Escric recolzada en una curra que els meus avantpassats feien servir per aplanar els camps. Algú la va posar aquí ves a saber quan i així s’ha quedat, clavada en el temps. La curra està feta de pedra i té forma cilíndrica, no la podríem moure pas, per anar bé necessitaríem la tracció d’algun animal.
Mentre escric, miro el Montsec i un camp de blat o d’ordi que tinc just al davant. Si no veig l’espiga, no sé distingir el cultiu. Deixo que la natura ordeni els meus pensaments, per fer-ho, torno sovint als llocs de sempre. Ara escric des de la cabana on la padrina treballava de petita. Ella i els seus pares hi feinejaven; jo hi escric. Em pregunto si miraven el paisatge com jo me’l miro i si haurien volgut escriure en algun altre lloc que no fos la terra. Ells no utilitzaven el terme «paisatge» per anomenar la muntanya, els boscos, el poble petit i el camp sembrat. Tenien la paraula precisa per a cada tros, en coneixen la història i la propietat, perquè al camps tot acostuma a ser d’algú. Aquí, el tros és la terra que es conrea o treballa i «anar al tros» vol dir anar a pencar en alguna feina lligada a la terra. «Som trossos de tros», diuen.
Jo soc una escriptora que desconeix el nom d’algunes coses o bé les ha oblidat, vocabulari pagès que reaprenc, ja sigui preguntant-lo als padrins i padrines que prenen el sol al pedrís, o bé buscant-lo a Internet. Formo part d’un món rural que encara em va gran, i al ser menuda de mena, no sé si mai arribaré a donar la talla. Soc una forastera que viu al Pallars i una visitant del meu Montsec natal. Condició estranya, la meva. Si em pregunto per la llar, només sé que vull refugi, com qualsevol altra, i que estimo aquest tros de nord perquè estic acostumada a estimar, tal com diria algun filòsof.
La gent parla de ruralitat, o de ruralisme, que no és ben bé el mateix. Són conceptes ufanosos que si es pronuncien massa vegades poden esquerdar-se i perdre totes les lletres que porten a dins. I és que les paraules s’eixuguen quan es diuen de qualsevol manera, per ves a saber quin interès. Ben mirat, la terra i les paraules no són pas tan diferents, totes dues necessiten saó, i perquè hi hagi saó, ha de ploure. «Al mot saó hi ha la terra i hi ha l’aigua, ingredients primordials i indispensables per a la vida. I hi ha el temps, el temps que l’aigua impregnarà de manera profitosa la terra de davall terra, el temps que, d’aquesta aliança, en farà nàixer la tija, que farà ufanós el tros», diu la Roser Vernet del Centre Quim Soler del Priorat.
Set per cinc, 35. Aquests són gairebé els anys que fa que visc el meu ruralisme particular, tot i que abans no feia servir cap mot per definir la meva forma d’estar al món. Jo i les que m’envolten seguim entrepussant entre pedres i bancals i ens hem fem un fart d’inventar paraules que permetin imaginar nous mons. Paraules, que com la terra, necessiten traça. I que voleu que us digui, de vegades no ens en sortim, fa setmanes que no plou. Però d’altres, potser sí, ja que els focs segueixen cremant al llarg de l’any a dins les cases. I un foc encès és un indici de vida, si tenim en compte que abans el fogatge era un tipus de cens poblacional.
Sigui com sigui, jo sempre tindré un lloc a on tornar, i per tant un refugi. Visc amb la seguretat de conèixer les mans invisibles, que sense fer gaire soroll ni penjar imatges de colza florida a l’Instagram, cuiden del meu món.
