Foto: James Jordan
I camino i camino i camino i mai no hi arribo, i la mare diu que és impossible apropar-se a la lluna, però com pot ser, això, no pot ser, i així que m’ho diu, desobeeixo i començo a caminar, i aprofito que estem a la platja per poder seguir caminant, lluny, ben lluny, i vaig per la sorra, al costadet de l’aigua, que em llepa els turmells i se’m fa tot més agradable, la vida més agradable, perquè a mi el que m’agrada és l’aigua salada i també la lluna plena, com la d’avui, però la d’avui està massa lluny i jo entenc què vol dir la paraula eternitat i també sé què vol dir la paraula infinit, però no entenc com no s’hi pot arribar, a una cosa que sí que podem veure. Si puc veure la lluna des de qualsevol lloc del món, és perquè és ben grossa, la lluna, per tant en algun moment ens podem creuar, no? La mare diu que no i ho diu molt segura, com quan la mare diu les coses de veritat o quan està molt enfadada.
Jo camino i caminava i seguia caminant i mirant la lluna i de cop, paf, he xocat amb una persona que anava cap a l’altra part de la platja, i ens hem espantat perquè la noia amb qui he xocat xerrava amb un noi i no s’ha adonat que jo em dirigia directa a la seva falda, i jo mirant la lluna m’he despistat, i hem rigut perquè he caigut de cul a terra. M’han ajudat a aixecar-me i la mare venia darrere corrent, corrent, amb la cara de quan està preocupada, i ha dit ho sento, ho sento, disculpant-se per mi, com si jo molestés la gent perquè sí. La noia ha dit que no passava res i era veritat, no passava res, què vols que passi, que hem ensopegat l’una amb l’altra i ja està. La mare ha dit agafant-me del braç, prou ja, prou amb això de la lluna, i m’he enfadat perquè mai em deixen fer allò que vull. Els nens es veu que sempre viuen així, que no poden fer totes les coses que els agradaria perquè moltes d’aquestes coses no es poden fer, o no és moment de fer-les, o són massa petits, o… no sé per què, però sempre passa així.
A la nit, quan ja tots dormien, he hagut d’aixecar-me perquè no podia dormir pensant en la lluna, i m’he apropat al finestrot del menjador i apa, allà hi era, la meva lluna, tota grossa, grandiosa, rodona com una taronja i alta, molt alta, i he desitjat sortir corrent per la porta i començar una altra vegada el meu camí cap al cel, i he pensat en la mare, quan deia ho sento, ho sento, una mica avergonyida, i també he pensat en el meu germà, que diu quan em veu perseguint la lluna, tonteta!, no ho veus que no podràs?, i he començat a caminar i caminar, i m’he trobat sola al carrer, bé, sola no, amb la lluna, i he començat a caminar i caminar, fins que un núvol l’ha tapada, la lluna, i m’han vingut ganes de plorar i no sabia si per estar sola o per haver perdut de vista la lluna. Quan me n’he adonat, la mare era rere meu i ha obert així els braços, disposada a agafar-me a coll, perdonar-me i tornar-me al llit; per aquest ordre.
