M’agrades, m’agrades molt, m’agrades moltíssim

"Que no m’escoltes?", l’interrogaven ara, trenta anys més tard, aquells mateixos ulls

Foto: Kate Kozyrka


“M’agrades, m’agrades molt, m’agrades moltíssim”, havia dit ell en silenci, i tot seguit havia provat de digerir, ben a poc a poc, aquelles cinc paraules no dites, engolides amb delit i amb pressa i amb dubtes, fins acabar d’assaborir el regust dolcet de les últimes síl·labes que tècnicament no havia pronunciat: mol-tís-sim. Guardar-se les coses feia mal de panxa, l’alertava sovint la padrina, així que ell no era gens partidari de callar-se-les: com a molt, les verbalitzava sense volum, o a un volum baix, com de música d’un cotxe que aparca.
 
“M’agrades, m’agrades molt, m’agrades moltíssim”: ella no l’havia escoltat –no havia pogut, ningú no hauria pogut– mentre ell deia allò, però l’havia mirat amb aquella manera seva de clavar els ulls en un únic estímul que, molt de tant en tant, resultava ser ell. No obstant això, en analitzar la seva expressió tan peculiar, ell havia sabut que ella, en efecte, ja ho sabia; que la més especial de les persones amb qui anava a classe l’havia sentit sense necessitat de sentir tot allò que ell havia no expressat. I com que tots dos havien après que l’acte de sentir tenia dues accepcions fonamentals –el sentir u i el sentir dos–, i que no calia sentir totes les coses en la primera accepció per sentir-les molt –moltíssim– en la segona, doncs ell s’havia quedat tranquil i satisfet amb el seu missatge no emès però rebut correctament per part de la persona per a qui l’havia no formulat.
 
“Potser em sentiu, nois, però no m’escolteu!”, protestava la professora de tant en tant, a la classe d’anglès o de ciències naturals o de català. I ell es rebel·lava contra la tendència injustament generalitzada a considerar preferible l’audició –per molt atenta que fos– al sentiment. “Potser m’escolteu, nois, però no em sentiu!” era un retret amb el qual ell, sens dubte, hauria pogut empatitzar molt més.
 
“Que no m’escoltes?”, l’interrogaven ara, trenta anys més tard, aquells mateixos ulls, tan sols una mica més cansats i aclucats i escèptics que aleshores. Així que ell va deixar de banda els records d’infantesa i tot just els va recuperar a l’hora de respondre «molt, moltíssim» en veu alta i amb un moviment de llavis ben visible. En sentir-lo, ella va somriure amb els ulls, com trenta anys enrere, però també va somriure amb la boca, que ara tenia destapada, sense la mascareta amb què s’havien acostumat a parlar-sense-parlar durant aquell darrer curs de primària en què s’havien conegut. “Em sents?”, va preguntar ella just abans de fer-li un petó al front. I ell, per demostrar-li que efectivament la sentia, no va dir res.

Comentaris

    Anònim Setembre 24, 2020 6:16 pm
    Fantàstic, m'agraden moltíssim els teus relats.
    Xisca Ramis Setembre 25, 2020 6:09 pm
    M’encanta,
    Lisa Coca Octubre 12, 2020 12:39 pm
    Tant real, tant cert, tant humanament masculí. Preciós!

Nou comentari