el Tweed–, els llibres es classifiquen per parets. La més gran està dedicada a la història, els finestrals de la tribuna acullen la poesia i en un dels costats s’allotgen les múltiples traduccions de l’obra de Scott. No en trobo de catalanes, però sí hi veig les castellanes primitives, fetes a València el primer terç del segle XIX. Amb error i tot, perquè al llom llegeixo: Teatro española. El castellà de Scott no estava per concordances de gènere, penso. Sense Scott, asseguren alguns, no s’entendria la literatura romàntica en castellà. Alguns el copiaven sense miraments ni vergonya. Per a d’altres, com Espronceda, exercia d’influència ben reconeixible. A casa nostra, Walter Scott va ser una ventada impossible d’evitar. Les seves trames –de les quals un terç parlen de la història escocesa i de l’enfrontament entre Escòcia i Anglaterra– van connectar molt amb l’esperit i els gustos de la Renaixença. Durant la segona meitat del segle XIX tots els novel·listes tenien alguna cosa de Scott. I els qui no eren novel·listes, també. Quan Aribau va publicar la seva Oda a la pàtria (1833), fins i tot els editors el van comparar amb Scott. «La presentem als nostres lectors amb l’orgull patriòtic amb què un escocès presentaria els versos de sir Walter Scott als habitants del seu país», deia el pròleg.
Des dels finestrals de la biblioteca d’Abbotsford, la granja que va comprar a prop del seu estimat Tweet i que de mica en mica va convertir en un imponent castell romàntic, Scott gaudia dels seus èxits. Va ser el primer escritor a necessitar els serveis d’un agent literari. Els seus drets d’autor li permetien un nivell de vida envejable. No només s’havia construït aquell escenari de novel·la, ple de capricis –una col·lecció d’armes antigues, una altre d’antiguitats romanes, una biblioteca ben nodrida, el sostre de la qual copiava fidelment el de la capella de Rosslyn…– sinó que podia engrandir-lo i abellir-lo cada cop que li venia de gust. Un passeig per Abbotsford ho és també per la passió del seu autor per la història, sobretot la del seu país, Escòcia. I també una clara demostració del que Scott va fer amb la seva fama i la seva fortuna.
Al costat de la biblioteca hi ha l’autèntic cor de la casa, l’estudi. És una altra sala plena de llibres, però aquest cop ben diferent de la principal. Té un escriptori, diu la llegenda, fabricat amb la fusta d’un vaixell espanyol i naufragat del segle XIV; un finestral amb vistes al jardí, un altell tot ple de llibres imprescindibles per a la feina diària i fins i tot un passadís secret –amb porta camuflada i tot– que mena fins al dormitori principal. Per aquest passadís, l’autor s’escapolia quan arribaven visites no desitjades. També el feia servir els matins que volia escriure abans d’esmorzar. S’estalviava haver de travessar tota la casa.
En aquest estudi, durant tota la seva vida, Scott va escriure als matins. Una mica abans d’esmorzar i una bona estona abans de dinar. Hem de pensar que a les tardes passejava i llegia, o pentinava el seu gat, de nom divertit i impossible: Hinse of Hinselfeldt. Tot fins que el 1824 se li van girar les coses d’esquena. Una greu crisi econòmica va arruinar el seu impresor i el seu editor. Va veure’s sol, amb un deute de 126.000 lliures (l’equivalent a uns deu milions d’euros d’avui dia) i, com va dir ell mateix, «només la seva mà dreta» per pagar-lo.
Scott va prendre una decisió gairebé heroica: no deixaria els seus béns a mans dels creditors, salvaria la casa i la biblioteca. Tot. A canvi, escriuria fins que el deute estigués pagat. Nit i dia, si era necessari. Així van començar els darrers set anys de la seva vida. L’escriptor més famós del seu moment, un dels més influents de la història de la literatura i també un dels que més diners va guanyar, va haver d’esdevenir una màquina d’escriure. Va treballar, en aquest mateix estudi dels bons dies, matí, tarda, nit, caps de setmana. Gairebé no va sortir més. Ni tan sols quan el metge li va dir que havia de parar una mica, quan la seva salut va començar a ressentir-se de tanta feinada. Va escriure més de dotze llibres, va rebre bones sumes en concepte d’avançaments de drets d’autor, va pagar tots els deutes.
L’any 1831 va marxar a Itàlia, a Nàpols, per prescripció mèdica. Un cop allà, va sentir parlar de les darreres hores de Goethe. Va dir: «S’ha de morir a casa». I va decidir tornar a Abbotsford, on efectivament va morir el 21 de setembre de 1832.
El seu fill, hereu de la casa i de tota la resta, va decidir fer un petit canvi a la biblioteca, només un: va treure el bust de Shakespeare –de guix– del lloc on era des de feia tres dècades, i allà mateix va posar el del seu pare, fet de marbre. Allà continuen tots dos genis, el de marbre i el de guix, compartint vistes al riu Tweed i les visites dels pocs turistes. Poc després de morir Scott van ser visitats per Charles Dickens, per Wilkie Collins, per Oscar Wilde, segur que per molts d’altres. Però ja ho va dir Cortázar: les estàtues cal anar a veure-les, perquè elles no es molesten a moure’s.
Foto: C.S.
0
0
