Foto: Pixabay
Què vol, li demana el cambrer, i ella aixeca la vista de la carta per assegurar-se que allò és una pregunta i no un retret. El noi va vestit de negre i té els ulls i els cabells i la pell foscos, i quan ella prova de calcular quants d’anys deu tenir no aconsegueix arribar a cap conclusió: al capdavall, amb el seu marit no van tenir fills, i la darrera vegada que va tenir un rostre jove tan a prop fou fa molts d’anys, potser en una cafeteria, no ho recorda, quan el seu marit li va dir que volia que es casessin i que als pares d’ella també els semblava una idea assenyada.
El marit era jove, llavors, però no sabria afirmar si en tenia vint-i-un o vint-i-quatre, i ella fins i tot ho era més: amb prou feines en devia tenir divuit. Al marit no se’l podia considerar lleig: alt, robust, amb les mans fines i els dits llargs, i amb els cabells tan foscos, gairebé, com el cambrer que ara té al davant, i que encara se la mira, impacient. Ella recorda que el noi li ha fet una pregunta. Què vol, ha demanat. Que què vull, es repeteix mentalment sense obrir la boca, i no perquè no sàpiga què vol, que tampoc, sinó perquè, ara que hi pensa, diria que el seu marit mai no li va demanar què volia, mai, ni tan sols aquella vegada de la cafeteria, si és que realment era una cafeteria.
Quan es van haver casat, i fins i tot una mica abans, ella s’havia acostumat a la vida passada a passiva. No recordava com la llegia, la vida, abans que el matrimoni decretés que les oracions serien impersonals, que la intimitat hauria d’elidir-se, que una bona dona sabia subordinar-se, juxtaposar-se, coordinar-se, i que ella havia de voler ser una bona dona.
Què vol. Novament evoca la pregunta del cambrer, que potser s’ha cansat d’esperar i ha anat a atendre una altra taula, no ho sap cert. Tanmateix, ella ja no el mira des de fa una bona estona; gairebé no el veu, de fet, o no el sent, com si per un moment ella s’hagués convertit en una oració principal envoltada de complements circumstancials que pot activar o desactivar sense que alterin el sentit de la seva existència.
Què vol. Ja sap què vol, torna a preguntar ara el cambrer, una mica més irritat, però igual de jove i igual d’interrogatiu. I ella està segura que el seu marit hauria decidit que ella volia una aigua amb gas, però hauria respost que volien una cervesa i una aigua amb gas, o dues copes de vi negre, si era un dia de celebració. Perquè ella també havia après a conjugar-se en plural, en boca del marit, i a que li col·loquessin l’objecte directe, l’aigua amb gas, sempre al darrere; una mica de rebot, una mica prescindible, una mica perquè el marit no devia haver trobat la manera de fusionar-la en un únic subjecte singular sense que fos grotesc o gramaticalment incorrecte. Quina ràbia que devia haver sentit, el marit, en adonar-se que l’única manera que ella perdés la singularitat era perdent-la ell, també: al final, al marit li va caldre morir-se per recuperar-la, perquè ben sovint la mort preferia els subjectes singulars.
Què vol, senyora, insisteix el cambrer. I ella, que no s’elideix malgrat que quedaria sobrentès que és ella, decideix que li deixarà molta propina, al noi de negre. Què vol. Què vol, li ha preguntat ara un desconegut, després de tants anys sense que ningú li faci aquesta pregunta. I quan ella es disposa a rumiar-s’ho ràpidament per no allargar més l’espera, i mentre el cambrer retorna el bolígraf a la posició vertical i perpendicular al bloc de comandes, ella només té clar que, sense cap mena de dubte, no demanarà aigua amb gas.
