A les set del matí la platja encara és buida. De fons se sent la remor d’un avió i ella es demana cap a on deu volar, si la gent que hi viatja se’n va o arriba, si algú espera o enyora algú a l’altra banda i si serà aquell el primer avió que s’estavellarà enmig de la mar precisament enguany, justament ara que les coses començaven a anar bé. S’entreté imaginant el renou de l’impacte aigualós, splash!, plof!, i evoca la careta somrient de la dona que apareix a les vinyetes catastrofistes que hi ha enganxades al seient de davant: si mai s’hi troba, es promet que ella provarà de somriure com una psicòpata, que les indicacions d’emergència s’han fet per alguna cosa. Es pregunta si els passatgers de l’avió s’oblidaran de llevar-se les sabates abans d’enfonsar-se; de prémer el botó que cal quan calgui; de respirar amb calma a través del tubet que conté l’oxigen encara que la bossa no s’infli com al dibuixet; de no ajudar la persona del seient del costat abans de garantir-se el propi aire. També es demana si ella s’estimaria més caure amb l’avió dins la mar, o si ja posats ha de ser preferible un impacte damunt la terra, cata-pam!, pum!; tanmateix, la idea del cos carbonitzat li fa angúnia: si pogués triar, doncs, probablement es quedaria amb un cadàver humit; quina pena que per norma no te les deixin triar, aquestes coses.
A les set i deu arriba ell. Li agrada la seva puntualitat no ostentosa, la manera en què sap oscil·lar entre les set en punt, les set i quart i les transicions que van de l’una a l’altra sense fer-se mai present abans de les set ni tampoc a les set i setze, i és que quina necessitat hi ha de rompre unes poques previsibilitats en aquest món tan imprevisible. Quan ell arriba, primer se saluden amb un somriure; després ell aixeca la mà i ella fa un gest amb el cap i exclama bon dia amb certa energia però sense passar-se: a un volum prou alt perquè ell pugui sentir-la des de l’altra banda de la distància de deu metres que separa ambdues tovalloles; prou baix perquè algun dia ell senti la necessitat d’apropar-se més al trosset d’arena que ella s’ha fet seu des que què va començar a anar a nedar a la platja tots els dies feiners a les set del matí.
Ell no té edat, o almenys ella no sabria quina posar-li. Els seus cabells són molt grisos però el cos el té fort i prim; la cara no li ha vist de prop però sospita que les arrugues han de ser testimonials, perquè la veu la té juvenil, això sí que ho sap, i és que encara que sigui ella qui exclama bon dia quan ell arriba, ell ja s’encarrega de ser el primer a dir-li adeu quan ella se’n va. Neden al seu ritme i sense dir-se res durant una bona estona. De fet, a ella sovint li fa l’efecte que no comparteixen la mateixa mar, de tan enfora que estan. Ella gaudeix especialment de tocar-se les cuixes i la panxa quan és sota l’aigua: se les nota terses, tonificades, sense els plecs de greix que se li varen formar al ventre després del segon fill; sense les irregularitats bonyerrudes que la natació ja no arregla a partir dels quaranta-cinc. Potser no té clar si la mar és el millor lloc per morir-se en un accident d’avió, però no té cap dubte que el flirteig i les besades han de ser molt més bones de dur dins de l’aigua salada. Ella que té complex de feixuga des que què tenia nou anys, s’imagina que ell neda fins on és ella i que l’alça amb els seus braços de trenta-molts com si els malucs i la panxa no li pesassin gens; com si tota ella fos un cos eteri, subtil i suau al tacte. Després, és clar, vindrien les besades salades, que una dolça besada no fa estiu, i aleshores se separarien i anirien a eixugar-se amb la consciència que la màgia eixuta no existeix, que sentir-se a prop fora de l’aigua perd molta gràcia.
Ella surt de l’aigua abans que ell i encara té temps d’observar-lo mentre fa una vintena de braçades abans de posar els peus damunt l’arena i d’agafar la tovallola. I és aleshores, quan encara falten vint minuts per a l’inici oficial del seu dia, que s’adona que pot ser que les probabilitats de morir en un accident d’avió o d’embolicar-se amb aquell home dins la mar siguin escasses, però que res ni ningú podran llevar-li mai la poderosíssima sensació de viure i morir de tantes maneres a través de la seva sublim i esborrajada imaginació.
