Foto: Emre Ergin
Et dono les paraules que no t’he dit, per si les goses llegir, i un tros de paper per si volguessis escriure’m. Et dono un paraigua, per si plou i has d’anar a algun lloc i no hi ha prou balcons que et facin d’aixopluc. Uns mitjons gruixuts perquè no caminis descalç per aquest terra glaçat. Et dono una nit que duri vuit llunes. Una mica de la meva veu, per si mai et falla la teva. Un nosaltres cosit amb les mans de dos aprenents. Una cançó senzilla que puguem cantar tots dos sense perdre el ritme, ni el compàs. Et dono les ganes de viure que duc al fons d’aquestes butxaques.
Regala’m, si et va bé, una engruna del teu temps. Un vespre de març passejant per Calafell. Un dissabte on, en una ciutat nova, sortim de festa fins que surti el sol. Que siguin els teus llavis i les teves mans els que em diguin bon dia. Un matí fent el cafè, on despentinats remenem calaixos buscant el sucre o baixem al supermercat per comprar la llet. Que tornem al llit i des de la finestra vegem com s’enfilen els roures i les alzines. Gairebé en podem tocar les branques si ens hi apropem i allarguem la mà. Que fem l’amor lentament. Que la intensitat ens faci d’embranzida. Tant és el que arribarà demà, ja ho veus, ni tinc presses ni duc rellotge.
El que voldria compartir potser morirà abans de ser. Un sastre amb bon ofici haurà de descosir-nos. Tancaré la finestra i la branca del roure serà orfe d’estornells. Davant del vidre, xiularé la cançó com si l’haguéssim fet nostra.
31
3
