Vaig afigurar-me l'existència com una diapositiva, una captura estàtica entre l'abans i el després

Foto: Andrea Jofre


No sé si era a la dutxa, o bé plegant roba o potser sobreposant-me a l’haver dormit menys que poc la nit de cap d’any que vaig quedar fent voltes en espiral al voltant d’una pregunta. Què celebràvem? Vaig pensar de preguntar-ho a la gent amb qui havia passat la nit però vaig preferir pensar-hi sola, discretament.

La Natalia Ginzburg deia que la nostra existència transcorre entre esperances i nostàlgies, que aquesta és la monòtona uniformitat en els destins dels homes. I, potser amb l’aigua caient-me sobre el cap ensabonat de son o triant mitjons desaparellats, vaig afigurar-me l’existència com una diapositiva, una captura estàtica entre l’abans i el després, entre les nostàlgies de l’any vell i les esperances del nou. Que aquests satèl·lits íntims ens volaven arran de cos a les dotze exactes de la nit del 31 de desembre i que era la massa d’uns o d’altres el que ens empenyia a celebrar el final o l’inici.

Jo no sé què vaig celebrar més enllà de la sort de ser ara i aquí, sempre i encara. A la diapositiva de l’instant exacte del triple canvi –de dia, de mes, d’any– voldria poder-m’hi veure quieta, amb pesos iguals de passat i de futur i amb els peus plantats a terra. I que les nostàlgies del divuit i les esperances del dinou dibuixessin un triangle perfecte que tingués per tercer vèrtex aquell nas de pallasso ridícul del cotilló.

Nou comentari

Como el agua
Y un brillo de luz de luna/ iluminaba tus ojos
Més entrades...
ArticketBCN x Mariona Tolosa
Atracció per l'art
14 il·lustracions de Mariona Tolosa Sisteré, una de les il·lustradores convidades per ArticketBCN
Més entrades...