De tant en tant, en algun trencant de lluna, la nit obre la boca i m’engull. Deixo que m’empassi, que em mastegui, per poder fer parlar el cor. És una trobada inevitable amb la fosca, de la qual no puc escapar.
La textura de la nit és llisa i humida, com quan et passes la llengua per l’endins de les galtes. Em passejo per les seves dents i en rasco el menjar acumulat. Em moc a les palpentes, aquí tot és fosc i sento la fortor a sang de les genives.
A la gola hi ha un punt de dolor, són totes les paraules no dites o dites massa fort o massa ràpid o massa d’hora o massa tard. Paraules i dics. De vegades les dic massa bé, de vegades se m’entortolliguen a la punta de la llengua i em perden i em confonen. La gola, el punt d’encontre de totes les meves fortaleses, l’indret més dèbil de tot el meu cos, un rocam deforme.
Després rellisco per l’esòfag fins a l’entrada de l’estómac. No en vull, de por, però em goteja pel clatell, acompanyada d’una sensació buida, la mateixa que em desperta de matinada. Però la por no em frena i em llenço al cràter fumejant, tot esperant que els gasos em devorin. Sé que tard o d’hora sortiré pel forat del cul de la nit, quan el dia claregi de nou.
Tot el que ara m’espera és una temible i engrescadora muntanya russa, o bé un tobogan d’un parc d’atraccions aquàtiques. De l’intestí prim al gruixut, suro entre rius d’emocions en estat de digestió i fermentació. Ho desembosso tot al meu pas. I així, quan llisco pels budells de la nit com una nena petita, de cop sento com els òrgans es relaxen i la respiració comença a seguir el compàs del cor. És aleshores quan aquest parla.
Quan el forat m’escup, em noto el cap calent sobre el coixí de femta que m’ha regalat la nit. Són fems que fan d’adob en un camp on el dia ja clareja.
