Foto: J.M.
És hivern, encara. El mar l’han pintat d’un blau metàl·lic perfecte, ratllat amb ribets d’escuma, com traces de guix en una pissarra. És una imatge agressiva i feréstega, però també bonica. Absurdament bonica. Tot és absurd. Res no té sentit. Tu li hauries trobat la gràcia, oi, que et busquin a la cova del Gamarús? Com te n’enfotries. I si sabessis que a l’ABC han parlat de tu! Potser deixaries anar un d’aquells renecs barrocs, dignes del capità Haddock.
Segueixo mirant les imatges de les onades repicant contra les roques. El sol arrenca reflexos a la pell del mar. Deu ser cap al tard. Hi ha una llum càlida, com la que vèiem que tenyia Barcelona alguns vespres, des dels finestrals de Numància. Te’n recordes? Tu eres dels que es fixaven en aquestes coses.
Els fotògrafs s’hi han recreat, difuminen els bombers o els mossos en primer terme, per enfocar una barca, retallada enmig del mar metàl·lic. Els agrada fer bé la seva feina. Com a tota aquesta gent que es capbussa, grimpa o es despenja, que et busca més enllà del que seria raonable. Tu també eres així i quan t’hi posaves, arribaves fins al final, no sabies fer les coses a mitges. Si començaves un mail, en sortia una encíclica. Si aprenies a fer pa, n’acabaves coent per a tota l’oficina. Si te n’anaves d’Erasmus a aprendre anglès, tornaves parlant-lo més tancat que qualsevol escocès. Si plantaves margarides, acabaves amb un hort urbà a la terrassa. No en tenies prou amb fer projectes de ferrocarril i havies d’anar a les nits a veure com feien els estintolaments de vies. Quan t’hi posaves, t’hi posaves amb tota l’ànima.
I per sobre de totes les coses que t’agradaven, hi havia el mar. No conec ningú més que valori els cotxes i els pisos per la facilitat amb què hi pots encabir un caiac. Un cop et vas definir com un ictiòleg aficionat. Era un correu dens i recargolat, com no podia ser d’altra manera, en que exposaves què no t’havia agradat després d’una visita a l’Aquàrium. Com a resposta, te’n van regalar dues entrades.
Tinc una foto d’unes oblades que vaig fer en una cala de Formentera. Sé que són oblades perquè m’ho vas comunicar tu. També tinc un pot de sal, de sal de cocó, no podia ser sal normal, que ens vas dur de Menorca. I una planta que un dia ens vau portar a l’Eixample i que ara llueix ufanosa al passadís de casa. I un llibre de Tor, signat pel Palanca. I un enfilall de records. Alguns estan escrits en mails enciclopèdics o en interminables missatges al mòbil. Qui va decidir que es podien llegir correus electrònics al telèfon no et coneixia. També trobaria algunes fotos a les entranyes de l’ordinador, però no tinc esma de buscar-les. Tots aquests records seran bonics algun dia. Ara no. Ara tot és absurd.
1
0
