Foto: Daniel C
Entre el catàleg d’autoenganys que col·leccionem al cervell, n’hi ha un que s’entesta a fer-nos creure que la desgràcia Tal no ens passarà mai a nosaltres. Les estadístiques poden dir missa, però la convicció íntima de cadascú sol anar per una altra banda. Aquesta creença falsa ens empeny a flirtejar amb la imprudència com si fóssim immortals, però també ens ajuda a temptar els perills quotidians en lloc de deixar-nos envair per la paràlisi. Cal certa dosi de valentia per tirar endavant cada dia de cada dia, per agafar un cotxe o un avió o un patinet, per sortir al carrer sense un casc antitestos voladors, per parlar amb desconeguts abans de demanar-los un certificat d’antecedents penals, per decidir tenir fills.
L’això-no-em-passarà-mai ens impedeix empatitzar de debò amb els altres i ens allunya de la prevenció. Total, no serem ni els primers ni els últims que prenem el sol sense crema protectora o que llegim un whatsapp mentre conduïm. Ja seria mala llet que tingués raó la lletra petita d’aquella assegurança que ens van obligar a contractar quan vam firmar la hipoteca a vint anys i que, per descomptat, no vam llegir.
Parlar de catàstrofes en tercera persona és un recurs retòric lliure d’efectes pràctics. El risc d’accidents ens inclou, la dona que demana almoina a la porta del Bonpreu podria ser jo i aquella teoria d’Eduard Punset –”probablement no em moriré mai, no està demostrat que m’hagi de morir”– no s’aguanta per enlloc.
Malament rai si la por ens impedeix sortir de casa, i malament rai si confiem que al final ja ens salvarà un caçador amb vocació d’heroi. La vida no és un conte infantil, tard o d’hora ens tocarà plantar cara al llop i la nostra bola sí que és dins del bombo dels pebrots. A tu, com a mi, també et pot passar això.
