Que cadascú és de son pare i de sa mare (o de sa mare i de sa mare o de son pare i de son pare, o de sa mare i au, o si molt m’apures de son pare i au, o dels tutors legals) ja fa temps que ho sabem. Que el que a tu et sembla ideal, a un altre li molesta. El que a ell li sembla evident, a tu un disbarat. I així.
Tot i que ho sé, que ni els llagostins de la Ràpita agraden a tothom, a mi em costa, he de dir, entendre certes conductes de les persones. A vegades penso que és molt cansat haver de conviure amb tanta maldat o tanta estupidesa. Aquest any, en un programa de ràdio local que hem fet Josep Borràs i servidora, teníem una secció que es deia “Actituds penades”, i amb el meu company radiofònic ens esplaiàvem comentant les conductes de la gent que haurien d’estar penades d’alguna manera, en lloc de penar lletres de cançons, protestes als carrers i coses que es penen en aquest país (penades i-rò-ni-ca-ment, aviso, perquè aquesta, la de no llegir la ironia, també en seria una, de les actituds a penar).
Per exemple: Els que planten la tovallola a cinquanta centímetres de la teva a la platja i engeguen una ràdio amb Cadena Dial a tota hòstia. Els que a l’autopista se t’enganxen al cul del cotxe o moto i t’acaben avançant per la dreta. Els que en una cita o conversa no s’adonen que fa mitja hora seguida que parlen i que t’estan avorrint. O els que només parlen d’ells i en tot el sopar no s’interessen per tu, no et fan ni una sola pregunta, simplement ets allà com un estaquirot, només absorbint el soroll, perquè no sembli que l’altre està parlant sol. Els que quan ho deixen amb la parella resulta que estava boja, i totes les ex estaven boges. Els que es barallen amb mig poble. Aquells de qui es diu “té un caràcter difícil”; mira, no, si algú té un caràcter difícil, vol dir que té una mala llet increïble, que és una persona insuportable i que això de caràcter difícil no és més que un eufemisme perquè tothom li té temor i no s’atreveix a dir-li la veritat.
Els que creuen que el canvi climàtic és mentida, els que no es pensen vacunar, els que insulten o escupen un discurs d’odi sota el gran paraigua de la llibertat d’expressió. Els que es pensen que català, balear, valencià i lapao (lapao!) són idiomes diferents, tot i tenir clar que a Amèrica del Sud es parla espanyol. Els que veuen el fet que hi hagi magnats promovent excursions espacials per a multimilionaris com una cosa positiva, de progrés, i no com una perpetració i eixamplament de les desigualtats de classe. Els que es pensen que no són masclistes però en realitat i inconscientment donen més importància, més pes, més veritat, a les paraules/obres d’un home que a les d’una dona. Els que surten en defensa pública i acèrrima de personatges que ni tan sols coneixen en persona ni de res, que han estat acusats de maltractadors o abusadors. Els que no són conscients dels seus privilegis i que fins i tot es pensen que se’ls han guanyat.
En fi, la llista és llarga i em podria passar el que queda d’estiu ampliant-la. Segurament jo també dec tenir comportaments que un altre pot considerar reprovables, com ara retratar actituds com ho he fet en aquest text. En tot cas, aquesta terra que trepitgem cada dia si tenim sort estem condemnats a compartir-la, tant els que creiem en la ciència com els que aposten per les flors de Bach. És de tots i de ningú. I algun dia haurem de començar a posar-nos d’acord (recordo que en l’última cimera del G20 d’aquest mateix mes a Itàlia tampoc s’han tancat acords per reduir emissions) si volem continuar tenint terra per trepitjar, abans que se’ns hagi cremat o quedat tota sota l’aigua, o que sigui per fi de nou exclusivament per als animals salvatges.
