Foto: Daniel Sturgess


Vaig deixar-te marxar, com l’aixada al fang. Aquell va ser un mos dels grans, un forat que quedaria allà per sempre més, testimoni lleugerament etern en la terra eixuta després d’haver-me inundat. Això vaig ser durant dies, un trau assecat a la pell, un petit pantà que recollia totes les aigües dels rierols i torrents de la meva tristesa. M’alimentava d’aquelles pèrdues i aquells plors, i tot jo era una tempesta. Insignificant per als qui m’envoltaven, anihiladora per tots els llocs on feia ombra a dins meu.

I a dins meu, sense saber-ho, amb l’escalfor dels llamps d’un estiu absent, hi covava l’ou d’un rellotge i el tic-tac del temps. Els més savis i els que no ho eren tant m’ho havien repetit serens i embriagats. Les hores, els dies, els anys, són fragments de vida que s’acumulen, arriben i se’n van. Potser mig en secret, vaig guardar sota la camisa aquella esquerda que s’havia anat tancant. Resseguia amb el dit la cobertura dura que la segellava, i el sorollet d’aquell camí es va anar convertint, a poc a poc, en cançó.

I, en cançó, vaig acompanyar, de nou, el sediment d’aquella pena, sorra fina i fèrtil que s’acumulava en un delta preciós i extens que naixia al sud de les meves mans. Enfangat, amb els pantalons arromangats, vaig construir-hi una caseta de còdols i canyes, i a l’entrada hi vaig deixar un espai humil, com una plaça, per trobar-t’hi cada nit, si tu ho volies. Hi canto les tonades més boniques que surten de la marca que la crosta m’ha deixat a la pell. Et vaig notar la primera vegada, i encara tremolo ara. No sé si has tornat més.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Bob Dylan, només ho sap el vent

Per quants camins l'home haurà de passar/ abans que arribi a ser algú?
Foto: Fundació Catalunya - La Pedrera
Comparteix

Els nous talents del jazz, a La Pedrera

El terrat de la Casa Milà acull un cicle de concerts a la fresca per als vespres de juny i juliol
Comparteix

Le temps de vivre

tout est possible, tout est permis
Comparteix

Hi ha una llum que mai no s’apaga

Morir al teu costat/ és una manera tan divina de morir

Passadís

Comparteix

Les mans del metro de Nova York

14 fotografies que retraten gestos, guants i dits durant un trajecte subterrani
Comparteix

Paraules (úniques) d’amor

14 dibuixos descriuen mots singulars d'arreu del món relacionats amb l'art d'estimar
Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor

Comparteix