Foto: Mark Angelo
Comproves i recomproves els detalls de l’argument principal de forma escrupolosa sense que et tremolin les parpelles i mantenint la concentració. A vegades fins i tot recopiles fotografies, cançons i entrades de cinema, fent honor al trastorn obsessiu compulsiu intermitent que odies, agraeixes i alimentes a parts iguals. Poses dates, localitzacions i hores. Ordre i rigorositat. Inici, nus i desenllaç.
El ritual és senzill i la inèrcia de l’acció et preocupa però també et justifica perquè t’ajuda a ordenar cronològicament els plors sincopats, les migranyes i els somriures que travessen diafragmes. Perquè és antídot de l’insomni que t’agafa per sorpresa les nits de peus freds, radiadors espatllats i cobrellits arrugats. Perquè et situa en aquest espaitemps confusional i pandèmic on oblidar el dia de la setmana i el mes és la menor de les desorientacions.
I t’expliques la història de l’abans que fos març i fos mascareta i fos reclusió. La història del que ja no per sempre i el que ja no fins no sabem quan. I t’expliques que respiraves tan fort que els pulmons et feien mal i la resta nosa. Tan fort que fins i tot cridaves en una pista de ball mentre el teu cos es movia al ritme de melodies inversemblants rodejat d’altres cossos joves i gotes de suor pròpies i alienes. Que mullaves els llavis en cervesa freda sense comptar quanta gent et rodejava i no portaves rellotge al canell esquerre. Que el cel a San Francisco és blau i els motels de la high way one més cars del que sembla.
Que el món fa mal però encara en pot fer més i això només serà el principi. Que casa pot ser el perímetre concret que delimiten dos somriures.
I t’expliques la història de l’abans d’aquest ara que és present i futur asfixiant i tens por. Por d’explicar-te-la tantes vegades que t’allunyis de la veritat. Por d’oblidar-ne els detalls, de perdre’n la nitidesa. Por de repetir-la fins a fer-la el teu relat. Por que, com diu Barnes, aquesta sigui la teva única història.
