Foto: Leonardo Ferraguzzi
L’aïllament m’ha tallat a imatge i semblança seva. La presència d’una altra persona –ni que només sigui d’una sola persona– m’endarrereix immediatament el pensament, i, mentre que en l’home normal el contacte amb altri és un estímul per a l’expressió i per parlar, en mi aquest contacte amb altri és un contraestímul, si és que aquesta paraula composta és viable en el llenguatge. Sóc capaç, tot sol, d’idear moltes facècies, respostes ràpides a allò que ningú no ha dit, fulguracions d’una sociabilitat intel·ligent amb cap persona; però tot això se m’esvaneix si sóc davant algú altre físic, perdo la intel·ligència, deixo de poder dir, i, després d’uns quarts d’hora, només tinc son. Sí, parlar amb la gent només em fa tenir ganes de dormir. Només els meus amics espectrals i imaginats, només les meves converses esdevingudes en somnis, tenen una vertadera realitat i un just relleu, i l’esperit hi és present com una imatge en un mirall.
Em sap greu, d’altra banda, qualsevol idea de ser forçat a un contacte amb altri. Una simple invitació a sopar amb un amic em produeix una angoixa difícil de definir. La idea d’una obligació social qualsevol –anar a un enterrament, tractar amb algú, conegut o desconegut–, només aquesta idea m’entrebanca els pensaments clars d’un dia, i a vegades és fins i tot des del vespre abans que em preocupo, i dormo malament, i l’assumpte real, quan s’esdevé, és absolutament insignificant, no justifica res; i l’assumpte es repeteix i jo no aprenc mai a aprendre.
“Els meus hàbits són de la solitud, i no dels homes”; no sé si fou Rosseau, o Senancour, qui ho va dir. Però va ser un esperit de la meva espècie –no puc dir potser de la meva raça.
0
0
