A la Roca, que tan bé es va despertar
A qui li faci mandra mirar una pel·lícula danesa, lenta, antiga i en blanc i negre; o li faci mandra simplement veure un dels millors films de la història, pot recórrer al videoclip de l’enorme cançó dels Mishima Tot torna a començar, que reprodueix amb una gràcia infinita el clímax de l’obra mestra de Carl Theodor Dreyer, des de la vetlla fins al moment que la difunta ressuscita i s’abraça al seu home i el comença a petonejar i gairebé a mossegar amb l’avidesa encesa del foc. No s’ha vist un petó igual en el cine. La diferència entre el vídeo i el film és que a la peça musical es nota que els Carabens i companyia fan una comèdia respectuosa amb l’obra del geni danès, i a Ordet ningú fa comèdia.
Som a la Dinamarca rural de primers del segle XX. Morten Orden és un vidu rondinaire i bo enganxat permanentment a una pipa que té tres fills. Mikkel, casat amb l’Inger, de qui espera el tercer fill; Johannes que ha perdut el seny llegint Kierkegard i surt de casa a dir la bona nova convençut que és Jesucrist; i Anders, enamorat de la filla del sastre, líder intransigent del sector religiós rival. El que a cop d’ull podria semblar un Romeu i Julieta a la danesa, on per culpa de l’orgull, la tossuderia i la ràbia dels dos pares enfrontats els joves enamorats només es poden estimar d’amagat, a poc a poc esdevé un drama molt més fondo. Inger va de part i les coses comencen a anar malament. Primer perd el nen, i després, quan sembla que ella està fora de perill, va i es mor. La tragèdia és de campionat. Inger és l’autèntic pal de paller de la família, la persona més estimada, la que aportava sentit comú a les trifulgues dels homes de la casa, la que resolia les qüestions petites i grans amb la mescla perfecte d’amor i alegria, la que consolava els uns i als altres i ara s’ha mort. Era la llum i s’acaba d’apagar.
Una profundíssima desesperació s’apodera de tots ells, menys del tiet boig. “Homes de poca fe”, els diu. “Inger no està morta, sinó que dorm”. Recordo veure aquesta pel·lícula als Verdi i cada cop que sortia el Johannes a predicar, un grup de ganàpies que teníem davant esclataven a riure, fins que una senyora gran es va alçar i els va amenaçar, o pareu de riure o us mato jo a vosaltres. Johannes, en principi, té la fe dels bojos, i al seu voltant desperta una barreja d’irritació, compassió i burla. Tot i que la família pateix, més o menys el deixen fer, però amb la mort d’Inger no poden evitar posar-se les mans al cap quan insinua el que insinua, fins que alguna cosa encén l’espurna de la sospita. “I tothom sap que la sospita és la primera forma de fe que existeix”, bramen enigmàticament dues vegades els Mishima.
Vet aquí el rovell de l’obra de Dreyer, el tema central, és a dir la fe, o en aquest cas la manca de fe, l’enorme dificultat que tenim per creure, per creure de veritat; en aquesta petita comunitat de camperols, metges altius, i mossens ben peixats, ningú sembla que tingui una fe versemblant, hi ha molt més turment que joia; molta més incertesa que esperança. No creuen ni aquells que diuen creure i que s’enfaden molt si goses dubtar. La religió ofereix un fals consol i a canvi exigeix obediència. Tinc una amic que deia molt seriós que el papa de Roma no creia en Déu. Nosaltres rèiem, però passat els anys tots hem anat entenent que cap dels papes de Roma de la història ha cregut en Déu. El poder sempre ens reclama una fe que ell mai ha practicat. La figura del fariseu hauria d’encapçalar l’auca dels pobles.
Inspirant-se en l’obra teatral original, i en la pel·lícula de Dreyer, l’any passat el dramaturg argentí Pablo Messiez va portar al Lliure La voluntad de creer, una peça teatral tan divertida com profunda, on parla del poder transformador de la fe. “Per poder creure primer has de desitjar creure”, explicava Messiez, “i llavors potser passa alguna cosa”. Sospita i desig, doncs. Inger ha mort i jeu a la sala de vetlla; sota una llum blanca sembla un àngel dorment. Sobre els seus ulls closos, Dreyer s’atreveix a filmar el misteri. Al seu voltant, el marit, els germans, l’avi, seuen abatuts sota la més gran de les afliccions. Només hi ha dos personatges que no han cedit a la desesperació: Johannes, i la filla petita de l’Inger, una nena de trenes llargues que n’està molt de l’oncle i que prefereix confiar-hi que prendre’l per boig. Per fi Johannes agafa la mà de la seva neboda i decideix passar a l’acció. “Pare, ¿és de bojos desitjar que els que estimem tornin a la vida?”, comença dient al costat del cos de la difunta. Dins la cambra mortuòria la reacció és d’estupor, i fins i tot el clergue polit –potser gelós– s’aixeca per aturar-lo, però al final el deixen fer. Johannes demana a la nena si serà capaç de fer-ho i la nena li diu que sí. A poc a poc la sospita es va transformant en desig i tot seguit en autèntica fe. Johannes finalment demana la paraula que ajudi Inger a despertar-se. A poc a poc Inger comença a moure les mans i obre els ulls. Està molt feble, però té prou força per incorporar-se i abraçar el seu home, i aleshores el comença a olorar i a mossegar mentre va tornant a la vida.
Riu-te’n dels finals feliços made in Hollywood; dels llargs petons de boques quietes i nassos perfectament encaixats abans del The end. A Ordet, el petó té la inquietud i l’anhel de la flama. Inger ha ressuscitat, i el primer que reclama és tornar a sentir l’olor del seu estimat, el pare de la seves filles, el seu espòs, el seu amant, tres en un. Vet aquí l’autèntic miracle, diran maliciosament alguns. Ni cas. Tots sabem que a la nit els amants es rebregaran feroçment i rodolaran per terra. De moment, però, el que cal és tornar a posar en marxa el vell rellotge del menjador.
